Relat prematur. Poques possibilitats de sobreviure.

Sec davant l'ordinador, amb la determinació de treballar en l'última idea que he tingut. Preparo els dits, i recordo com volia començar. Quan tinc el Word obert, i els meus dits es dirigeixen a les tecles U, N i A, per aquest ordre, la mare em crida. Sí, he recollit la roba. Merda, he oblidat treure el rentavaixelles. Bé, ara ho faig.

Quan torno d'eixugar i guardar plats, gots i coberts, tinc tanta calor que obro la finestra perquè entri aire fresc. Però el que entra, és una mosca insuportable. M'assec davant l'ordinador i m'intento concentrar. La mosca vola al meu voltant, m'emprenyo per la interrupció i l'intento matar. Finalment marxa per on ha vingut, i em trobo altre cop davant la pantalla.
L' inspiració ha marxat. Estic bloquejat, i per desbloquejar-me, el millor és una partideta al Counter. Tanco el Word( no hi ha hagut canvis en la pàgina) i obro la carpeta dels jocs.
Dues hores, i molts terroristes eliminats després, torno al Word. Em fan mal els ulls. I més mal em fa, veure el destí de tota una tarda: la pàgina en blanc. Quan vaig a sopar, la sensació d'inutilitat ja és més gran que jo.

Em fico al llit, després de veure, House, of course. Esclafo el cap contra el coixí i aquella frase que començava per U, N i A, em torna a voltar pel cap. Després penso com continuarà i, de cop, se m'acudeix un final brillant. Cinc minuts després, el desenllaç em sembla odiosament infantil. Penso un nom, a pesar que no he escrit una sola lletra. Oh! Aquest títol seria genial! La fenomenal oració em ressona al cap sense parar. Eufòric, allargo el braç cap a la tauleta de nit i agafo el despertador. La llum fluorescent em crema els ulls. La una i mitja. Tanta estona he estat pensant? M'obligo a deixar la ment en blanc i a dormir.
Uoh!! Quin flash! Quin argument, quina història que m'ha vingut al cap!! És molt millor que l'altre!! Quina idea tan bona!! M'adormo a les dues.

Llàstima que mai recordo el que penso de nit. Hauria d'apuntar-m'ho en un full...però fa tanta mandra aixecar-se del llit...

I així passen els dies. No atenc al que de veritat m'importa, perquè...
- La vida et distreu.
Hòstia!! quin sorpresa tan desagradable! Em sembla que m'he pixat al llit. No veig qui ha parlat. Seu a la cadira de l'escriptori, en la penombra.
El que m' acollona és l'hora(les tres de la matinada) i el fet que no hi hauria d'haver ningú a casa. Em redreço sobre el capçal del llit i recordo els meus principis de no témer a ningú. Contesto:
- Exacte.
- Vols saber qui sóc?
- Home, estàs assegut a la meva cadira, a la meva habitació, a la meva casa. No estaria de més que et presentessis.
- Tècnicament no és casa teva. Tot això ho han comprat els teus pares. Menys alguns llibres,els regals dels teus avis, i la bosseta de marihuana de sota el matalàs.
Increïble.
- Què vols?
- això no importa tant, com el que jo, puc fer per tu.
- Tu no pots fer res per mi.
- Això penses? - s'aixeca de la cadira, s'apropa i s'asseu als peus del llit- et puc ajudar més del que et penses, perquè jo sé el que realment vols.

Dubto que un adolescent, si fa no fa de la meva edat(vestit amb uns texans semblants als meus, una camiseta que no em faria res tenir a l'armari i unes bambes de tela) sàpiga el que vull. Però ha parlat amb una seguretat sorprenent.

- I que és el que vull?
- Ho vols tot. Saps que tens capacitat per fer qualsevol cosa. Si t'ho proposessis, podries trobar la cura del càncer, però el que desitges, és deixar una enorme petjada al món amb la literatura. Somies amb superar, de llarg i per tota l'eternitat, qualsevol obra escrita, qualsevol autor, per més brillant o prolífic que hagi estat. Vols ser el millor, vols enlluernar el sol. M'equivoco? Jo et puc ajudar a deixar una petjada en el món molt més gran que amb la teva literatura. El món és ple d'ignorants que no saben valorar un bon llibre.

- Ets la reencarnació de Sigmund Freud, oi?
Riu complagut. Alça una punta del matalàs i treu una bossa amb herba.
- Encén el llum, que tu i jo hem de parlar de moltes coses.

