Repòs

Un relat de: deòmises

Descansa del repòs de l'ànima
Desperta, del las cos fet llàgrima
I enlaira't cap a una nova alba.

Res no renuncia a l'absència
Quan cau el pes del temps -presència
Del pas perpetu que no salva-.

Comentaris

  • Hola, Lluís[Ofensiu]
    Dídac Sanahuja | 25-04-2008 | Valoració: 10

    Al final he pogut donar-me d'alta a la pàgina de relatsencatala. Només volia saludar-te i quina millor manera que deixant-te un comentari.

    Ja sé, la tria és dolenta però a mi també m'agrada llegir els poemes que no et fan el pes. En breu, espero poder atrevir-me a penjar els meus escrits. Però em fa una mica de pal...

    Bé, ja tindràs niotícies meves, Dídac

  • Petite-suisse, penso que...[Ofensiu]
    poetessa frustrada | 24-04-2008 | Valoració: 9

    Mmm...uouu, ja veig de quin peu calçes doncs, et llegiré!
    Petons
    Petite-suisse

  • gypsy | 07-04-2008 | Valoració: 10

    he vingut al teu primer poema, a l'inici, a l'arrel.
    Repòs, un títol seré per a un poema de serenitat.
    Aturar-se i pensar sobre la nostra situació ens ajuda a no ser devorat per la inèrcia dels dies i del temps que continua passant, implacable.

    Una abraçada!

  • El teu primer poema penjat[Ofensiu]
    Salgado | 07-12-2007 | Valoració: 10

    no té cap comentari i és tan profund com els ja comentats... Una pena no tenir-lo més a l'abast, company.

    Una abraçada, Xavier

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

337 Relats

916 Comentaris

232918 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978