Repte poètic 10 - Temps

Temps

El pèndol - Robert Conway

Doblega el temps, l'asèptica estructura
normalitzada en angles embrunits
que aixecaran les arnes de les nits
amb el balanç maligne de la usura

Argamassa que trinxa la natura
destruint la cadència de la vida
que a poc a poc s'allunya espaordida
per la rauxa infernal que no s'atura

Pica la pressa la cavalcadura
que allunya el pèndol de l'instant que es viu
amunt i avall pendola i se'ns en riu
estossinant la pobra criatura

Del passat al futur la dentadura
carrisqueja enyorant el blau del mar
que roman enxiquit com un vell far
cridant-nos amb records de confitura

Del futur al passat la ferradura
mai no s'atura en el instant present
el temps és mort, s'ha mort el pensament
per les escletxes de la desmesura.

Acròstics surrealistes - Francesc Arnau i Chinchilla


"El temps és d'or..."

I
Rellotges tous,
Or de xocolatina,
Les hores són
En una ment genial
Xiprers de dol.

II
L'Or no és de dol,
MEntre, Dalí a la platja
GAudeix tot sol.

III
Fóra millor
En aquestes ocasions, tan
Sols parlar del quadre:
Taula amb mantell,
I l'efecte mesquí, de
Només poder mirar
Ales de papallona.

***



***

El temps defuig latent - llampec

El temps defuig latent
com una estaca fuetejada,
al pas que l'hora és vessada,
símil d'una època decadent.

Les busques dels segons
elaboren un tic-tac ondulat,
sinuós... amb el cos doblegat
i així passen els minuts pregons.

Les hores se m'escolen
entre les mans suades,
malgrat haver estat forjades
en les encluses... em volen.

L'or en descomposició
fa de la mecànica...
una incerta plàstica
que força la posició.

El temps... escorredís
és una flàccida abstracció,
és un fluïd en expansió
i és un artilugi fonedís...

al qual Dalí va otorgar
el poder de la Física falsejar,
desmembrar, esgavellar, ombrejar,
quan el quadre va composar.


Anem a quarts - Leela

Dotze, arnes polsoses de nit
que observen el nostre son
nien a l'armari del futur
entre calaixos de mig jorns.

Tres, migdies resplendents
esclaten en mil brins de foc
perforant el nostre present
amagat rere onades de segons.

Sis, vespres vora el mar
deixen que les hores degotin
i esquitxen d'or uns rostres
solcats d'hores de passions.
Nou, mosques brunzidores
que esperen el nostre finiment
esquincen els anys passats
esborrant els esglaons.


tic-tac insistent - kispar fidu

Trencadís entre els segons
s'escapa sigil·losament
sense rastres ni sons
d'un tic-tac permanent.

Voladís entre els minuts
s'escola silenciosament
arravatant-me el poc temps
que defuig les meves mans.

Persistent,
constant
i insistent
recorrent la meva ment.

Efectiu,
fugaç,
permanent
perseguint tot moviment.

Element inexistent
que marca incessant
un ritme constant
irremeiablement.

Temps trencadís i escorredís
esmicolant un present fonedís
rere un passat immortalitzat
i un futur esperançat.


El somni de Dalí - Naiade

Descomposició de moments fugaços
que esdevenen matèria
per conformar nous futurs.

Contorns desdibuixats
filmacions agòniques
Restes d'oblits degradats.

Material de somnis
guardats al subconscient
records d'infantesa deformats

nedant a contracorrent
veient com s'escola la vida
transformant el present


Persistència de la Memòria (o Rellotges Tous) - deomises

Com si caigués en el silenci,
Aquesta fam que m'engoleix
I em fa perdre l'efímer viure,
S'apodera de mi el vertigen,
Mentre observo la mar, que espera.

En la memòria es desmaien
Les hores en lletania:
L'eternitat recorda l'horitzó,
Que agonitza en braços de la calma,
I les rígides roques sempre callades.

Construeixo noves tenebres
Per poder travessar el desert,
Les ombres que en l'horitzó es perden
Junt amb la meva ànima vaga,
Que cau en camins de silenci.


Tems? - Lèvingir

Em fuig el temps.
Les hores em truquen a la porta
és l'ombra del meu cap.
Els peus viatgen més ràpid,
les mans han quedat aturades en el temps.
El meu temps, tem el temps.
Tems la vida pròpia de les teves mans?
Els pensaments dels peus, obliden les ordres del meu cap i la tranquilitat de les meves mans?
No hi ha temps no hi ha temps.
Tems.


Canvi d'hora- aleshores

Canvi
Panxut rellotge al sol que més escalfa
tronada corda antiga sense rosca
no giren les sagetes doblegades
i el metall es desfà com xocolata.
Ni quartes dimensions ni papallones
pansides i adormides vora el canto
veuen que l'horitzo just es desperta;
la tramuntana escombra les ferralles.
Decrepitud del temps i de les hores
no tardara la platja en fer-se nostra.


Tic, tac! Ning, nang! - rnbonet

Quan vinga el temps
d'aquell temps que no vindrà,
però si fos… I no ho voldria!
Quan les agulles d'un rellotge fos
assenyalen un temps tot capficat
i mentider, perquè el temps no existeix:
si no, us recomane l'Einstein aquell…
Present, passat, futur… la bíblia en vers!
I tot just ara, ens assabentarem
tot innocents de nova espècie que
incrèduls nosaltres, a un cert "temps"
-entre cometes, per si no s'hi veu ben clar-
allà als principis d'un segle anomenat XXI,
alguna xicona d'RC que estime,
com bona poeta i com persona,
i que viu, per més senyals, a Reus
convocà un ‘reptepuètic' amb rellotge
pintat per Dalí,- el qual jo no m'empasse
ni com pintor afamat
ni com habitant de Port Lligat.
Sia dit i afirmat
per sempre... Amén!


Copsar la realitat - Epicuri

Nous ànims em remouen. Respiro.
Sense gaire pensar-m'ho ,
em llanço al repte.
Però tou és el temps
i es desfà el rellotge.

Trencat l'eix, la sageta fa figa.
Rellisquen els nombres
Esclata el tres,
s'esmuny el sis
L'onze; esquinçà el paper de fons.

El groc, daurat, encisa la vista.
Lluint buits,
falsament magnànims
De peixos globus
Inflamats completament.

Les manetes s'afanyen
Per girar l'esfera.
Que diluint-se criden
Socors a l'enginy.
La blau esperança prova.

No.
No ens enganyéssim,
aparentment irreal
la veritat abrupta
els trencants escala.

Hi és. Ben certa
Però, on és?
o millor,
com arribar?
Cal percebre-la.

No es qüestió de temps.
El rellotge ja es desfet.
Estri, no més de la lògica
que per les coses pràctiques
Prou bé va.

Copsar la realitat
Juganera, la última
La que fa trempera
No més es accessible
A l'eix central de l'Anima.


S'ha transit tabú - Carme Cabús

Temps que es descompon
i que esclata, nu.
Les arnes esperen
el tou engrut cru,
les moques hi posen
ous, eixam madur,
les busques s'escolen:
s'ha transit tabú.

Damunt l'espai verge,
alt penya-segat,
fa badia ampla
i s'hi avença el mar.
El temps hi rellisca,
llefiscós i orat,
mort per la impudícia
d'un negre pecat.

La falta comesa
és pitjor que greu,
no pot pas rentar-se
ni amb aigua de neu.
El temps s'esclovella,
el mal pren relleu,
no pot esborrar-se:
desafia déu.


Sospir - ginebre

Es precipita.
El temps arrauxat m'invita
a l'acció permanent.
Guilla
s'adapta al motlle
fluent o espès
passa de través
agafa forma
a qualsevol cruïlla
tira endavant
sens dubte, empès
per la urgència vital de moure,
camins i portes
obre, sens mirar enrere
sense cloure,
deixa un rastre de fets
de gruix antic
de misèria o glòria,
endavant sempre s'escola
sense filar prim
fins que m'esgota.


El rellotge no té pressa - megane

El rellotge no té pressa

El rellotge es trenca. UNA hora se perd.
El rellotge es desfà. DUES s'escapen juntes.
El rellotge explota. TRES s'agafen per no caure.
El temps corre. Amb QUATRE quarts fan una hora.
Corre sense aturar-se. A les CINC sortirem d'escola.
Corre sense mirar darrere. A les SIS s'ha de berenar.
El temps ens fa créixer. SET dies, una altra setmana.
Ens fa grans, més grans. Als deu-i-VUIT som majors d'edat.
Però no ens dóna llibertat. A les NOU, tothom a casa.
El temps és un símbol. A les DEU, complim els manaments.
Però tots els símbols es gasten. A les ONZE, badallem.
I tots els temps s'esgoten. A les DOTZE perdem la sabata.

A les dotze se more el dia, se more l'any, s'acaba el plaç.
El temps no té res que fer. Torna a començar la volta
que ens envolta d'hores, de minuts, d'instants.

UNA hora se perd pensant, pensant.
DUES s'escapen juntes i fan un vers.
TRES s'agafen de la maneta, fan estrofa.

La papallona no és poeta, es fot de la rima.
El poema mira les seves ales quietes, es mofa.
El rellotge no té pressa, amb les agulles fa esgrima.


Temps perdut - angie

Salten les hores del meu canell
sense permís ni dret a becaïna.
Fugen cap a un blau horitzó marí
i, en la carrera,
esclafen borinots ensordidors
que pessigollejaven el silenci
de la meva mà dreta :
la inspiració rau moribunda.


Esclavatge perpetu - bressol

Esbotzat d'un cop ferotge
el temps escapa veloç
trastocant nostre viatge
llançant espurnes a l' horitzó

Foragitant de sobte l'espera
dels esdeveniments propers
incontrolable el seu recórrer
sense poder fer-hi res

Dies, hores, minuts
Es desfan amb insistència
Malaltissa dependència
Del seu batec constant


TEMPS - Daniel N.

Per bé que tou
es manté en angle
dona les hores
les hores que cauen

Crits a mitjanit
esperen justícia
crits al migdia
volen carícies

Tic-tac, pim-pam-pum-pom
el cor batega
no és tou
com l'aire càlid

Potser massa calor
ha desfet el temps
o només la seva memòria?


El temps no s'esgota - Noell

El temps no s'esgo
ta
sinó que ell va passant
lliscant suament, sense atura,
per un sender que mai no mor.

El temps és eteri
i no es pot tocar
però a cada moment
hi som al llindar

per què si el temps no passa
nosaltres no hem viscut mai.

Si el temps no existís
res hi hauria tampoc
perquè és la base, tot ell,
de tot un univers.


Paisatge oníric - mjesus

Abans de cloure els ulls
esbosso amb tremolor,
el que em revela l'arna nocturna:
la màquina del temps esclata.

Mil bocins s'escampen
fent proclama de la memòria,
mentre els homes forgen
una nova quimera.

¿Qui m'alliberarà d'aquesta presó,
on jo pobre de mi, badoc,
veig les hores vinclar-se?

Abans de cloure els ulls
esbosso un bell paisatge,
on la mar s'endugui la meva por.



Votacions

Comentaris

Veredicte