Renúncia

Un relat de: Verena
- Només és un concurs ridícul, mama- va dir l’Adriana, sense aixecar la vista de la pantalla de l'ordinador.
La Marta no es podia creure que la Adriana hagués guanyat els Jocs Florals de l'institut i que, a sobre, no li donés cap importància. Durant anys s’havia fet un tip de portar-la a la biblioteca, li havia explicat un conte totes les nits de la seva vida, fins i tot quan encara estava dins la panxa, li havia comprat llibres de tota mena i no hi havia hagut manera que s’interessés per la lectura. Finalment, a desgrat seu, havia acceptat que la seva filla no era igual que ella, que l'Adriana no estimaria mai els llibres i l’havia deixada en pau.
- Bé, ja en parlarem–va dir la Marta abans de tancar la porta de l'habitació al seu darrere.
El dia del festival la Marta i el seu home van ser els primers d’arribar a l’institut. La pista de bàsquet estava ocupada per un munt de cadires de plàstic de color vermell. Damunt l’escenari, que estava envoltat per una lluent bandera catalana, hi havia el professor de llengua catalana provant el micròfon. Van passar per entremig del rest de cadires i van asseure’s a la primera fila, als dos seients que els pares de la millor amiga de l'Adriana els havien guardat.
Per damunt l'escenari anaven desfilant alumnes de tots els cursos, de primer fins a quart d'ESO. Els de batxillerat eren els últims a sortir. Quan va arribar el torn de l’Ariadna, la Marta va escoltar-la recitar el poema sense pronunciar ni una paraula. Després va alçar-se, va agafar la bossa i va dir “Anem?”. El seu home va mirar-se-la, estranyat, i va sortir al seu darrere. Ni tant sols van veure com el professor entregava el lot de llibres corresponent al primer premi a la seva filla.
- Has vist el nivell dels poemes? Si semblaven de primària! –va dir la Marta a l'hora de sopar.
- No sé, ja saps que no hi entenc, jo, de llibres -va dir en Jaume-. Acosta’m el sitrell, si us plau.
- Ostres! -va exclamar l’Ariadna, tot deixant la forquilla al costat del plat- M’he descuidat els llibres sobre del banc!
- Quins llibres? –va preguntar en Jaume, aixecant el cap del plat.
- Els llibres! Quins vols que siguin?. Vaig a buscar-los!- va dir l’Ariadna, aixecant-se ràpidament de taula
- Seu ara mateix, Ariadna. Tu no aniràs enlloc -va dir la Marta.
- Però mama, que tancaran l’institut!
- Et dic que ara no hi aniràs – va contestar la Marta.
- Hòstia, sempre igual, això és una puta dictadura! – va dir l’Ariadna.
- Ariadna, parla bé i menja -va dir en Jaume, amb un fil de veu.
- És que no hi ha dret! Sempre he de fer el que ella diu! Segur que demà ja no hi seran!-
Desobeint el seu pare, l'Adriana va aixecar-se bruscament i, amb un fort cop de porta, va tancar-se dins la seva habitació.
- M'expliques que ha passat ? –va preguntar en Jaume.
- Ja ho has vist, no? -va replicar la Marta.
- Sí però no ho entenc. Per què no li has deixat anar?
- Si no és prou responsable per cuidar de les seves coses, no és mereix cap premi.
En Jaume va callar. No perquè estigués conforme amb la seva dona sinó perquè coneixia bé aquella mirada. Discutir-hi hauria estat com picar ferro fred.
Aquella nit la Marta va dormir poc. No podia treure’s del cap la seva filla enfilada dalt l’escenari, recitant aquell poema absurd. Va mirar la taula de l’escriptori, pràcticament buida i plena de pols. Va acostar-s’hi i va agafar una fotografia emmarcada on apareixia amb en Jaume i l’Ariadna quan era un nadó. Va observar-la uns instants, va fregar-la amb el jersei del pijama per treure-li la pols i va tornar-la a deixar on era.
Va obrir el primer calaix de l’escriptori i va aturar-se uns segons. Va observar la carpeta verda. Va extreure’n un grapat de fulls groguencs subjectats amb un clip. Va asseure’s a la cadira i va reconèixer-se la lletra. Va llegir la primera pàgina. Va aixecar-se i va emportar-se el plec de paper a la cuina. Amb l'encenedor, que era un record de les últimes vacances familiars a Roma, va prendre foc als papers i va esperar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer