Relació singular

Un relat de: Ricard M. Aldea
Fa uns anys vaig conèixer una persona especial. Jo treballava al centre de la ciutat, en un edifici que es troba davant de l'entrada nord del Gran Parc. Era a finals de febrer, però no feia fred. L'hivern havia sigut excepcionalment benèvol i la primavera, apressada per arribar, ens obsequiava amb un prematur reguitzell de dies esplèndids de sol, lluminosos com aquell. El parc estava molt bonic: arbres i arbustos es mostraven pletòrics de brots i els colors vius de les flors embellien els camins i convidaven a passejar-los. En l'ambient es respirava l'optimisme que acompanya a la bonança i a la gent se la veia exultant.

Encara que fes fred, si no plovia, jo aprofitava els minuts de l'entrepà del matí per sortir de l'oficina i estirar les cames. Travessava el carrer i m'endinsava en el parc, mentre menjava el sandvitx que em preparava a casa. L'embarcador del llac queda a prop i jo m'hi acostava i feia un cafè assegut al sol abans de tornar a la feina.
Una dona sol atreure els ànecs tot llançant-los molles de pa i hi ha un corredor de fons que es maltracta fins a extenuar-se competint per ser el primer d'un pilot invisible. Però, tret d’aquells habituals, i dels dos cambrers que atenen la cafeteria, el parc està tranquil i solitari a aquella hora primerenca. Només algun passejant aïllat s'acosta a l'aigua i bada contemplant les aus, que mengen o suren indolents a la deriva. Després, reprèn la marxa parsimoniosament i s'endinsa en el parc per algun dels diversos camins que menen en aquell indret. És massa d’hora pels turistes, que arriben en grups a migdia amb les càmeres al coll seguint com ventrades d'oques a una guia amb un paraigua. El Gran Parc i el seu llac natural, així com el centre històric, són els atractius de la nostra ciutat.

La terrassa de l'embarcador estava més plena que de costum, aquell dia. A l'hivern, els cambrers no disposen més d’una dotzena de taules i són suficients. Aquí, els dies d’hivern solen ser rigorosos i no conviden gens a seure a l'aire lliure. Aquell matí, però, sens dubte degut al bon temps que gaudíem, totes les taules estaven ocupades. Resignat a no seure, ja em disposava a fer el cafè a la barra abans de tornar a la feina, quan em vaig adonar que em feien senyals des d'una de les taules més properes a la vora de l’aigua. Era un home a qui només coneixia de vista. No sabia ni qui era ni a què es dedicava, encara que ens havíem creuat diverses vegades pels passadissos del Gratacel, l’edifici de 20 plantes on jo treballava, el més alt de la ciutat.
M’hi vaig acostar, convençut que era allò que em demanava. “Segui amb mi, si us plau! ―digué amistosament―. Serà un plaer compartir taula amb vostè!” Aquell somriure li conferia una expressió serena i afable que m’inspirà confiança. Era exactament la mateixa sensació que havia tingut el dia que el vaig veure per primer cop. Hi ha persones quina fesomia ens convida a classificar-les entre les que ens cauran bé si mai arribem a conèixer-les més a fons, i ell n’era una. Quant a l’edat, vaig pronosticar que devia faltar poc perquè jo doblés la seva.
Vaig seure. La conversa va durar el que costa prendre el cafè de l'esmorzar d'un dia feiner, però aquest breu espai de temps va ser prou per posar-nos al corrent de les nostres respectives ocupacions. En Martí ―així es deia― posseïa una llicència de detectiu privat i exercia com a tal. Llogava un petit despatx en una de les plantes inferiors del Gratacel i allà rebia les visites dels clients, concertades per telèfon prèviament. Treballava tot sol i investigava infidelitats, entre les quals les de parella, que són les més freqüents. “Però no són les úniques ―afegí―. També hi ha molt empleat deslleial, no es pensi! Sobretot executius d’un cert nivell, com més amunt, més corromputs! Per això també treballo per bufets d’advocats a qui es confien empreses que tenen problemes d’aquesta mena.”
Sempre estava alerta i es fixava molt en tot el que passava al seu voltant, per deformació professional, deia. Creuava el parc tot sovint anant a fer indagacions i m’havia vist molts cops rematant l’esmorzar, assegut allà on érem ara. “La teva manera d’actuar ―comentà― és tan rutinària que serviria d’exemple del que no s’ha de fer si volem esquitllar-nos de la vigilància d’algú.” M’havia tutejat per primer cop, un detall que vaig considerar com un ascens de categoria en la gradació dels seus coneguts. El fet no només no em va passar desapercebut sinó que em va afalagar que em considerés de la seva confiança. Jo no tinc gaires coneixences.
Li vaig explicar que feia de comptable en una asseguradora. Ja ho sabia, “Asseguradora El Crisantem, setena planta del Gratacel!”, digué divertit. Jo devia fer cara de babau per la sorpresa perquè ell, fent comèdia, afegí solemnement: “No oblidis que sóc investigador privat!”. I deixà anar una entusiàstica riallada.

