Reinventar-se?

Un relat de: Joan Colom
Els soferts lectors dels relats publicats per Joan Colom s'hauran adonat que, en realitat, sota aquest pseudònim es van alternant dos autors: l'amic Carles Xxx i Yyy (a "Vanitas vanitatum et omnia vanitas", publicat el 15 de novembre, vam quedar que protegiria així la seva identitat, fins i tot quan em referís als progenitors dels qui va heretar els cognoms) i el qui ara mateix escriu, Joan Colom i Colom. I, si sospitàveu que la mort de l'amic Carles en la tercera i última entrega del relat "L'assassí era l'autor" era una enganyifa, l'heu encertada de ple: de fet, les dues primeres entregues, més els dos primers paràgrafs de la tercera i, fins i tot, algun detall de la resta, com els tres bastons de col·leccionista en el paraigüer del rebedor, un en forma de pal de golf, eren rigorosament certs i s'haurien pogut inscriure en la categoria "biogràfica", com a episodis de la vida de l'amic Carles; però tot allò relatiu a l'existència d'un confident en el si del Club de Lectors i el suposat mal perdre i esperit venjatiu de l'Andreu Martín eren pura ficció.

L'amic Carles segueix ben viu, i el veig més viu que altres vegades. Per exemple, en la reflexió final del relat "Tindré la Síndrome de Gerald Ford?" del 10 de juny, en què parla de la fi del "jo oficial" i la reacció del "jo real", ¿no estarà insinuant que la pèrdua de la cartera amb tota la documentació identificativa li brinda l'oportunitat de posar en pràctica aquest concepte tan rebonic que circula des de fa uns anys i que anomenen "reinventar-se"?

Casualment, en el relat de Josep Maria Basté Framis "Viure a la intempèrie", que precedeix el de l'amic Carles i té un temps estimat de lectura de 2 minuts, l'expressió "zona de confort" hi surt 6 vegades. Un dels trets definitoris de reinventar-se és estar disposat a sortir de la zona de confort, arriscant-se a viure a la intempèrie. Sembla que en Josep Maria pateix alguna malaltia degenerativa que, per reacció, l'ha dut a desenvolupar un afany insaciable de noves experiències, però jo sé que això l'amic Carles no ho farà pas; com a molt, el veig capaç d'ampliar una mica aquesta zona, integrant-hi noves coneixences a València, però mantenint aquells tics que ha tingut sempre, un dels quals, que anomenava "fetitxisme funerari" en els relats "Aquella vella cassola" del 8 d'octubre i "Sic transir gloria mundi" de l'1 de novembre, impregna tots els llocs on fa vida. A banda del seu temperament, hi pot influir el no haver creat una família i tenir disset anys i mig més que en Josep Maria. Quant al mite de Sísif, l'única referència que l'amic Carles n'havia fet, en un escrit de fa cinc anys en què pretenia fer-se el graciós, era la poca-soltada següent, que ara no gosaria perpetrar: "de nou, la típica incursió en fals fins alguna posició avançada, seguida per una penosa retirada zigzaguejant fins gairebé la línia de sortida, alfa i omega d'un peculiar viacrucis sincrètic que podríem imaginar, per no limitar-nos com sempre a referències bíbliques, prenent materials suggerents de les mitologies helènica i judeocristiana per tal de barrejar la pujada al Gòlgota de Jesús portant la creu amb la de Sísif carregant aquella pedra que reiteradament rodola pendent avall poc abans de fer el cim".

Que, de mica en mica es va refent de la pèrdua de la Paca, m'ho ratifica allò que no fa massa em va explicar i que tot seguit referiré:

Recordava que el passat 15 de novembre, en què els membres del Club de Lectura Arrancapins es reunien per comentar la primera lectura proposada, "Per un record d'infantesa", amb l'assistència de l'autor Feliu Ventura, un del Club li va preguntar si hi havia alguna raó especial per haver ubicat a Bétera la Martina Reig i família. Feliu va admetre que només l'atzar havia intervingut en la decisió i, al seu torn, va preguntar a l'interlocutor què tenia de particular aquesta població. També recordava que l'interpel·lat va respondre afirmant que Bétera era el municipi valencià amb un percentatge més elevat d'escriptors, o alguna cosa semblant. I l'amic Carles em confessava que, cada cop que algú esmentava Bétera, el cor li feia un tomb. No coneixia la vila, però des del dia que la Paca va passar a dependre de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital General, en constatar-se que la quimioteràpia no havia servit de res, estava convençut que tard o d'hora aniria a parar a l'Hospital de terminals Dr. Moliner (conegut popularment com Porta Coeli, per la proximitat del monestir), poc accessible amb transport públic, perquè el metro deixava al poble de Bétera però des de l'estació a l'hospital l'únic enllaç diari eren tres autobusos d'anada i tres de tornada. Sortosament, mitjançant un metge de l'Hospital de Manises a qui coneixia una amiga d'infantesa de la Paca, la van derivar al pavelló d'Hospitalització d'Aguts Crònics i de Llarga Estada (HACLE), en el recinte de l'antic Hospital Militar, a cavall entre Mislata i Quart de Poblet, on va morir abans de tres setmanes. Considerant el seu estat, va ser preferible per a la Paca que la seva mort es precipités. Però al cap de set mesos, quan la trobada del Club de Lectura, l'ansietat encara s'apoderava de l'amic Carles amb la simple menció de Bétera.

