Remor de fons

Un relat de: Carles Malet

A l'hivern no necessito psiquiatres ni confessors. En tinc prou amb el mar. Especialment els dies assolellats de març, al migdia, quan el sol escalfa fort i be de gust treure's les sabates i enfonsar el peus a la sorra tèbia. El ritme hipnòtic de les onades fa fora els dimonis de la setmana: el cabró del cap, els llepaculs dels companys, la histèrica de la veïna ... M'estimo el mar perquè és generós i se'ls empassa a tots sense protestar, sense rancúnia. De vegades però, l'odio també profundament. Quan la remor de les onades ofega la hipoteca, els rebuts de l'escola, la mútua, i els crèdits per al cotxe, l'ordinador i les vacances, em sento despullat, perdut. Tinc quaranta anys, i em fa por reconèixer que m'estic convertint en el que tinc i que m'estic oblidant del que sóc.

Avui però passejo per la platja acompanyat i protegit dels perills de la solitud per la meva filla. L'Helena acaba de fer cinc anys. Juga a que les onades no li mullin els peus, alhora que recull petxines. Jo li explico quantes n'hi havia abans de petxines, quan el meu pare em portava a passejar per aquesta mateixa platja de Castelldefels fa més de trenta anys. N'hi havia de tots colors i mides. Les petites i fràgils de color rosa eren les que més m'agradaven de petit. Ara gairebé ja no se'n troben d'aquestes, li explico.

-I per què ja no n'hi ha de petxines roses, papa?

-És per culpa del progrés, de la civilització. Les ciutats creixen, embrutem més, i tot acaba anant a parar al mar. Els homes de vegades tenim poc seny i no el tractem del tot bé el mar. Pensem que es pot empassar tota la nostra brutícia, i no ens en adonem fins que es posa malalt i es queixa.

-I quan el mar està malalt no hi creixen petxines roses, oi?

-Si, Helena, és la seva manera de dir-nos-ho.

Durant un estona l'Helena deixa de jugar amb les onades i es dedica només a buscar petxines, corrent amunt i avall per la sorra. No m'ho diu, però se que no pararà fins que en trobi alguna de color rosa. Pateix pel mar. Voldria trobar algun senyal que li digui que es guarirà aviat de la seva malaltia. S'assembla massa a la seva mare, patidores per tot, patidores de mena. Per alleugerir-li la pena penso que el proper cap de setmana anirem tota la família a visitar la nova depuradora que s'aixeca prop de la desembocadura del riu. Un alè d'esperança, una senyal que els homes, tot i que maldestres, potser encara no hem perdut del tot el seny. L'Helena se m'acosta, corrent, amb un objecte a la ma.

-Mira, papa, algun d'aquests senyors que embruten a llençat un paper a la platja. L'he recollit per a que el mar no es posi més malalt -m'ensenya orgullosa un paquet de tabac, buit-. I mira que hi diu papa: "Fu-mar-pot-ma-tar". Què vol dir això? Què ho han llençat per matar petxines?

-Només és un paquet de tabac, Helena. I ens avisen que si ens fumem les cigarretes ens podem posar malalts i morir-nos.

-I com és que la gent fuma si es moriran?

De sobte me n'adono que aquesta serà una d'aquelles oportunitats úniques d'intimitat amb la meva filla. Un d'aquells moments en que els pares fem d'educadors i sembrem pel futur dels fills. Començo a deixar anar un dels discursos que hem assajat alguna vegada amb la meva dona. En tenim alguns de preparats de petits discursos: sobre les drogues, el sexe, el tabac, la mort, ... no volem pas que, arribat el moment, hàgim d'improvisar una resposta a corre cuita, i que després acabem donant versions contradictòries sobre aquests temes cabdals.

-Mira, Helena, el tabac, com moltes d'altres coses no és una cosa totalment dolenta. Hi ha molta gent que fuma, i ho fan perquè els agrada -la meva estratègia és, clarament, no fer del fumar quelcom prohibit que només en potenciaria les ganes de tastar-ho en arribar a l'adolescència.

-I els agrada tant a la gent que els hi és igual de morir-se?

-La veritat és que la gent que fuma no hi pensa que es moriran. Ho proven, els hi agrada i després pensen que sempre estan a temps de deixar-ho abans que es posin malalts dels pulmons i es morin. Però no ho deixen. Mentre no estan malats continuen pensant que són forts i que sempre estaran a temps de deixar-ho. I com més fumen, més els hi costa deixar de fumar.

-I per què els hi costa més?

-Mira, el tabac té ingredients que fan que cada vegada t'agradi més. I que quan deixes de fumar et vinguin moltíssimes ganes de tornar a encendre una altra cigarreta. D'això se'n diu addició. Les companyies tabaqueres són expertes a crear addició per a que la gent continuï comprant cigarretes.

-Jo no em vull morir. No vull fumar

-Em sembla una molt bona decisió. Em sento orgullós de tu. Però recorda que quan siguis gran te n'oferiran, i que fins i tot si ho proves et pot arribar a agradar. Ets tu qui ha de ser valenta i decidir el que és bo per al teu cos.

-Tampoc vull que tu i la mama us moriu.

-La mama i jo no fumem. Viurem fins els cent anys!