Vaig haver de marxar. El meu temps lliure s'acabava i havia de tornar a la feina. El Crisantem era aleshores una asseguradora d’àmbit regional, una companyia no massa gran, però prou important. Efectivament, la seu central ocupava la setena planta del Gratacel i el meu lloc de treball era al centre comptable, una gran sala dividida en multitud de caus com el que jo ocupava, un veritable formiguer d'individus animats per una febril activitat que es movien sense parar d'una banda a l'altra. Després de la conversa que havia tingut amb el meu nou amic, aquell entorn se’m feia ensopit i recordo l’enveja que li vaig tenir, perquè em va semblar que havia de ser emocionant tafanejar en la vida dels altres sense que se n’adonessin.
Tanmateix, fent cara a la meva trista realitat, vaig seure a quadrar la facturació del gener. La conversa, però, havia agitat la meva imaginació i ni la rutina de la feina i ni la solitud del meu refugi van ser capaces d'asserenar-la. Que en Martí sabés que jo treballava a El Crisantem no tenia res d'estrany, menys tractant-se d'una persona que feia de detectiu privat i que, per afegitó, era inquieta i curiosa ja fos per deformació professional, ja per naturalesa. Segurament estava al cas dels moviments de molts dels qui entraven i sortien diàriament del Gratacel, però això no em consolava i vaig acabar la jornada amb un regust amarg i amb certa inquietud. Amb raó o sense, em sentia molest sospitant que en Martí podia haver accedit subreptíciament a la meva intimitat.
― Que més sabrà de mi? Quin interès hi pot tenir?
Aquestes i altres preguntes semblants m’anaren voltant el cap la resta del dia. Sentia curiositat i també em trobava immers en un garbuix de sensacions contradictòries que anaven de l'ofensa a l'afalac, així que vaig decidir que li parlaria sense embuts en la primera ocasió que es presentés.

Fou ell qui vingué a seure a la meva taula. Era l’hora de l’entrepà i jo estava a la cafeteria de l’embarcador, com cada dia. Havia passat una setmana llarga i jo ja havia oblidat les meves cabòries. Em vaig alegrar de veure’l. La trobada va ser encara més breu que l’anterior. Ell anava apressat per la feina, però així i tot s’hi havia acostat per saludar-me i em proposà de dinar junts. “La meva dona també treballa ―va dir― i només coincidim a migdia els caps de setmana per culpa dels horaris. Ja deus haver descomptat que sempre dino fora de casa per la feina. L’Astrid té un horari fix i sort en tenim, d’això! Ella recull a l’Abril, la nostra filla, a mitja tarda.” Si alguna cosa hauria tingut la meva agenda, eren hores disponibles; per això no em calia tenir-ne cap. Jo vivia sol i res ni ningú em condicionaven, així que, donat que no hi veia cap inconvenient, hi vaig accedir.
Dinant parlàrem de tot una mica. D’això i d’allò, del que és humà i del que és diví, de moltes coses per sobre i de cap en profunditat. Si he de ser del tot sincer, no era que jo no tingués gaires coneixences, era que no en tenia cap, no hi havia ningú amb qui jo pogués mantenir una conversa interessant. I probablement fou per això, i perquè el dinar i la xerrada resultaren una experiència agradable, que vaig començar a considerar en Martí com el meu amic.

