Relat amb regust de tu

Era un dia plujós. El cel era gris tirant a negre. I de sobte s'obrí un raig de llum, jo feia una Moritz mentres t'esperava, i tu com si res arribaves, i jo tenia el cor a ple rendiment. I dos petons, no? Muà i muà. I a partir d'aquí, va començar tot.

Sempre et mirava en silenci, i et veia moure't, amb el palestí caient-te per l'esquena i amb l'anorac blau marí ben arrapat al teu cos, i un pas davant i un altre, i un altre, i un altre.

I, és molt maco el noi, no? Sí, sí. I el somriure és filtrava entre els meus llavis. I tothom m'ho deia, i parlava de que eres un tros de pa, i molt maco, i molt dolç. I jo somreia.

Al final, surt el sol. I anem a fer una volta, i mirem llibres, i triem i els remenem. "I este el tinc per casa, ja te'l deixaré. T'agradarà molt, xiqueta". I jo somreia, i li deia que si, que ja me'l portaria.

I avui, anirem lluny, tu i jo. I anem lluny, i estem tu i jo, solets al vagó del tren. I em fas un petó a prop de l'orella, i un altre a prop de la boca, i un altre a la punta del nas. I jo somreia.

I en la foscor, ens seguíem fent petons, amagadets i ben recollidets sota la manta, i de fons una peça lenta de violí. I jo somreia.

Perquè m'encantava observar-te com parlaves amb els demés, com miraves llibres, com caminaves, com m'explicaves històries, perquè em feies somriure.

Però un dia, el cel va tapar-se un altre cop. I no hi havia cap raig de sol il·luminant el camí, i cada vegada era més fosc i cada vegada plovia més. I jo, jo ja no somreia.