Relat d'un malson

Un relat de: Kimera

No hi veig, però et sento. Per un instant no sé on sóc, però sé que tu ets amb mi.
En silenci, sense moure un sol dit escolto la teva respiració, noto el teu càlid alè contra el bescoll, i l'escalfor del teu cos irradiant la meva esquena, et sento a prop meu.
Després d'un parell de minuts de total parsimònia decideixo obrir els ulls, i sense fer gaire soroll amb els llençols ni cap moviment brusc per tal de no despertar-te, em giro de cara a tu, i et veig. Noto el teu olor, l'olor característic del teu cabell barrejat amb el dolç perfum d'albercoc, i serenament em dedico a observar-te uns segons, delectant-me amb la teva cara. Miro detingudament els teus llavis, el teu nas, les celles i el teu cabell castany, els teus ulls clars amagats rere les parpelles (tu ara dorms), i mentre et miro una sensació de placidesa m'envaeix tot el cos, una mena de pessigolles que es concentren al ventre, sentiment de satisfacció.
Sense moure'm gens ni mica miro ara a la finestra que queda darrere teu, amb les persianes entreobertes per on s'hi filtren els primers raigs de sol del dia, els quals es projecten dins la fosca de l'habitació en forma d'autèntiques llances de llum, penetrant amb força les blanques cortines i travessant de llarg tot el dormitori fins a acabar impreses a la paret. Minúsculs puntets lluminosos estampats talment estrelles al cel d'una nit d'estiu.
Miro el rellotge digital de sobre la tauleta de nit, són les 7:33 d'un gèlid matí de finals d'hivern, l'ambient en general és fred, però dins la cambra l'atmosfera és totalment diferent a la del carrer.
La calor dels nostres cossos conservada sota les mantes i l'aire exhalat de la nostra respiració fan del llit el lloc més agradable de tots.
Torno a fixar la vista en tu, alguna cosa t'ha fet moure. Et miro i et veig com mous lleugerament la boca mentre emets una mena de gemecs o de paraules mal pronunciades, i de nou et quedes quieta, en silenci. Deus estar somiant.
Ara ja no aparto la vista de tu, em quedo en la mateixa posició, de costat, mirant-te, i poc a poc noto com la son torna a venir. La sensació de placidesa és immensa, estic totalment relaxat, i els ulls se'm comencen a tancar. Abans que me'n adoni em trobo novament immers en un ràpid son, que em trasllada a un estat de coma temporal, aliè a tot.

Alguna cosa no va bé, ho pressento, fins i tot abans d'obrir els ulls. La teva escalfor ha desaparegut, no noto la teva fragància a préssec ni el teu alè xocant contra el meu front, no et sento respirar. Obro els ulls, però tot es massa fosc, i mentre espero a que les pupil·les es facin a la terrible foscor del dormitori, intento trobar-te amb les mans. Les moc prudentment per sobre el llit esperant topar amb tu, remenant les mantes, però finalment ho constato, ara que hi veig comprovo que no hi ets. L'altre costat del llit es buit, el coixí no fa olor a tu, ni al teu cabell ni al teu perfum, i els llençols estan freds, ja fa estona que has marxat.
Miro a la tauleta de nit. A la pantalla digital del rellotge de fabricació americana: "SAT 14, MARCH - 9:13". Fa poc més d'hora i mitja que m'he despertat i t'he vist, eres aquí amb mi, al meu costat, però ara ja no hi ets. De sobte la sensació de placidesa de fa tan sols una estona s'ha convertit en un horrible estat d'inquietud, de nerviosisme. Em trobo agitat, tinc fred, el sol ja no raja entre les persianes. Fora tot sembla diferent a abans, tot es fosc i massa mort. Estic petrificat, aterrit dins el llit amb les mantes colgades fins al coll i sense saber que fer. Tot ha desaparegut, cap pista de tu, ni un soroll, cap olor, res, tot és mort. Faig un intent d'incorporar-me, i quan ho aconsegueixo miro cap a la porta de l'habitació, és oberta de bat a bat. Des de la meva posició, assegut encara dins el llit, puc veure el lavabo a les fosques i la "sala dels trastos" on hi és la planxa, amb la persiana baixada, també a les fosques. La obscuritat i la quietud de l'ambient s'escampen pel passadís fins al menjador, i de la cuina l'únic que percebo és inactivitat.
Com un impuls nerviós torno a mirar a la tauleta de nit: "SAT 14, MARCH - 9:14" al rellotge, passen de les nou i avui no hi ha esmorzar preparat. Trobo a faltar l'olor habitual de cafè i torrades d'un dissabte al matí, i per més que ho intento no aconsegueixo capturar el més mínim soroll. Avui no s'escolta el rumor de l'espremedora de taronges, ni el xiuxiueig de la cafetera mentre aromatitza tota la casa amb aquell exquisit i car cafè importat de Colòmbia que tant m'agrada, ni el microones al donar voltes a la tassa de llet mentre l'escalfa... res. Avui tot és silenci. Estic tant nerviós que l'únic que sento són els batecs del meu cor en xocar contra el pit, cada cop amb més força i amb més velocitat, i ara la sensació que m'empaita és d'autèntica angoixa. No sé on ets, sóc incapaç de raonar on pots haver anat i perquè has marxat d'aquesta manera, sense dir-me res. Necessito calmar-me...

