Renovació

Les calors de l'estiu arribaven lentament. Les passejades s'allargaven, el moment de la renovació estava a prop. Havia de fer-se a la idea, d'alguna mena de creixement personal, alguna d'aquelles coses que explicaven els experts, les persones amb xerrameca i frase. Els havia de fer cas, d'alguna manera indeterminada i sense concretar. Les seves paraules eren assenyades i deien veritats. No hi havia sortida, cap remei. Havia de renovar-se per dins i per fora.

Tot plegat no implicava cap operació de cirurgia cosmètica. Renovar-se per fora volia dir només canviar alguna peça de roba. I renovar-se per dins tampoc no era una activitat dramàtica, només sentir-se una mica més net, allargar-se una estona a la dutxa, netejar-se les dents més sovint, treure's els pels del nas. Coses habituals, una rutina que el netejava espiritualment.

Els experts ho deien ben clarament. Calia renovar-se, i ell volia renovar-se, era conscient que necessitava una renovació. Els esdeveniments darrers no havien estat gaire brillants. En certa manera s'havia embrutat. Per això ara li calia una bugada anímica, quelcom que el deslliurés dels pesos del passat, de tot allò que no volia recordar, de les coses dolentes i malcarades, de les mirades d'odi, dels retrets i els menyspreus.

Se sentia amb ganes de començar de bell nou, com un nounat, després d'una molt singular epifania. Tenia esperit de reforma, i res no l'apartaria del seu darrer objectiu, que era fer-se a si mateix una persona nova. Després de la llarga dutxa el seu cos respirava frescor, el seu cap no podia pensar les metzines de sempre. Havia de fer alguna cosa per tal de recuperar-se. Un període d'abstinència, d'algunes activitats malsanes, li vindria d'allò més bé.

Per tal de preparar-se de la millor manera ja s'aixecà del llit amb bones vibracions, amb perspectives de reforma, amb un després i un abans, amb ganes. El llit no era gaire bon company. Els seus despertars no eren agradables. Tenia una sensació de buit i de malestar que l'acompanyava una bona estona. Era més tard que aconseguia despertar de veritat, despertar a la felicitat de viure. Mentre restava mig adormit no feia sinó sentir pesantor al pit, i neguit.

Però aquell dia s'aixecà de manera ben diferent. Amb un esperit renovat, amb expectatives i bones sensacions. Tot plegat canviaria de manera radical, molt a millor. No tenia perquè patir més, podia deixar-se endur per les activitats felices que coneixia, no tenia perquè demostrar res, ni tenia perquè fer-se càrrec de res. Les seves hores serien esplendoroses, quotidianament reeixides.

Es mirà al mirall. No feia bona cara. Era pel dematí, no podia fer una altra cara. L'esperit positiu el tenia. El fer alguna cosa per la seva salut, era una convicció que anava arrelant a dins seu, a dins del seu cap, tan donat a excessos insensats. Ara es mirava i sabia que en una estona es trobaria amb totes les seves forces recuperades per tal d'encetar un dia que havia de significar un canvi qualitatiu en les seves costums. Iniciava una etapa de retraïment espiritual, de recerca de si mateix i d'abandó de velles costums que no el beneficiaven.

Ho deien els experts, i d'això semblava que en sabien. Al capdavall les persones felices no tenen perquè amoïnar-se de les desgràcies de la vida, de tota la negativitat que inunda el món, de totes les males cares i tots els comentaris sense sentit. Podia refer-se en un moment, encarar el dia amb optimisme, gaudir de les calors incipients, d'una primavera que potser no acabaria mai, que potser es perllongaria en el seu esperit fins a la tardor o l'hivern. Ja no hi hauria més patiment a la seva existència.

Perquè existir no havia de ser necessàriament patir, ni viure havia de ser malviure, ni conviure havia de ser ficar-se en baralles, sovint absurdes i fonamentades en arguments de poc pes. La felicitat era l'argument de més pes que coneixia, i era el seu principal objectiu, la seva cobejança. Mentre les conductes malsanes li havien servit per ser relativament feliç les havia conreat. Ara que no li servien per a res les havia d'abandonar. Potser no definitivament, temporalment només, havia de donar-se un respir.

Del carrer entrava una llum diàfana, clara, sense embuts. A dins de la seva cambra es deixava adormir per les sopors d'una estació benvolent i amable. Tot plegat al seu voltant eren bones voluntats. Potser hi havia alguna de desviada, de perversa, potser la podria ignorar completament. Res del que li poguessin dir no l'afectaria, més si el que li deien anava en contra del seu ressorgiment.

Prengué una tassa de cafè. No tenia interes en fer-ne una abús. Només era una tassa, i no en vindrien d'altres després. No en vingueren. El dia que l'esperava havia de ser tranquil, relaxat, seré. No volia caure de bell nou en l'excentricitat, en les activitats que no treien cap a res, en la disbauxa de la realitat, en les seves astúcies que sempre el conduïen a culs-de-sac dels que no podia sortir si no era amb grans penalitats i dolors espirituals. Ara començava de bell nou, i tenia eines per tal d'aconseguir els objectius prefixats.

Que no eren altres que la consecució d'una felicitat immediata, basada en accions concretes, en petits gestos, en la fugida de les sensacions desagradables, en la renúncia a tot allò de la vida que exigia un peatge dolorós. No tenia intenció de seguir pel mateix camí. De tant en tant calia un canvi, un relaxament, una desafecció, per tal que les realitats més immundes desapareguessin.

