Relacions paranormals.

Recordo perfectament els darrers mesos del primer curs que vaig fer a la universitat i de la independència amb la que els vaig gaudir, vivint i estudiant lluny de casa. Llavors ja m'havia aclimatat a la nova ciutat, a compartir pis i ja tenia una bona colla d'amics a classe i molt bona sintonia amb els companys de vivenda. Però el que més recordo d'aquells dies és a ella, a la Clara. Aquelles setmanes van ser la meva iniciació en les relacions adultes, encara que la primera em va deixar un regust estrany, paranormal.

La Clara era la típica noia rarota de la capital que no es feia gaire amb la gent de classe, conscient de que al finalitzar el curs demanaria el trasllat d'expedient per continuar estudiant la carrera a la universitat de la gran ciutat on no havia pogut entrar degut a les notes de tall. Molts companys se'n fotien d'ella perquè duia ulleres fosques tot el dia; jo creia que deuria tenir algun problema de visió, encara que ella no ho demostrés. No acostumava a sortir gaire els dijous a la nit, però de tant en tant me la trobava al tren, els caps de setmana, d'anada o de tornada cap al poble; només ens saludàvem. No era res de l'altre món, però m'atreia, m'atreia molt. La mirava sovint, mentre els professors escrivien a la pissarra, de vegades ella m'havia tornat la mirada i algun somriure.

Un dia, mentre donava voltes a com acostar-m'hi, va ser ella qui es va apropar a mi. Va vèncer aquell hermetisme que li impedia fer massa amistat amb els companys que deixaria de veure al curs següent - i la prohibició de parlar a la biblioteca - per adreçar-se a mi, com si no ho hagués pogut evitar, com si estes escrit.

- Hola Andreu. Com portes l'examen de demà passat?

- Puff... No gaire bé. Vols que sortim a fer una cigarreta fora? - Vaig contestar intentant contenir l'emoció.

- Vale, anem! - Ella ho va dir amb tota normalitat.

Era guapa darrera aquelles ulleres de pasta amb els vidres fumats. Vam parlar una bona estona, la cigarreta es va acabar convertint en un parell de cerveses al bar de la facultat. La Clara em va tractar amb molta confiança des del primer moment, vam dur la conversa cap a molts terrenys diferents, la majoria banals, fins que ella va dir:

- Crec que sé perquè el teu amic Alfred ja no es parla amb en Manel.

Era veritat, feia dies que ja no els veia junts mai, i això que s'havien fet molt col·legues. Fins llavors creia que simplement estaven barallats.

- Ah sí? Per què ja no es fan? - Vaig preguntar intentant deixar veure que no m'importava. Realment no em feia gaire gràcia que la Clara mostrés interès per un altre noi, del meu cercle d'amistats, mentre parlava amb mi.

- Dijous passat es van enrotllar i el teu amic no deu haver assumit la seva condició sexual.

- Però què collons dius?! Que jo sàpiga al Fede no li van els tios. A més, com ho pots saber si tu no vas sortir l'altre dijous. - Vaig exclamar incrèdul.

- Jo les veig aquestes coses. Puc notar quan dues persones estan destinades a estar junts, quan hi estan o quan han deixat d'estar-ho. - Aquesta afirmació la va fer amb un to misteriós que em va semblar força pedant.

- Ah! Intuïció femenina, no? - Vaig contestar-li de manera burleta.

- No, és molt més que això. Jo en sóc capaç.

Aquella primera conversa em va deixar molt estranyat. La Clara no em va deixar d'agradar tot i la seva presumptuositat, és més, encara la trobava més interessant. Sobretot quan setmanes després vaig poder constatar que en Manel era homosexual o, si més no, només s'ho feia amb altres nois de la universitat. En Fede per la seva part el va estar evitant de llavors ençà i no li vam conèixer cap més relació sentimental amb ningú durant la resta de la carrera.

La Clara i jo vam continuar veient-nos molt sovint. Quedàvem per fer un cafè després de les classes i fins i tot estudiàvem junts. Parlàvem, parlàvem molt, era una noia realment especial. M'estava enamorant molt d'ella. A mesura que s'anava apropant el final de l'any lectiu jo tenia més urgència per confessar-li els meus sentiments. Ella no semblava fer cap mena de gest per apropar-se més a mi, tot i que ja m'havia dit que al curs següent es pensava canviar a la universitat de la capital i que segurament no coincidiríem més. Potser era per això mateix que no movia peça.