Crec que puc dir sense por d’equivocar-me que ell també aprecià la meva companyia i la meva conversa, perquè les trobades es repetiren, encara que d’una manera no gens sistemàtica. Malgrat l’èxit d’aquella primera vegada, tot i no haver-ho convingut mai, sota cap circumstància ens buscàrem l’un a l’altre de manera expressa, i no obstant això, mai tampoc no deixàrem passar les ocasions que ens oferien les trobades casuals per quedar i dinar plegats. Això sempre que les indagacions d’en Martí ho permetessin, és clar. I, vistos els fets amb la perspectiva que el temps ens atorga quan passa, fàcilment hom podria creure que l’atzar posà el seu seny al servei de l’equilibri i aconseguí que ens trobéssim amb la mesurada i raonable freqüència que permeté que la nostra amistat creixés pausadament.
Vaig arribar a sentir per en Martí un afecte desinteressat que nasqué llavors i anà creixent i s’enfortí al llarg dels dos anys llargs que durà la nostra relació. Com queda entès, mai fórem uns amics gaire ortodoxos. No sortíem de copes, ni a fer altres coses que fan amics més convencionals. Mai vaig estar a casa seva i ni tan sols vaig saber mai del cert on vivia amb la seva família. Mai hauria conegut la seva dona i la seva filla si la casualitat no hagués volgut que ens trobéssim un diumenge a migdia davant la catedral. Ells sortien mudats d’un casament familiar i jo venia del Mercat d’Antiguitats, on m’agrada regirar en les parades de llibres, per si en trobo algun d’interessant.
En Martí i jo sempre ens vam veure amb una taula entremig, dinant o prenent cafè. Parlàvem d'allò que ens agrada i de les coses que ens preocupen. Els nostres interessos i neguits no sempre coincidien i sovint defensàvem postures diferents, però en general la diferència raïa més en la intensitat amb què abordàvem les qüestions, que en discrepàncies reals de punt de vista. Les diferències eren als matisos. Cap dels dos és religiós, políticament ens considerem d'esquerres i tots dos compartim afició pel futbol i devoció pel mateix equip. Podria semblar que els nostres debats no haguessin de ser-ho, i no obstant això, les nostres batalles dialèctiques sempre resultaren enriquidores, encara que haguéssim posat damunt la taula una qüestió banal. També podien arribar a ser aferrissades, perquè tots dos som vehements defensant les nostres conviccions, encara que en Martí és molt més radical que jo. Al principi, jo ho atribuïa a l'edat, quan jo era jove també era molt més inflexible que no ho sóc ara. Però hi ha un punt de tossuderia en el caràcter d’en Martí que em feia pensar que potser no canviarà ni fent-se gran.
De fet, a més, en Martí pot ser molt obsessiu. És aficionat a temes misteriosos. Ovnis, fantasmes, reencarnació, fenòmens paranormals... qualsevol cosa que no tingui una explicació clara o prou demostrada pot cridar la seva atenció i excitar-li la imaginació. Empès per la seva tafaneria innata, intentava sempre estar al corrent de qualsevol novetat en aquest camp. I va ser justament aquesta inquietud que el va dur a entrar en contacte amb la teoria que sosté, entre altres coses, que la mort no existeix tal com la concebem, que es tracta només d’una il•lusió. En Martí defensava apassionadament els arguments que justifiquen aquesta afirmació. “Aquesta teoria ha aparegut com una evolució inevitable i necessària de la física quàntica, disciplina que, gràcies als seus avenços, avui ja pot demostrar empíricament aspectes espirituals que els científics han considerat creences sense fonament fins fa ben poc.” Podia parlar d’això sense descans. De fet, aquesta teoria passà a ser un tema recurrent de les nostres converses, el més polèmic de tots, perquè jo sempre he sigut molt escèptic en aquestes qüestions, molt racional, i em resistia a donar-li la raó. Però ell mai afluixà la corda i, com més reticent em mostrava jo, més redoblava els seus esforços per convèncer-me de la correcció dels seus raonaments i de la irrefutabilitat dels arguments que la ciència actual posa al nostre abast.