L'Helena torna a marxar corrent, jugant amb les onades. No paren mai de sorprendre't els nens. L'exquisida simplicitat del seu món, sense matisos de gris. Me la miro mentre calcula malament i una onada gran li mulla els peus i li esquitxa els pantalons arremangats. Em mira amb cara de circumstàncies, intentant esbrinar en la meva expressió algun senyal de censura per haver-se mullat. Em veu a riure i s'acosta encara pensativa.

-Hi ha una cosa que no entenc, papa. Si el tabac és dolent i la gent que ho prova no pot deixar-ho fins a ficar-se malalta, com és que el venen?

Durant uns segons tinc la tentació d'intentar explicar-li que, darrera del tabac hi ha pagesos que en viuen del seu cultiu, i treballadors a les fàbriques que depenen d'aquesta indústria, i impostos que es recapten entre els fumadors i es reparteixen de nou al sistema de salut pública. M'agradaria explicar-li de manera senzilla com funciona el sistema, què n'és d'important que els beneficis de les tabacaleres pugin per a que el valor de les accions augmenti i els inversors surtin guanyant a final d'any. Però no ho faig. Sento que ni jo mateix em crec aquests arguments. Al menys no avui, aquí, entre les onades i davant de la meva filla. Demà, de tornada a la feina, vestit de nou amb el que tinc més que amb el que soc potser sí que li ho podré explicar. Però no avui, amb la remor de fons de les onades que em despulla i m'avergonyeix.

-Segurament tens raó, Helena. Potser no n'haurien de vendre. Potser quan siguis gran ja no en vendran, igual que ja no embrutaran més el mar. Als homes de vegades ens costa d'acceptar les coses mal fetes, i necessitem temps per a corregir-les.

Me la miro com torna a córrer amunt i avall. La remor de los onades m'ha tornat a agafar desprevingut. Ja ho té això el mar. Et despulla quan menys t'ho esperes. Igual que els nens. Les seves preguntes són les més difícils de respondre, perquè son les que ja fa temps que no ens fem a nosaltres mateixos. Les preguntes senzilles. Les importants. Es per això que crec que el mar i els nens s'entenen i juguen tant bé. El mar és pacient. Absorbeix i s'embruta amb la superficialitat i la grisor dels pensaments dels grans que passegem per la platja. Però amb qui s'ho passa realment bé és amb els nens, que només volen jugar-hi, i no el necessiten per a depurar les seves misèries i retrobar-se a ells mateixos.

De sobte l'Helena, que s'ha tornat a allunyar uns metres, se m'acosta corrent amb la cara il·luminada i la ma tancada amb força.

-Ho veus, papa, ho veus! S'està curant! -obre la ma i m'ensenya un petit trofeu-. N'he trobat una de petxina rosa!

Quan arriba a la meva alçada l'agafo per les aixelles i la faig voltar per l'aire. Riu. Riem. Riem i girem. El mar s'ha tornat a empassar la hipoteca, els rebuts i els crèdits, però avui no em sento despullat. Tinc l'Helena i ella riu perquè sóc son pare. Per res mes. I continuem caminant per la platja agafats de la ma i rient.

Comentaris

  • Carles,[Ofensiu]
    gypsy | 22-10-2006 | Valoració: 10

    ets un pare fantàstic.
    I un magnífic escriptor.

    petons!

    mariona

  • És sempre difícil...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-10-2006 | Valoració: 10

    ...respondre a les preguntes innocents dels xiquets, tan plenes de veritat.
    Has fet una bona narració, mesclant la tendresa amb el convenciment d'un món millor que, al pas que van les coses, dubte molt que tinguen els nostres descendents, per desgràcia.

    Molta salut i molta rebolica, xicon!

  • Mon Pons | 30-10-2005

    Amb els teus escrits ens permets de descobrir un gran qualitat com escriptor. És un plaer compartir una mica, amb tu, aquesta il·lusió per la vida i allò que la fa més fàcil: escriure; sense perdre la curiositat i encomanar-la. Enhorabona!

  • Gràcies![Ofensiu]
    Fionn | 18-06-2005

    Aquest relat em tenia bastant frusrtat, per que penso que és el millor que he escrit aquí (i tampoc penso que sigui cap meravella) i ningú l'havia comentat encara. Fins dijous no sere lliure d'estudis encara (santa selectivitat...), pero continuare descobrint aquest mon relatarie a través de les teves obres.

    Adeu i gràcies.

  • Matrícula d'honor "Carles".[Ofensiu]
    Jofre | 11-06-2005 | Valoració: 10

    Tots els teus relats són "perfectament" teixits.
    Com que jo també bec d'un background molt similar al teu, els meus comentaris seran molt breus.
    Enhorabona. Comparteixo amb plenitud el que diuen la Rosa i el Xavier.

  • Hola Carles![Ofensiu]
    ROSASP | 29-05-2005

    Aquesta remor de fons mentre passeges per la platja, t'esquitxa converses improvisades, connexions plenes de màgia amb la teva filla.
    D'ells aprenem contínuament, la seva manera planera de veure les coses, trenca la lògica i ens fa reflexionar sobre el fons de moltes coses.
    Detalls que ens havíem passat per alt i que ells han capturat al vol. Pura màgia!
    Estic d'acord amb en Xavier Valeri, sobre la sensació de moviment mentre es va desenvolupant la conversa, es com un passejada per la platja de la vostra propia relació pare-filla. Complicitat i molt amor...

    Una abraçada i un vot!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

71908 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com