No vaig tornar a treure el tema del seu sisè sentit respecte a les parelles fins a la darrera setmana. Ho vaig fer com enfotent-me, com si fos una bajanada, una manera que tenia la Clara de disfressar de misteri la intuïció natural que posseeixen les dones sobre tot el que es refereix al comportament social de les persones.

- No estic fent broma, Andreu. No ho diguis a ningú, però quan dic que ho veig, és que ho veig. - Aquest cop em va parlar de tal manera que semblava preocupada. - Veig el vincle, la connexió sexual entre dues persones. I ho faig d'una manera gràfica.

- Què vols dir amb "una manera gràfica"? - Vaig preguntar interessat.

- Mantenir relacions sexuals és quelcom més que un acte físic. És una experiència espiritual que marca la nostra ànima i que està predeterminada. - Es va posar molt mística dient això.

- Predeterminada? A més, no m'has contestat la pregunta. - Jo realment no entenia res de res.

- Tranquil. Deixa'm parlar i ho podràs comprendre tot. Quan dic que puc veure gràficament el vincle espiritual i sexual entre dos amants és perquè veig aquesta connexió en forma de corrent elèctrica entre els seus genitals. Sempre que tinc en el meu camp visual una parella que tindrà, està apunt o que ha tingut relacions, veig com una mena de llamp que manté units els seus sexes.

- M'estàs dient que pots veure una centella que uneix l'entrecuix de dues persones que s'agraden? - No m'ho podia creure.

- Per què et penses que vaig sempre amb ulleres de sol?

- Sí home! I com pots saber en quin punt de la relació estan? - Continuava sense creure-m'ho.

- Pel color, el vincle energètic canvia de tonalitat. Quan els amants encara no han consumat és de color blanc, enlluerna, i es va tornant rosat quan s'apropa el moment en el que estan junts, fins que esdevé vermell mentre mantenen relacions. Un cop les han tingut el flux es va enfosquint, fent-se grana, fins que s'ennegreix del tot, el que vol dir que no tornaran a estar junts mai més. - Semblava plenament convençuda del que estava dient.

- Em permetràs que no em cregui res d'això. Com és que m'has explicat aquesta història? No tens por de que pensi que estàs com un llum de ganxo? - Li vaig preguntar sincerament.

- Jo no puc saber el que pensaràs, però sé que el que t'he dit no t'importarà.

La veritat és que tot el que vaig sentir-li no em va dissuadir de convidar-la aquell dijous a sopar al meu pis per desprès sortir de marxa a la festa de final de curs. Això sí, aquella conversa em va deixar molt preocupat. Semblava que la Clara tingués alguna mena d'al·lucinació malaltissa o que simplement m'estés prenent el pèl. Allò em recordava massa el que li va passar a en Pep, un molt bon amic meu de l'institut.

Per aquella època acostumava a sortir de festa cada cap de setmana amb la colla, en Pep era un d'ells. En diverses ocasions ens havia assegurat que quan ens emborratxàvem junts ell era capaç de veure una bestiola diferent en cadascú de nosaltres.

- Andreu, en tu veig a un mussol; ets intel·ligent i reflexiu però també introvertit i massa reservat. La Fina és un paó reial; esplèndida, preciosa, però vanitosa i supèrflua. En Mateu és un gat; llest, molt espavilat, però interessat i egoista...

Ningú dubtava que en Pep estava fent aquella conya per poder dir-nos tot el que pensava de nosaltres a la cara amb l'excusa de que anàvem beguts, o que simplement volia cridar l'atenció. Ell en canvi deia viure-ho com una experiència mística induïda per les begudes espirituoses; com si ell fos el xaman de la tribu que percebia els nostres animals totèmics, les birres i cubates fossin la substància màgica que vehiculava aquell fenomen i sortir de farra, beure i ballar a la discoteca fos del nostre akelarre particular.

Va arribar un moment en que la colla va pensar que la broma durava massa i, potser perquè a més d'un no li agradava el que sentia sortir de la boca d'en Pep, uns quants van decidir dir-ho a sons pares. Ell no ho va negar, fins i tot va optar per explicar-ho a tothom amb orgull. Els pares d'en Pep el van portar al psiquiatra a veure si així se li passava la tonteria. Per sorpresa de tothom, li van diagnosticar esquizofrènia. Ara en Pep ja no beu i s'ha de medicar abundantment, feia més d'un any que no sabia res d'ell.

Potser la Clara només volia fer-se l'interessant, pescar-me d'aquella manera. M'agradava aquella idea, de fet, m'agradava tot el que tenia que veure amb la Clara.

Vaig preparar una meravellosa amanida de pasta per al sopar íntim del darrer dijous de curs. Si haig de ser sincer, era l'únic plat que sabia cuinar decentment, només calia bullir algun tipus de pasta de coloraines, altres ingredients com les olives, els pèsols o el moresc venien en llauna i si no havia quedat prou bona, sempre ho podria emmascarar tot amb la maionesa. Els nois amb els que compartia habitatge van sopar fora, amb els seus respectius companys de classe, aquella nit, el pis va ser tot per nosaltres sols.

El sopar va anar molt bé, No només va quedar bona l'amanida, sinó que vam passar una estona molt agradable. Això sí, no vaig tenir prou valor per declarar-me a la Clara. Un cop vam acabar i li vaig dir d'anar a la festa ella s'hi va negar.

- No m'agrada sortir de discoteques. No saps prou bé el que em pot arribar a enlluernar i com em molesta estar a una sala plena de gent destinada a tenir un encontre sexual aquella nit.

No em va fer cap gràcia aquella negativa i que ella es reiterés en la seva historia de les percepcions extrasensorials. De totes maneres em va agradar moltíssim la idea de quedar-nos sols a casa veient la tele al sofà. No va caldre cap declaració romàntica per a que la pogués
abraçar i besar mentre érem asseguts, tot va sorgir naturalment. Aquella nit vam fer l'amor. Va ser un desastre, com tantes altres primeres vegades, segurament degut als nervis, però va ser molt tendre i ho recordo amb molta emoció.

Mentre fumàvem la cigarreta postcoital de rigor, estirats al llit, en silenci, no vaig poder evitar que m'assetgés un dubte.

- Clara. Tu sabies que ens passaria això?

- Tu que creus? - Va preguntar confirmant-me que no baixaria del burro.

- Jo no hi crec en la parapsicologia ni en cap cosa rara d'aquestes. - Tenia ganes de que aquella broma acabés d'una vegada.

- Doncs pensa el que vulguis.

- Llavors, també sabràs quan s'ha d'acabar lo nostre, no? - A veure que contestava ara...

- Sí. És una putada però ho sabré.

Allò em va fer pujar la mosca al nas. No podia aguantar que la persona que estimava em seguís prenent per tonto. Vaig callar, em vaig donar la volta en senyal silenciosa de protesta i em vaig quedar adormit.

Al dia següent la Clara ja no hi era, vaig despertar sol al meu llit, ni tant sols havia sentit la porta. No la vaig tornar a veure mai més. Li hauria d'haver seguit el joc? M'estava dient la veritat? Va ser ella la que va decidir marxar del meu costat, el que no sabré mai és si em va deixar per iniciativa pròpia o perquè va "veure" que s'havia tornat negre el nostre vincle elèctric intergenital.

Si m'he posat a recordar la meva primera relació sexual adulta al final de l'adolescència i les seves connotacions paranormals és perquè fa poc que vaig tenir notícies d'en Pep; això m'hi ha fet pensar. Les al·lucinacions d'en Pep no van remetre tot i la medicació, per contra, van anar a més, i sense necessitat de prendre alcohol. Van haver d'internar-lo a un psiquiàtric. Fa poquetes setmanes va aparèixer mort a la seva habitació, s'havia penjat d'una de les bigues utilitzant els llençols com a corda, durant la nit, d'una manera no gaire eficient. Deuria patir una mort horrible, molt llunyana de la que esperava trobar mentre preparava el suïcidi. Només espero que a la Clara no li porti problemes com aquestos el seu "sisè sentit".

També vaig reviure aquesta vella historia pel fet de que fa poc que en Fede em convidà a sopar a casa seva. No hi havia perdut massa el contacte després d'acabar la carrera, però no sabia que enguany s'havia casat amb l'Osvaldo, un dissenyador gràfic argentí que va conèixer a l'editorial on treballa, aprofitant la nova llei que s'ha aprovat al respecte. Al sopar em va preguntar si em sorprenia conèixer ara la seva opció sexual. Jo li vaig contestar:

- No, no em sorprèn. Sabia que eres gay des de primer de carrera. És més, et sabria dir amb qui ho vas descobrir.

- Vols dir? Amb qui va ser? - Ell si que es va mostrar molt sorprès.

- Amb en Manel. T'hi vas "liar" la nit d'un dijous i no ho vas acceptar. Fins hi tot vas deixar de parlar-te amb ell. - Li vaig fer memòria.

- Com ho pots saber? No li vam dir a ningú. - Va dir-me obrint de bat a bat els ulls.

- No sé, intuïció femenina.