M'estiro de nou al llit mirant cap al sostre, tanco els ulls i intento relaxar-me, no pensar en res. El meu cor comença a mitigar, les pulsacions per minut minoren, i en pocs segons em trobo millor, més tranquil.
Fora, al carrer no se sent res, ni un sol cotxe, ni una ànima. No me'n adono fins ara, però plou a bots i barrals. Des del llit sento el dringar de les gotes de pluja en caure i topar contra la barana del balcó. És un so metàl·lic, agut i suau que m'agrada, i alhora m'atabala. "¿On pots haver anat amb aquest temps?" Em pregunto diverses vegades a mi mateix intentant trobar una lògica a tot això, que em permeti entendre la situació, però no hi ha resposta. Segueixo estirat al llit cavil·lant-t'ho tot, quan...
De sobte sento una veu, ¡algú em crida! No encerto d'on ve, però la veu m'és familiar.
"¡Andrea, Andrea! ¿Ets tu? ¡¿On ets, Andrea?!"
Llavors noto com tot tremola, ara algú em sacseja, no sé que passa. El meu cor torna a alterar-se, sento de nou les palpitacions a una velocitat i amb una força desorbitades, no sóc capaç de controlar-me i començo a cridar repetidament "¡Andrea, Andrea, Andrea!".
Finalment un silenci, una mà que m'agafa per l'espatlla i em sacseja amb delicadesa, i una veueta que murmura el meu nom dolçament. Ara n'estic segur, és la teva veu.
Obro els ulls i et veig. Ets aquí, asseguda a un costat del llit, acariciant-me la cara. Aixeco el cap i et miro detingudament: els teus llavis que em somriuen, el teu nas, les teves celles i el teu cabell castany, els teus ulls clars de color verdós, la teva barbeta... i mentre et miro una sensació de placidesa i tranquil·litat torna a envair tot el meu cos, i torno a tenir de nou una mena de pessigolles concentrades al ventre, em sento més serè.
"Devies d'estar somiant, perquè no deixaves de moure't i de remugar. ¿On eres?" Em preguntes amb to graciós i amb el somriure a la cara. Jo, et miro, somric, i em limito a dir "Aquí, era aquí... no m'he mogut pas del llit". Aleshores comences a riure, i jo ric amb tu. M'incorporo, em fas un petó i em dius "Apa, lleva't d'una vegada, que ja són les nou. T'he preparat l'esmorzar, el tens a la cuina. El teu cafè amb llet, el suc de taronja... i unes torrades amb melmelada de maduixa, com a tu t'agraden." Jo no responc, et miro i deixo anar un somriure de satisfacció i d'agraïment.
"Me'n vaig a la dutxa" em dius, i et veig desfilar cap al lavabo.

He somiat que et perdia, que te'n anaves, que marxaves. I amb tu desapareixia tot: el teu perfum d'albercoc, el teu somriure, la teva escalfor, el teu alè, l'olor a cafè i a torrades... i fins i tot el sol s'apagava. Per sort tot ha estat un somni, força real, sí, però un malson al cap i a la fi... que no m'agradaria es fes realitat mai! Me'n adono que sense tu no em quedaria res, que si tu marxessis tot desapareixeria, i que no sabria pas que fer. Em tornaria boig en la foscor sense la teva llum, i no podria viure dins d'aquest món si no ho fes al teu costat.

Diuen que els somnis són el reflex del subconscient d'un mateix i que estan formats per les pors, els records, les il·lusions i els desitjos... jo no ho nego pas, i és més, ho afirmo. Doncs avui he tingut por: por a que desapareguessis i no et tornés a veure, que m'hagués de conformar amb els teus records i no pogués continuar vivint al teu costat noves experiències. Por a no poder complaure els meus desitjos, i a no poder dur a terme aquells somnis i il·lusions que tinc, juntament amb tu.