Setmanes després, el noi entra a la meva habitació bevent una tassa de cafè. Està impacient:
- A quina hora hem quedat que ho faríem?
- A les nou.
- són tres quarts de nou.
- Ja ho sé, cony - contesto bruscament. Estic nerviós- M'afanyo tant com puc, però una carta d'adéu és més difícil de fer del que sembla.
- Tu ets el geni de la literatura. Tres quarts i un minut.
- Vols callar d'una vegada?
Els llums s'apaguen, l'ordinador es para amb un so tràgic.
- Ha marxat la llum.
- Merda, és igual! que li donin pel sac a la carta! Marxem!
Agafo la pistola que vaig comprar el dilluns passat i un porro pel camí. Sortim de casa. Faig una última ullada a la casa on he perdut tota la meva vida. La gespa s'ha de tallar, i a la façana li fa falta una bona mà de pintura. No la tornaré a veure mai més.

Em desperto, i em sorprèn. No he caminat cap a una llum per un túnel, ni he sentit música celestial. No confiava en una altra vida, però, aquí estic, despert, jaient sobre un terra estranyament calent. M'eixugo la sang que em regalima per la galta, i em palpo el forat que tinc a la templa esquerra. No em fa mal. Sorprenent i revelador al mateix temps. On sóc? M'envolten unes parets de roca toscament tallades, m'aixeco agafant-me a les irregulars parets, i palpant amb la mà, camino per la sala. No és gaire gran, i només té una sortida, una escletxa en la paret. De l'obertura, en surt una olor fastigosa, com a sofre, i puc sentir alguns sorolls... potser crits? O potser el xerricar d'una serra? I soroll de cadenes, i... passos que s'acosten! Agafo una pedra esmolada (per si de cas) i m'allunyo fins al lloc on m'he despertat.
Els passos són pesats i lents. Una mica de llum tenyeix l'escletxa. La llum és fa més forta, els passos s'apropen... la claror omple la sala, una ombra es projecta sobre el terra de la cambra. M'arrauleixo al terra. L'ésser entra a la sala amb un llum d'oli a la mà. És un vell encorbat. Porta uns parracs bruts a sobre. Suposo que per decòrum. Els cabells, macilents i polsosos, li arriben a la cintura, la cara blanca, plena de nafres i arrugues, les galtes xuclades i la dentadura a mitges. Tot ell està marcat pel pas del temps. Em veu i riu; m'agafa pel braç i m'alça amb una força desconcertant. Ara li veig millor la cara. Més que un vell, sembla un home jove, però molt mort. Com un cadàver que camina, i ara em mira als ulls.
- Vous parlez français?
Merda…francès? En sé ben poc... contesto com puc:
- Un peu, mais je suis nord-américaine.
- Ah! Encara sort! Jo sóc britànic, de la City. La gent quan arriba aquí, s'espanta, no em fa cas, no entenen el que dic; i, es clar, que vols que faci si m'hi haig de comunicar com els micos? Tardo hores i hores en calmar-los i portar-los a les habitacions...Amb els americans i els anglesos em va molt millor, es clar, i he aprés una mica de francès, espanyol i rus, perquè sempre va bé, saber idiomes, no? Últimament ens arriben bastants iraquians, per alguna guerra, oi? D'aquestes coses, del que passa a "dalt de tot", me n'assabento per gent com tu, ànimes tranquil·les, conscients del seu estat amb les que xerro una estoneta. En Jack, un dels primers que vaig rebre, em va dir que havíem perdut la guerra contra les colònies. No te m'enfadis, ara, eh noi? Perquè això és el que éreu, unes colònies de l'imperi britànic. Però va arribar aquell Washington, i l'incident de Boston... en fi, vam perdre la guerra. És on vaig morir. M'hauria d'haver quedat amb la meva doneta a Londres, oi?!- em clava un cop de colze i riu ensenyant les dents esgrogueïdes- tu ja m'entens! Haahaaahaaa!
Just en aquest moment, cau del sostre un cos. Rebota contra el terra i queda panxa amunt És una dona amb una bata d'hospital, té els pits oberts. En un dels pits hi ha una bossa de silicona rebentada.
- Ah! Aquests sempre tarden molt a despertar-se, i es desmaien cada dos per tres. Tot i així, hauríem d'anar fent via. Segueix-me!
Es gira i trota com pot fins a l'escletxa, el segueixo, i al cap de vint metres arribem a un passadís, esculpit delicadament i més il·luminat. A cada extrem hi ha una gran porta de fusta, i davant nostre, unes escales de cargol. Se senten uns crits esgarrifosos a la dreta. El vell nota la meva preocupació i em diu:
- Aquest que crida tant és alemany. Fa més de cinquanta anys, que és aquí, però tinc entès que s'ho mereix.
Això no em reconforta gaire. El vell també ho nota.
- Tranquil home. Nosaltres anem per les escales. Ens toca pujar un bon tros, però aprofitarem per parlar una mica. Va, som-hi!
Pugem els primers esglaons. Són de marbre, petits, molt gastats i relliscosos. Vigilo per no patinar. Ja portem un bon tram d'escala i xerrem dels anys vuitanta, quan noto moviment a la banda esquerra dels graons, a l'interior, al costat de la columna central per la que s'enrosca l'escala. La foscor és tan intensa que no veig res. Demano el llum al vell, que vacil·la una mica, i me l'allarga. És vomitiu. En paral·lel a les escales, hi ha una canal, com les de recollir l'aigua. La força de la gravetat fa que una barreja fosca i pestilent d'orina, merda, vòmits i sang baixi lentament, amb parsimònia, mentre alguns ulls, dits arrencats, trossos de múscul i ossos emergeixen a la superfície, i es tornen a enfonsar. El contingut del meu estómac s'afegeix a la mescla.
- Tranquil, tranquil... encara falta molt per la teva habitació. Que em deies dels... oldrinadros, has dit?