Així doncs havia de fer-se a la idea que li calia una renovació interior, que d'alguna manera havia arribat a un punt d'inflexió del qual havia de sortir exitosament. Doncs en el moment present tenia moltes ganes de desfer-se de molts farcells del passat, de coses negatives que volia abandonar, de tot allò que l'ennegria l'ànima. Un nou començament, amb noves paraules i noves emocions, amb noves expectatives i sense capficar-se massa.

Perquè sovint es capficava en excés. De tot en feia un gra massa. La maldat esdevenia rutina, i aleshores no sabia com sortir-se'n. Tampoc no necessitava gaires ajudes per tal de fer-ho quan arribava la determinació. Només era qüestió de posar fil a l'agulla, de ficar-s'hi dins el problema. Perquè tenia problemes, com tothom, i eren problemes que podia solucionar. No se li feien gaire costeruts, ni temia que el sobrepassessin. Tenia la força i la tenacitat per tal d'afrontar-los, i de vèncer-los.

Així havia d'esperar a que passés el dia, que passés la setmana, fent un petit esforç quotidià, del que no tenia perquè avergonyir-se ni perquè donar gaires explicacions. Senzillament ho faria, pausadament i sense pressa, ho faria perquè ho havia de fer, perquè no li quedava altre remei, perquè la consciència l'assaltava, el seu despertar era imminent, i seria prou brillant com per sentir-se'n orgullós.

Ho havia de fer de totes totes, sense preàmbuls ni exordis, sense necessitat de l'aportació de tercers, sense posar-se en mans de ningú. Ell sol podia reconduir la seva vida, dur-la cap a on ell volia, cap a on li convenia, allunyar-se de les pràctiques poc assenyades, de les decisions precipitades, de mirar la vida d'una manera estranya i aliena. Havia d'integrar-se a la vida, amb accions concretes i precises, de la manera més decidida possible, sense tenir en compte les opinions de ningú, tret que li fossin favorables.

Li calia empenta i determinació. I la tenia, això era indubtable. Podia llençar-se a l'aventura d'existir de la manera més desimbolta i desenfadada sense arraulir-se davant de cap dificultat. En el fons tenia ja les regnes de la seva vida, les tenia a la mà i només havia de fer-les anar, estirar d'aquí i d'allà i dirigir, ser el president de la república biològica del seu cos i de la seva ment, decidir per si mateix sense que ningú altre no pogués decidir per ell.

Les expectatives eren raonables, inclús afalagadores, la possibilitat existia, les promeses eren moltes, havia de llençar-se d'una vegada per totes, deixar de banda els prejudicis, les idees innobles, les males accions, llençar-se al positivisme i a la resolució dels seus conflictes, interiors i exteriors. Havia de dir als altres que no pensava barallar-se més amb ells, si no hi havia una raó veritablement de pes que ho manés, i poques s'imaginava que ho poguessin manar.

Per altra banda la decisió havia estat presa, no hi havia tornada enrera, no hi havia possibilitat de recular. Un cop decidida la cosa ja no hi havia remei, havia d'afrontar la seva decisió fins a les darreres conseqüències. Perquè aquest era el seu tarannà positiu, la seva manera de reivindicar-se a si mateix, de fer-se persona, de fer-se lluitador per la seva felicitat, paladí de la seva satisfacció. Els altres, egoistes, no feien res més que pensar en si mateixos, per estalviar-se feines i suors. Havia doncs de para'ls-hi els peus.

I ho faria amb tota la resolució que li fos possible. Ningú no li diria en endavant el què havia de fer i el què no. Perquè tenint una ment ordenada i lògica, res del que se li acudís no seria en el fons un disbarat, ni tampoc a la superfície. Perquè quan es tenen les idees clares i la convicció ferma aleshores no cal preocupar-se de la idonitat del que hom fa i pensa, perquè partint de les bases correctes el que surt naturalment és també allò més indicat.

Ningú no eren els altres per tal de dir-li el que havia de fer, i molt menys en la mesura en que ell tenia les idees claríssimes i les ganes de dur-les a terme, l'energia, una força inesgotable que li sortia del fons de les seves conviccions. Potser li podrien explicar en que consistia la felicitat, quan era ell només l'únic que podia conèixer-la de primera mà per a la seva persona particular.

Per tant esperava el moment de retrobar-se amb el món, de sortir de casa seva i respirar fondament, amb ganes i alegria, amb esperit i optimisme. Volia tenir la sensació de benestar i autosatisfacció que tenen les persones felices, les que s'amoïnen només per allò del que cal amoïnar-se, i de la resta no en fan esment. De les persones que caminen amb la cara ben alta, que no han d'abaixar el cap per cap vergonya, que poden mirar els altres directament als ulls, sense foradar-los. Se sentia part de l'elit dels triomfadors, però no pas dels malaguanyats, sinó dels triomfadors de la felicitat.

Deixar-se transportar per sensacions noves, per cares noves, per emocions diverses, per propostes interessants, per vetllades amenes, per espectacles entretinguts. Tot plegat era el que li podia oferir el món, amb el seu ventall inesgotable d'oportunitats. I les tenia totes a tocar de la mà, només que la volgués allargar, tot plegat ja seria seu. Només havia de tenir la voluntat, i la tenia, i la determinació, que també la tenia.

Sortí al carrer engrescat per les revelacions que havia tingut darrerament. Tot plegat es podia resumir en un esperit irredempt de benaurança, de beatífica promptitud en gaudir els dolços de la vida, i una decisió inapel·lable i inajornable de capbussar-se en la més gratificant i cristal·lí dels benestars, en un matrimoni fervent amb la seva companya inseparable la felicitat.