El Crisantem havia patit alguns revessos econòmics importants els anys precedents i tot i que, després de l’última ensopegada, tothom estava d’acord que la continuïtat estava molt compromesa, els màxims responsables encara no van fer res. Fruit d’això, la situació arribà a un punt que tots els analistes sense excepció conclogueren que l’empresa estava abocada al desastre si no s’adoptaven d’urgència una sèrie de mesures contundents. I fou aleshores que els directius decidiren que calia deixar anar llast per salvar el vaixell: “La direcció d’Asseguradora El Crisantem es veu forçada a prendre la dolorosa decisió de redactar amb els sindicats un Expedient de Regulació d’Ocupació que afectarà el 50% de la plantilla.” Així ho comunicaren a la premsa i amb aquestes mateixes paraules ens ho digueren als empleats més antics de la central. I fou així que, al cap de poques setmanes em trobava al carrer, com els altres afectats, indemnitzat i a l’atur. Amb 61 anys i alguns estalvis, la meva vida canvià.

Han passat gairebé tres anys des de llavors i no he tornat a veure en Martí. Les trobades casuals ja no es produeixen i, sense elles, no podem citar-nos per dinar junts. Per una mena d’acord tàcit, mai cap dels dos va disposar del telèfon de l'altre. Ni tan sols ens el facilitàrem quan ja era un fet que m’anaven a despatxar i el nostre distanciament es feia inevitable. La nostra relació depengué sempre de l’atzar, que mai ens decebé com a tercer element de la nostra societat i fou fonamental en aquesta mena de joc que tots dos acceptàrem jugar sense lligams ni regles escrites. Al llarg del temps que ha passat hi he pensat moltes vegades. Trobo tant a faltar les nostres converses que sovint he estat a punt d'anar al Gratacel per fer-me trobadís i provocar-ne una de nova. Desitjo parlar amb ell com fèiem aleshores, i preguntar-li com li va la vida, i per l’Astrid i l’Abril. Però, al final, mai no he pogut fer-ho, perquè penso que seria trair l'essència de la nostra singular relació.

Avui, però, he tingut notícies seves. Si puc evitar-ho, ara mai no vaig al centre de la ciutat durant la setmana, fujo de les aglomeracions i de l'enrenou del trànsit. M’estimo més d’anar-hi els diumenges, quan tot està més tranquil. M’agrada el Gran Parc i hi vaig de tant en tant i passejo al costat del llac i m’assec després en un banc, en algun racó tranquil, a llegir una estona fins a l'hora de dinar. Avui és diumenge i això és el que he fet. I ja era a la parada de l'autobús de tornada a casa, quan en Lucas m'ha vist allà, esperant, i ha vingut a saludar-me. Ens coneixem per ser oriünds del mateix poble, ja que els nostres pares eren paisans, i perquè era i és porter del Gratacel. He deixat escapar un dels autobusos que em porten a casa perquè en Lucas tenia moltes coses a explicar-me. És bon xicot, però tafaner i xerraire, i el lloc de treball li va que ni fet a mida. Darrere el taulell del vestíbul se n’assabenta de tot el que passa i m’ha volgut posar al corrent d’allò que ell pensa que pot interessar-me, que en realitat és ben poca cosa. Només al final me n’ha parlat d’en Martí. S’ho ha fet venir indirectament, com sense voler. Diu que es pensava que jo ja ho sabia, però em penso que en realitat ha buscat una manera suau de treure el tema, que ha volgut fer-ho amb delicadesa perquè és coneixedor de l’amistat que ens unia.
En Martí és mort des de fa més de dos anys, pocs mesos després que jo plegués. “Fou víctima d’un malaurat accident fent la seva feina ―m’ha dit en Lucas―. Havia anat a fer indagacions a les Muntanyes Nevades, on un sospitós tenia el seu xalet d’anar a esquiar. De tornada, en un revolt molt tancat, el seu vehicle se sortí de la carretera i caigué pel precipici. Van trobar el Martí dos-cents metres més avall, atrapat dins el cotxe destrossat. La premsa no va publicar res de l’accident, el que sé ho sé per l’Astrid, que va venir al Gratacel, a buidar el despatx dels efectes personals del seu home i a tornar les claus, i m’explicà alguns detalls que els Mossos d’Esquadra li havien donat de l’accident. Cap certesa, només suposicions, hipòtesis no confirmades. Pensen que devia perdre els frens, però ella diu que és estrany, que el cotxe era nou. L’Abril estava bé. Amb 3 anyets que tenia aleshores, què vols? Era massa petita encara per adonar-se del que significa perdre el pare i, tanmateix, l’Astrid m’explicà que deia que el papà l’anava a veure cada nit. Un drama, noi! Jo t’ho hauria fet saber si hagués sabut com trobar-te, però sempre has sigut tan reservat!”

