replay

Un relat de: Sara Bailac i Ardanuy

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde.
Jaime Gil de Biedma

No sap ben bé quina hora és. De fet, no li interessa saber-ho. Si ho sap haurà d'afanyar-se, es preocuparà, no pensarà en res més i no vol haver-se d'afanyar, ni preocupar-se ni pensar en res més que no sigui ella, per molt tard que sigui. Així que evita mirar el rellotge que presideix la paret de la cuina i acaba de dedicar-se el temps que creu necessari.

S'havia deslliurat de la pressió que el rellotge de pulsera excercia sobre el seu canell, igual que unes manilles. El rellotge l'empresonava en una cel·la estreta. Feia molt que havia perdut el concepte del temps. De fet, no l'havia perdut, ni oblidat, senzillament l'havia fet fora, es negava a regir-se per ell i aprengué a viure sense necessitar-lo. No és que no fos conscient del pas del temps, de l'evolució, dels canvis que comporta. No és pas que es negués a fer-se gran, a acceptar que es feia gran. És només que s'havia distanciat del temps extern, el que marcaven els rellotges, inalterable, rígid, estricte. La seva vida es regia pel seu propi temps, el seu temps intern. Es llevava quan s'havia refet del dia anterior i menjava quan tenia gana. Es preina el temps que ella creia necessari per al lleure. De fet, el lleure ocupava la major part del seu temps, la resta dormia i menjava.

En el seu temps de lleure, ella passejava pel parc ple d'arbres de fulla petita i flors grogues. Llegia tot el que feia cap a les seves mans i col·leccionava engranatges de rellotges antics. Segons el seu temps intern dedicava el mateix a cada una de les seves activitats, per això no acabava de decidir-se sobre quina d'elles li agradava més. De fet, segons el temps extern que haurien marcat les busques dels rellotges de casa seva si no en tingués tan sols els engranatges, a excepció del de la cuina, s'hauria adonat que llegia el triple que passejava i el doble del que dedicava a la col·lecció d'engranatges. Era una mesura objectiva que el seu temps subjectiu no li permetia.

Havia prés tal domini del temps que era capaç fins i tot d'alterar-lo. De tornar enrera en el seu temps intern i modificar quelcom. Podia reviure situacions, modificar-les o fins i tot inventar-ne de noves. Podia fer-ho en passat, en present, ni tan sols el futur se li escapava. Tirava endavant, enrera tantes vegades com volia. Alguna vegada, però, havia arribat a perdre la noció del temps extern. No sabia si la nova situació que inventava es trobava al present, al passat o al futur. En aquests casos, era quan es mirava a ella i segons la seva aparença (nadó, nena, adolescent, adulta, anciana...) podia deduir-ho. Era per aquest motiu que no utilitzava les visites al passat per guarir ferides de la nostàlgia ni retornava al present després d'haver presenciat el futur per lucrar-se. Ella tan sols vivia uns anys més uns anys menys, amunt i avall en la linia del temps que els límits de la seva vida li permetien. Perquè si la seva mort era, havia de ser, als vuitanta-tres anys, tenia tot aquest període per viure i reviure tantes vegades com volgués.

El fet de reviure certs instants, que a vegades eren setmanes, algun cop fins i tot mesos, li feia perdre el temps que ella hauria invertit en el present de manera normal. Però no en tenia cap necessitat de viure al present, si podia fer el mateix, això és, crear noves situacions, en qualsevol època dins d'un període de vuitanta-tres anys a escollir.

