Renunciar-hi... és morir-se

Valoro molt que escriguis de manera clara.

Amb dos estrofes ens dibuixes l'escenari, després retrocedeixes amb elegància i ho expliques com un relat ben natural.

Ens guies per unes reflexions que il·lustren la naturalesa humana, el comportament i com busquem refugi. Llavors, de sobte fas un bon gir i ens reveles que no hem de renunciar mai (entre moltes altres coses, és clar) a la Felicitat.

Seguirem bategant Brides (R.), i tant que sí!
Jofre.

quan tens un amor "segur" al teu costat estàs per TOT menys per a ell... i quan el perds, passa al revés, sembla que ja no tens RES...
un poema molt bon aconsellador, psicològic, amb raonaments suaus i d'una dolcesa humanitària enorme...
m'has deixat tant tocat amb els teus generosos comentaris que ja no tinc paraules per comentar-te...
una abraçada!!!

Doncs sí, com li costa a l'home adonar-se d'allò que està perdent és allò que més estimava. Sovint la rauxa, un enfadament ens fa veure les coses de negre i les decisions es precipiten erroneament. Però quan el seny pren el comandament, quan la calma torna a regnar és quan es poden jutjar els fets amb cervell. És un estira i arronsa el pensament d'un mateix. Un univers, difícil de saber. M'ha agradat aquesta mena de monòleg interior del que està sol. De forma ràpida, senzilla, sense ornaments expresses el que a un li volta pel cap en aquests moments on l'arbre emboira la vista i no deixa veure el bosc que hi ha al seu darrera. Bravo Brideshead!

silvia

"No hi comptaves,
que ella et feia companyia,
que donava claror
a la teva vida."
Si, la Felicitat il·lumina les nostres vida, el dia a dia. Una cara trista no llueix el somriure s'una persona feliç. Uns ulls apagats no brillen com les espurnes que sorgeixen dels ulls de qui té felicitat. La felicitat no es regala. Es regalen somriures, mirades tendres, il·lusions... però la felicitat depén d'un mateix. S'és feliç quan estàs content amb el que tens. Quan et sents orgullós dels teus passos, veus la llum de la felicitat al teu voltant.
La Felicitat dóna claror a les nostres vides.

Somriu, i la vida et somriurà!
Riu, i la Felicitat et vindrà a buscar!

Sigueu feliços!!! (jejeje)

M´agrada molt aquest relat, i els teus que m´estic llegint poc a poc, gaudint d´ells.
Et felicito per que tens fusta, ho noto.
A mes a mes t´agraeixo els teus comentaris vers els meus relats, ja que em serveix per continuar amb la meva afició d´escriure. Gràcies per que són comentaris que venen d´una persona amb molt de criteri i amb un estil que m´agrada molt. Gràcies i un petó.

Sol, sense ningú, enmig de tots, envoltat de molta gent i sentir-se buit sense alè per fer res, ..., ocupant el temps en minucies per no adonar-se d'aquesta buidor d'esperit, mmm, retrates més que un sentiment, ...

Em posaré a buscar aquesta felicitat tant enyorada, mmm, t'ho prometo, estic començant un camí llarg però segur que arribaré al final de tot, ..., a la tant preuada FELICITAT!!

Com va dir Lao Tsé:
Un viatge de mil milles es comença fent el primer pas
I jo ja he fet el primer pas.

ben sovint forma part de nosaltres i desconeixem que la tenim. I ben sovint també, tot i ser-ne conscients, no aconseguim esbrinar el motiu, el per què, de la nostra felicitat.

És quan la perdem, només aleshores (no sempre, per sort!), quan ens adonem que la felicitat era un fet tan senzill com tenir algú estimat al nostre costat.

Gràcies per recordar-m'ho!

Una abraçada,

LLIBRE

Aquí ho has descrit molt bé!El com et sents quan algú estimat t'abandona!Felicitats!

que es mereixent que es marxi d'elles sense avisar, i per molt que s'adonin el que han perdut, no val la pena tornar-hi.
Jo quan dic adeu, ho dic amb totes les consecuencies, primer aguantaré, patiré fins no poder més, però quan dic adeu ho dic per sempre.
Cada un es com es, i la gent no cambia, encara que volguem tornar-ho a intentar, hi ha persones maravelloses que ens esperen per a fer-nos feliç.
Així que no perdis el temps, preciosa, amb qui no et mereix.
Jo he jugat a guanyar i he guanyat, ara he guanyat, m'ha costat, però ho he aconseguit, per què sempre he pensat que tenia un rei esperant-me i ja l'he trobat.
Ara només em resta ser feliç per sempre.
Una abraçada inmensa, inmensa com tú brideshead i un petonás preciosa.
Fins sempre guapa.

Hola brideshead:
Es fet un relat de una realitat, es ben cert que quant u tens no u valoras i dius tant de bó no el tornes a veure, pró quant ixo es produeix comences a pensar, que potser no es tant dolent com pensabas i que destjas que torni el teu costat per començar de nou.
Una abraçada.

Per variar estic d'acord amb tu, i trobo molt encertades les teves paraules. També la comparació de la parella amb la felicitat és encertada. Com sempre en un principi m'has confòs (o no).
Jo també he passat per aquestes èpoques de fer coses vanals per omplir el temps i simplement no pensar en allò que em fa mal...

Estic aprofitant aquests dies per llegir-vos i comentar-vos novament, i escriure també; doncs últimament no he tingut massa temps.

Per cert, veig que continues igual: escrivint de puta mare!

Moltes vegades no se sap veure la màgia i l'encant de la persona que té a la vora i es dóna tot per dit i per entès. Fins que un dia la perds per diferents motius i no es vol reconèixer que ja no hi ha solució.
Llavors és quan s'intenta ignorar la realitat i entretenir la ment en d'altres coses, per evitar pensar que ja no hi és i que mai més no estarà a la vora, perquè és irremisiblement la fi de la relació...
Penso que és un tema molt real i que són sentiments molt difícils de superar fins que s'és conscient de de la pèrdua.
Un poema dur i profund, amb paraules que esdevenen imatges del món intern.

Moltes gràcies pels teus comentaris, déu ni do com aprofundeixes...

Una abraçada molt gran i fins aviat!