Quan en Lucas m'ha deixat, estava atordit i he decidit no anar a casa encara, no n'estava en condicions. He tornat al parc i he caminat sense rumb. Estava trasbalsat i no sé quants tombs he fet ni per on he anat. Ha passat molta estona abans no m’he vist a l'embarcador. A la cafeteria, a la terrassa, hi havia un lloc a l'ombra del desmai i m'he assegut. He demanat una infusió. No em podia treure del cap en Martí ―era tan jove!―, ni la seva família. Encara estava emocionat per la notícia, molt impressionat. Tot i ser a l'ombra, m’ha vingut molta calor, de la caminada, suposo, i m'he tret la jaqueta. El cambrer ha deixat la comanda i s'ha allunyat.
Algú a qui no havia vist, m'ha agafat el braç des de darrere. M'he girat per veure qui era, però no he vist ningú. M’he esgarrifat! Jo notava clarament la pressió d'uns dits i veia les marques blanquinoses que em deixaven a la pell del braç, però allà no hi havia ningú. Tot ha anat molt de pressa. Estava tan aterrit que he volgut aixecar-me i no he pogut. També he volgut cridar, però ha estat en va. “No temis Ernest, sóc jo!”, ha dit una veu coneguda. I, amb indissimulada satisfacció i una parsimònia que no era d’aquest món, en Martí ha afegit:
― Ho veus? Jo tenia raó, la mort és només una il•lusió!

Comentaris

  • Interpretacions[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-03-2018

    Demà a les sis agafo el tren i estaré una setmana fora.
    Prometo que en tornar m'ho prendré amb calma i recapacitaré, havent llegit els enllaços que indiques.
    Ja et diré alguna cosa.

  • Puntualitzacions[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 17-03-2018

    SrGarcia, agraeixo molt els teus comentaris i els tindré en compte en el futur. Això no obstant, voldria fer-te alguna puntualització.
    La idea d’aquest relat em va venir arran una notícia que vaig llegir temps enrere. “Un científico norteamericano afirma que no existe la muerte”, deia el titular. A sota, a manera de resum, La Vanguardia afegia: "La idea de morir es algo que siempre se nos ha enseñado a aceptar, pero en realidad solo existe en nuestras mentes", argumenta Robert Lanza. Punxant aquí la pots consultar, si vols:
    http://www.lavanguardia.com/ciencia/20140415/54405837673/cientifico-norteamericano-afirma-no-existe-muerte.html
    Tal com dius, no són especulacions de l’autor. És una teoria científica posada en boca d’un personatge del relat, però no és una invenció.
    Quant a l’homosexualitat, revisaré el text per si dóna peu a pensar en una relació d’aquest tipus entre els dos protagonistes de la història, però no n’era la meva intenció.

  • Bon relat[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-03-2018

    El trobo una mica massa llarg. És molt ambigu, i això és molt bo. Preferiria que no hi haguessin especulacions sobre física i una mica més d'homosexualitat explícita, però l'ambigüitat és cosa que no es pot tocar.
    Potser sent més breu i més explicit seria un altre relat.
    En qualsevol cas, m'agrada.
    Les especulacions de física quàntica són cosa dels personatges, s'entén que no són cosa de l'autor. Aquestes especulacions em desagraden profundament, però em sembla sentir una ironia profunda, un mar de fons que diu coses molt diferents al que és el peu de la lletra del que diuen els personatges.

    Potser la meva interpretació no val res. No allargo molt, no et pensis.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

27 Comentaris

3244 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/