Repte CLXI (161) - Les nits blanques

La mirada es perd entre tot espai obscur de la nit i deixa lloc a la divagació de la memòria, perduda entre llums intermitents de la consciència. Imatges abstractes de fets presents i passats, d'històries explicades o per explicar, de realitats i ficcions. La seva pell encara tremola de tant en tant, com espasmes minúsculs distribuïts arreu del cos. Ara sap però, que no és el camí cap a la bogeria el que porta o, com a mínim, és allò el que li diu el seu referent del centre.

Fa ja un mes que hi és, fou arrossegat -literalment- pels seus dos germans, després d'una exhibició de descontrol en un dinar familiar. Poc a poc, a mesura que el temps ha anat deixant sentir la seva petjada amb serenor, tot el batibull del seu cap s'ha anat centrant, i els records han resultat imatges vívides de fets que, tant de bo, no haguessin ocorregut mai.

L'últim cop que va veure la Mai, ara fa una setmana, encara pensava que podria recuperar els bons moments junts, però aleshores, asseguts l'un davant de l'altre en una sala freda, tingué la sensació que cap moment havia estat verídic, només il·lusions degudes a un constant estat d'eufòria causat per allò que el seduí un any i mig enrere, no deixant-lo escapar i enfonsant-lo cada cop més.

El més trist, pensa ara mentre veu altres pacients passejar pel jardí, és que ha necessitat sedants i inclòs camises de força (quan pensava que portava el camí de la bogeria) per adonar-se'n que, en realitat, ell no tenia res sota control. Vivia per la droga, moria per la droga.

A les 17:00 en punt, com cada dia, la infermera truca a la porta de la seva habitació i amb un somriure de dents blanques i galtes rosades, deixa sobre la tauleta la medicació. El psicòleg assegura que ja quasi ha passat el pitjor, però ell no ha estat mai cocaïnòman, i no es passa setze (abans eren 24) hores diàries pensant en la pols blanca, sobretot de nit.