Els dies que es trobava creativa i amb ganes, inventava noves vivències que més tard serien reviscudes, modificades o canviades per d'altres de millors. En una part del seu futur s'havia creat una família, s'havia imaginat vídua amb uns fills ja grans. Havia imaginat que el seu home era mort per no haver de crear-lo aquell dia mateix, que prou engrescada estava fabricant cos i personalitat d'uns fills que passaven la trentena. No havia imaginat tampoc el dia del seu casament, perquè sabia que algun dia el crearia. Val a dir que els moments importants els deixava per les estones que més imaginativa se sentia. Volia crear-los bé a la primera, que no se li escapés cap detall per no haver de refer, en el cas del casament, moltes vegades la cerimònia ja que acabaria oblidant quin dels intents hauria donat per vàlid i hauria de retrocedir fins a la cerimònia cada cop que volgués reunir-se amb els seus néts al voltant de la llar de foc per explicar-los-ho. Perquè aquest era un dels perídoes que també havia imaginat. Es veia ella en una butaca, tapada amb una manta al costat de la llar de foc envoltada per una bona colla de nens que eren els seus néts. Tenia clar, que un cop hagués ideat la seva boda, tornaria a aquell instant envoltada de néts per explicar-los com de feliç havia estat el dia que va casar-se amb el seu home, l'avi dels marrecs que l'observaven menjant galetes de xocolata que ella mateixa hauria fet. Era una decisió que ella considerava d'allò més seriosa, volia fer-ho bé a la primera. Volia imaginar-ho bé des del principi, crear una bonica història per quan un dels seus néts li preguntés, a la vora del foc, com s'havien conegut l'avi i ella.

Degut als seus viatges avançant i retrocedint, més d'una vegada havia perdut la noció de seu temps, el seu temps biològic. No sabia en quina edat es trobava en el seu present. I era en moments com aquest que hi retornava, trobant-se una de les vegades, l'última que ho feu, en el seu llit de mort. Espantada s'adonà que no podia fugir-ne. Podia viure com volgués les seves últimes hores, però fugir al passat no li hauria servit de res. S'havia exhaurit el seu temps. Per primera vegada deixaria que el temps se li tirés a sobre, la dominés, la portés de cap al final. Acabava la seva vida lliurant-se al seu gran enemic, deixant-se portar, tornant-se submisa. Moriria agenollada, li era igual. M'ho mereixo, pensava. La valoració que va fer de la seva vida, en aquell moment, no va ser massa reconfortant. S'adonà que s'havia passat llargs períodes repetint i refent situacions sense procurar de crear-ne de noves. Sense procurar de viure. I ara, en el present, aquell que un cop es perfilava com a futur però que mai esdevindria passat, intentava recordar. Alguns períodes de la seva vida se li presentaven molt clars, d'altres no tant. Val a dir que entre uns i altres no hi havia una relació lògica. La seva vida havia estat un collage de situacions. I la seva mort n'era una més. Totes les seves ànsies, les seves expectatives acabaven allà, s'escampaven com la llet de la gerra ho feia per terra. Després de córrer en cercles mentre la música sonava es trobava sense cadira. S'havia acabat el joc.

Però no és més que la imaginació que corre més depressa que el seu temps. Li agrada la idea d'una mort precipitada, d'una mort submisa, plena d'arrepentiment. Una mort dolça, esperada, mesurada fins l'últim instant. De moment la deixarà així. Però abans de marxar de casa, intenta arreglar-ne algun detall entretenint-s'hi una bona estona. No sap ben bé quina hora és. De fet, no li interessa saber-ho. Si ho sap haurà d'afanyar-se, es preocuparà, no pensarà en res més i no vol haver-se d'afanyar, ni preocupar-se ni pensar en res més que no sigui ella, per molt tard que sigui. Així que evita mirar el rellotge que presideix la paret de la cuina i acaba de dedicar-se el temps que creu necessari.

Comentaris

  • endavant[Ofensiu]
    SANTI22 | 29-06-2004 | Valoració: 7

    M'agrada, te força i imaginació

  • Refleió[Ofensiu]
    niqmad | 13-04-2004 | Valoració: 9

    M'ha agadat força, en unsmoments se m'ha passat una ideapel cap però: Amb tantes confusions temporals podria ser que fills i nets les notéssin? Així, des de fora, semblaria una àvia amb alzheimer o alguna malaltia senit. En canvi, seria ella la sana, la que veuria les cosesdes d'un altre punt de vista, la que tindria el temps als seus peus...

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Sara Bailac i Ardanuy

7 Relats

53 Comentaris

20246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat a:

www.sarabailac.cat