L'inspector arriba amb el seu cotxe descapotable a la casa de l'assassí. El jardí s'ha d'arreglar i la pintura blanca de la façana s'ha esquerdat. Entra a la casa, busca el subinspector i revisen l'habitació del noi.
- No hi ha res sospitós, a la casa?
- Res. A l'ordinador, una mica de pornografia, i deu grams de maria sota el matalàs. A part d'això, tot sembla normal.
- Els pares que diuen?
- Aquestes últimes setmanes estava una mica estrany, pensaven que era pels estudis. Estan tant co
mmocionats com la resta de la nació.
- Pels estudis? No hi ha cap adolescent que es preocupi pels estudis. I aquesta tassa?
L'inspector assenyala una tassa que hi ha a la tauleta de nit. El subinspector no l'havia trobat rellevant, i així ho fa saber.
- Potser tens raó i no és res...però la tassa és plena de cafè. Una mica estrany... Fes-la analitzar, per si de cas.
- D'acord.
Quan acaben de revisar la casa, l'inspector surt de la casa i es fica al cotxe. Mentre condueix cap a la central, s'adona que aquest cas el supera. Mitja nació ha vist la matança en directe. Cap mòbil aparent... El país està dolgut i confús, es celebren actes de protesta i de dol per tot arreu... El món sencer recordarà aquest dia.



Fa tres hores que pugem escales. Amb el vell, hem parlat de tot i de més, però ell segueix parlant ràpidament i sense parar. Suposo que no parlava amb ningú des de feia molt de temps; a mi no em molesta. Ja fa estona que he perdut el fil del seu monòleg, i penso en "ell". On deu ser? Va seguir el pla com havíem acordat? Per què no està amb mi? Ha sortit tot com esperàvem?
- a tu que et sembla? - el vell interromp els meus pensaments.
- Què?
- Això de tenir les cambres tan amunt. No és una mica idiota?
- Sí, però no ens cansem, i tenim tot el temps del món, no?
- Sí que tens raó, sí! - riu el vell- de totes maneres, ja hem arribat.
Hem arribat a un replà de les escales, que encara pugen amunt, no puc veure fins a on. El replà és molt baix, condueix a un passadís ple de torxes hi ha portes de fusta a banda i banda. Tampoc veig el final del distribuïdor.
- La teva habitació és la 13d... - diu mentre comprova els números de les portes- És aquesta!
És treu de la cintura una anella amb desenes de claus. Estem de sort. Al cinquè intent, la clau entra. Hem d'obrir la porta entre els dos, perquè les frontisses freguen a terra amb un soroll desagradable. L'habitació és força gran, amb un escriptori a la banda dreta i un llit senzill a l'esquerra. No hi ha lavabo? Els morts no caguen?
- Bé, final de trajecte! Jo me n'haig d'anar! encantat de parlar amb tu, ja ens veurem, potser...
- Potser? I que hi haig de fer aquí?- no entenc res de res.
- El que t'hauria agradat fer en vida: escriure per tota l'eternitat. Ara no hi ha "vida" que et distregui... ho agafes?!- riu el vell- Benvingut a l'infern!!
L'avi surt de l'habitació mentre processo les seves paraules. Quan pregunto "per sempre més?" ell ja ha tancat la porta amb clau, amb un "clic" sinistre i rovellat.