"¿Encara ets al llit? ¡Aixeca't mandrós, que se't refredarà l'esmorzar!" Em crides amb to de broma des de la porta del lavabo, amb el teu barnús posat...
M'aixeco, em calço les sabatilles i vaig cap a tu. Et dono un petó, i et demano una abraçada. "T'estimo Andrea" et declaro a cau d'orella, ben fluixet... i tu em respons amb un altre petó i un dels teus somriures.
Me'n vaig cap a la cuina i m'assec a taula, on m'esperaven el meu cafè amb llet, el suc de taronja, i unes torrades amb melmelada de maduixa, com a mi m'agraden.

Comentaris

  • Kimera | 05-12-2016

    .

  • L'he trobat fantàstic.[Ofensiu]
    Josoc | 18-06-2012

    M'ha agradat molt. Sembla ben sortit d'endins i entra molt endins.

  • RainBow_CoLouRs | 22-01-2006 | Valoració: 10

    I torno a plorar recordan't-lo...

    Petons

  • fff...[Ofensiu]
    N | 29-12-2005 | Valoració: 10

    M'ha espentat...Pensava que no era un somni, pensava que era molt pitjor. Ho has explicat amb tants sentiments...tanta passió..increïble. M'he quedat descansada quan he sabut que tot era un somni...perque patia de veritat!
    M'ha agradat MOLT!!!
    Un petó molt fort!

  • fff...[Ofensiu]
    N | 29-12-2005 | Valoració: 10

    M'ha espentat...Pensava que no era un somni, pensava que era molt pitjor. Ho has explicat amb tants sentiments...tanta passió..increïble. M'he quedat descansada quan he sabut que tot era un somni...perque patia de veritat!
    M'ha agradat MOLT!!!
    Un petó molt fort!

  • Nàufreg | 07-09-2005 | Valoració: 9

    Quà dir-te en el comentari d'un relat excepcional?!
    És un relat bastant treballat, on uses un molt bon vocabulari, amb un joc de paraules que fan que el relat sigui més amocionant al llegir-lo, i al expresar els sentiments... ho fas com si ho haguessis fet tota la vida, i això crec que no es una cosa fàcil de fer... En fí, un relat excepcional, amb un somni extraodinàriament molt ben definit i amb tant sentiment i tanta émfasi...
    Finalment, dir-te que si això ho has sumiat... quin malson!
    En fi, felicitats, perque cada cop que llegeixo aquest relat, veig més i més coses, i sempre em fa sentir, encara que el llegeixi un cop i un altre...

  • OhCapità | 04-08-2005

    ... Kimera, un relat com molt ben bé dius amb sentiment. Es nota, es palpa, s'olora ... i tot surt des de dins del cor. Mmm, quin somni! Caram!
    M'agrada, està ben escrit. Quina musa que tens que tant t'inspira!

    És una llàstima que només tinguis un relat publicat, mmm, ...

    OhCapità

  • ACOLLONANT[Ofensiu]
    white_wolf | 25-04-2005

    No tinc més paraules per definir la sorpresa que m'he endut al llegir el teu relat.
    Aquesta expressió dels sentiments que has plasmat, la por a perdre algú estimat, les descripcions que dones, és preciós.
    Deus estimar molt a l'Andrea com per escriure aixó, espero que no t'hagis d'enfrontar mai a aquesta por... :)

    White_wolf

  • Dreamy_Girl | 24-04-2005 | Valoració: 10

    Sense paraules ja t'ho vaig dir.
    No se ben be la veritat em... que vols dir amb aquest relat.
    No m'atrevia a preguntar-t'ho però ara ho faré.
    Per què el vas escriure?
    Per què et vases en mi?
    Aclareix-m'ho quan abans.
    Moltisims petonassos...Tstm...!
    -NeA-

  • A mi m'agrada, kimera...[Ofensiu]
    Magdeta | 19-04-2005

    M'ha agradat, m'ha agradat molt. I es nota que t'ha sortit de dins...
    El tema és original i trobo que té gràcia tal hi com l'has escrit... Molt fresc, si més no.
    Res, moltes felicitats pel relat. N'espero d'altres ben aviat.
    Petons.

  • Bò o dolent, però amb molt de sentiment...[Ofensiu]
    Kimera | 19-04-2005 | Valoració: 8

    Bé, contra gustos no hi ha res escrit, i és evident que a la gent pot agradar o no pot agradar aquest relat, però el que si us he de dir es que fins a la data és un dels millors que tinc... i és, potser, el primer que em surt realment de l'ànima, del cor. Té molt de sentiment (penso jo...), i per mi, l'autor, és molt més que un relat.

    [Dedicat a l'Andrea, una molt gran amiga]




    - KiMeRa! -

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Kimera

1 Relats

11 Comentaris

2941 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Últims relats de l'autor