Mig any més tard, sembla que el dol de l'amic Carles per la pèrdua de la seva dona ha anat minvant. Si més no, així ho apreciava quan em va posar al corrent de l'última trobada del Club de Lectura, en qué el mateix company havia suggerit, entre altres iniciatives, que de cara al curs vinent es considerés la lectura d'algun dels llibres col·lectius de narracions de l'escriptora de Bétera Raquel Ricart, que ha conreuat diversos gèneres literaris. Em subratllava que el nom d'aquesta vila ja li va arribar innòcuament, com si hagués estat qualsevol altra del País Valencià.

Crec que només li queda recuperar la seva afició a la música (a Barcelona té més de 500 CD) per assolir homeostàticament un nou equilibri; i dic "per assolir un nou equilibri" i no "perquè tot torni a ser com abans", que seria un despropòsit. Quan li comentava que, igual que la seva incorporació al Club de Lectura Arrancapins i el fet que en Ximo li hagués proporcionat llibres en format electrònic havia revifat en ell l'afició a la lectura, somorta des de feia anys, posar-se a escoltar música potser li aixecaria l'ànim. No ho sé, m'havia contestat, perquè m'he adonat que fins i tot per posar-se a escoltar música ja cal una determinada predisposició anímica que, ara com ara, no tinc. I em va explicar que en la solitària i trista tarda de Nadal va provar-ho, posant el disc de 1962 "Two of a mind", on un Paul Desmond i un Gerry Mulligan en estat de gràcia construïen improvisacions contrapuntístiques. Els va escoltar amb plaer, però l'audició no li va despertar les ganes de continuar sentint més música, ni tant sols del seu admirat Johann Sebastian, ja que parlàvem de contrapunt. Però tal com l'he vist, jo confio que no trigarà a donar aquest altre pas.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 24-07-2018

    Com que aquest relat l'han publicat ara però feia més d'un mes que l'havia enviat, em sembla que l'estimació "el veig més viu que altres vegades" i la predicció "no trigarà a donar aquest altre pas" referida a l'afició a sentir música, han perdut vigència. L'amic Carles sempre havia reconegut que la fórmula mitjançant la qual pensava assolir un nou equilibri (muntar-se la vida a València, amb curtes estades a Barcelona, cada dos mesos, per atendre assumptes rutinaris) no era sostenible perquè no podria seguir posant-la en pràctica indefinidament, però és que darrerament torna a somicar dient que ja es conforma a tenir raonablement a ratlla l'ansietat, però que no li troba cap al·licient a la vida que porta, no s'imagina cap activitat amb què superar aquesta apatia i que l'únic moment dolç del dia és quan se'n va a dormir i perd el món de vista. Estic per suggerir-li que, que quan vagi a veure l'especialista li pregunti si darrera d'aquests alts i baixos no s'amagarà una ciclotímia (forma lleu de transtorn bipolar), però em fa por afegir-li una obsessió a les que ja arrossega. En fi, que ja s'ho farà.

  • Un nou equilibri[Ofensiu]

    Joan, felicita de part meva a l'amic Carles. La vida a vegades és difícil, ens dóna cops "com en càmera lenta", el que els fa encara més dolorosos i contundents. Però sempre hem d'intentar tornar a aixecar-nos, potser ens hi poden ajudar Sísif i els deus de la llum que ell invoca en els meus relats, però, primer de tot, qui ha estat colpejat ha de voler tomar a aixecar-se... i això em sembla que és el que fa l'amic Carles. I que no oblidi mai que viure a la intempèrie és magnífic, però és dolorós també, dolorosament real, més enllà d'una simple frase o una simple recerca de noves experiències.... bé això ja ho sap l'amic Carles, es nota.
    Jo diria que només vivint a la intempèrie, fora de la zona de confort (la de cada un), pots veure nous horitzons i el cel més blau, però tu ho dius encara més clar: "per assolir un nou equilibri" i no "perquè tot torni a ser com abans", que seria un despropòsit."I això és possible encara que aparentment (només aparentment) no t'allunyis de la teva zona de confort. En realitat sí que t'hi allunyes i això és el que sempre dóna vida, Recorda que jo crec que les zones de confort a vegades et protegeixen, però si no estàs alerta també t'encerclen subtilment i, a poc a poc, et van ofegant i fent petit... fins que quan t'adones ja t'has perdut mitja vida! I encara pretenem a vegades justificar la nostra rendició, la renúncia a mirar l'horitzó nou que només es veu fora d'aquesta zona.
    Gràcies per la menció al meu relat. Espero no haver interpretat malament les teves paraules.
    I, sobretot, moltes gràcies per la teva sinceritat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: