REPTE LVII - Missatge sospitós per Jeremies Soler Giménez

Dia i nit panteixo entre parets grises; tres metres quadrats de letargia sense una finestra. Els diumenges em ventilen, penjat de mans i peus com un senglar en un pal horitzontal que intueixo entre filats, perquè escolto com si algú piqués contra una xarxa metàl·lica. Dins la caputxa que em cega, tot és fosc; si més no, agraeixo el ventet del carib damunt del meu cos nu, i arribo a sentir admiració per la flaire de la mar que m'acarona.
Al principi vaig voler desaparèixer, però la Rayssa, dins del cor, em va fer viure. Ara deu tenir quatre o cinc anys, he perdut el compte; i tot el que puc fer aquí, per ella, és no morir i no odiar; malgrat tot, no m'han pogut encomanar la malaltia de l'odi; m'haurien vençut, i sóc dels que no s'agenollen.
Imagino, sovint, el judici que mai no he tingut; i somnio en un advocat que mostri al món la buidor de les acusacions que m'enclaustren.
Els missatges d'en Mohamed, a l'agost del dos mil u, m'enfonsaren en la misèria.
-Al meu cosí i a mi ens agraden les aus -els vaig dir.
Rigueren.
Després llegiren el mail.
-" Els coloms topen contra les dues torres; de vegades contra els altres edificis. Els veïns em diran que els fills d'Alà els volem destruir el país."
Rebregaren el paper i me'l llançaren a la cara.
Mai més no m'han dirigit la paraula.