REMOLÍ DE CUCS

Un relat de: MariaM
Era a la terrassa enjardinada d’un bar, tot prenent-me un cafè amb gel i en companyia, això sí, de la meva llibreta; me l’enduc amb mi, gairebé, sempre; no es sap mai quan fluiran les paraules, sovint, fugisseres, que t’engresquin a escriure. Remenava el cafè i els pensaments. A prop de la meva taula hi havia un parell d’homes, dels quals m’arribava part de la seva conversa; dues paraules van captar l’interès de la meva oïda, desert i Petit Príncep, i em vaig mantenir a l’aguait. Parlaven del desert i de què “el Petit Príncep deia que el que el feia sublim, el desert, era que no s’hi veu res. No se sent res. I, tanmateix, en algun lloc amaga un pou...”. Em va sorprendre tant el tema i el to de la conversa, que va anar de poc que m’alço i m’assec a la seva taula. Els tinc aquests rampells quan hi ha alguna cosa que m’interessa, i ells m’interessaven; és molt rar aquest tipus de conversa, i més entre homes; he caigut en el tòpic conscientment..
Passada la sorpresa, vaig restar quieta al meu seient; el tema m’havia enganxat i durant una estona em sentí immersa en el silenci del desert. I el silenci em va empènyer fins la cala, prop de casa. Allí, vora l’aigua, m’embolcallà de bell nou el silenci. Reconec que gaudeixo d’aquests instants preats. M’havia atrapat la conversa, perquè coneixia la història. Un personatge que, de petita, em va passar desapercebut, imagino que com la majoria d’infants a qui, suposadament, anava dedicat el conte. En fer-me gran, però, me’n declaro fan incondicional.
M’havia recolzat, relaxada i meditativa, en una barca abandonada. Possiblement, mig endormiscada, vaig sentir una llevantada d’arena al meu entorn que, alhora, penetrava en el meu interior i em produïa una mena de pessigolles que més aviat m’inquietaren. Va ser inútil l’intent d’apaivagar aquella sensació d’alarma que em treia del meu silenci i m’allunyava de la companyia del meu Príncep. Anava a aixecar-me de la sorra quan, un remolí de vent, d’una bufada, m’hi llençà altra vegada tot arromangant-me les faldilles. Fou aleshores que m’envaí el fàstic.
Uns cucs sortits de no sabia on, s’enfilaren a munts per les meves cames; allí estava el misteri de les pessigolles, els cucs repulsius que s’arremolinaven cames amunt. Ja dempeus, provava d’espolsar-me’ls, però, quan més bellugava les cames i el cos, més n’acudien o en tenia l’horrorosa sensació.
Tant de pressa com m’era possible, i tot descalçant-me, vaig córrer cap el mar, per tal de desfer-me’n. Encara, amb els peus molls i en rodejar la barca per fugir, vaig adonar-me’n d’on procedien els cucs, era de l’interior de la mateixa barca! N’hi havia una munió; era un espectacle terrorífic perquè sortien d’un cos, de les restes d’un cos, del que tan sols en quedaven les despulles. Em vaig quedar clavada, l’estupor no em deixava reaccionar. Havia tancat els ulls y, no sabia, encara, de qui eren les restes, si d’un cos humà o d’animal.
No m’hi vaig quedar per esbrinar-ho. Tot corrent, esglaiada, arribava a casa; ni tan sols m’havia adonat de què anava descalça; amb les presses i el fàstic, les sabates haurien quedat damunt l’arena, potser, hores d’ara, envaïdes pels cucs.
Primer calia fer les trucades pertinents a l’Ajuntament, als Mossos... tal vegada es riguessin de mi i el meu atabalament, no podia concretar de qui o de què es tractava, si d’un cos humà o d’animal; però, ho vaig fer, es clar. No van riure. Ja podia córrer cap a la dutxa, la necessitava més que el beure, em sentia tan bruta! Quin plaer fou el de ficar-se sota l’aigua neta i deixar-la lliscar i córrer pel meu cos nu... Em tingué atrapada una bona estona.
A la tarda, havia aconseguit asserenar-me; m’hi ajudà el llibre del Petit Príncep, a qui no tenia oblidat; de fet, pensava en ell a ran de la conversa dels dos homes del bar, abans de tenir l’ensurt dels cucs i la descoberta.
Mentre el fullejava i contemplava els dibuixos del propi Saint-Exupéry, va sonar el telèfon. Era la trucada esperada que em feu la Policia. Les despulles trobades, corresponien a un nen, més aviat un noi petit; la forense suposava que la mort havia estat natural, faltava, però, el resultat oficial un cop feta l’autòpsia. El que es conservava, gairebé intacta, era la bufanda que, possiblement, duia el nen en morí.
Em sobra el condicional, n’estic certa. Era ell, el nen dels cabells d’or, que se’n tornà al seu planeta. Si us plau, no tingueu pressa en fer-vos grans.
“A la nit m’agrada mirar el cel, i totes les estrelles riuen...”

Comentaris

  • Hola MariaM[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 18-01-2020

    M'acabes de llegir "Els ulls que em miren", i em dius que tardes en contestar-me. Sé que t'he llegit molts relats i no pots llegir-me o tardes... Jo no t'he dit que ets "desgraïda", simplement... que tardes...
    Bé, quan pugues... els dos últims relats editats són:
    El teu nom.
    La rosada dels teus besos.

    Gràcies i que passes un bon dia.
    Perla de vellut

  • Aarrggg[Ofensiu]
    MariaM | 18-01-2020

    Gràcies! Moltes gràcies. El que més m'ha agradat del teu comentari és l'empatia amb El Petit Princep que compartim, i també el fàstic que ens fan els cucs.
    Una abraçada i fins aviat.
    MariaM

  • Hola MariaM[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-01-2020

    Fa molt de temps que no m'has llegit.........
    anteriors relats meus..... Gràcies...... i bona nit.....

    Perla de vellut

  • Quin fàstic...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-01-2020 | Valoració: 10

    A mi m'ha fet molt de fàstic, com ho relates, quan per les teues cames es pujaven els cucs com un remolí i no paraven. I sí, eren de les restes d'un cos, i al final va resultar que era d'un nen petit.
    Jo no vaig tindre pressa en fe-me gran i ara ja en tinc 66 anys. Què et sembla?
    Bé, m'ha agradat com ho descrius tan bé, des que estaves sentint la conversa d'aquells dos homes...
    Una abraçada...
    Perla de vellut

    El meu últim relat és: La rosada dels teus besos.
    Ja em diràs... quan tingues temps...

  • Aarrggg[Ofensiu]
    Montseblanc | 12-01-2020

    Quin relat més curiós. Confesso que el tema dels cucs m’ha fet molt fàstic. Des de sempre, que la concentració d’una gran quantitat d’animals petits (cucs, escarabats, mosques...) em produeix rebuig i, alhora, una fascinació que fa que no pugui deixar de mirar quan en veig un munt. I lo de que pugin per les cames ja és un malson...
    Quan el meu fill era petit, li van regalar el “Petit príncep”, però ell no en va fer cas, el vaig llegir jo. Crec que és un llibre més per a adults, un nen no pot entendre tot el que les poques paraules que conté signifiquen... Però se li pot explicar... I un cop llegit ja serà per sempre un company de viatge, com li passa a la teva protagonista.