Reïniciant el Sistema. PART II. Autopista a l'Infern.

La meva ment s’omplia de bons arguments per créixer, em repensava, em qüestionava, intentava desgranar el meu pensament més essencial per destriar i potenciar el millor de mi, per destriar i desempallegar-me de llasts i prejudicis, per destriar i ser una persona el més perfecte possible, ideal, utòpic, per a mi, però sobretot per a ella.

Em sentia capaç de trencar els esquemes, les definicions d’amor i de relació, transcendir les meves necessitats i els desitjos, assolir l’equilibri perfecte de passió, pau, companyonia, il·lusió... Felicitat.
Em veia capaç d’aconseguir-ho. Em sentia un artesà de l’amor. Sabia que ho podria fer, per mi, sobretot per ella, perquè sentia que el destí m’havia guiat fins allà, sentia que tot el patiment i la tristor acumulats al llarg de tots els anys anteriors, m’havien preparat per a aquell moment. Sentia que havia arribat el meu moment de tocar el cel.

La meva ànima es carregava d’energia quan estava amb ella, el meu cor sobreeixia de desig i de tendresa. El meu estómac s’encongia desesperat quan li deia adéu. Necessitava estar al seu costat, sentir la seva presència, la seva veu, la seva olor, el seu tacte. Necessitava entregar la meva ànima, consagrar-me a la seva felicitat, perquè aquest pensament, em donava la meva. Veia clar com ho necessitava ella, arraulir-se entre els meus braços, deixar-se embolcallar per la calidesa de les meves carícies. “Com has pogut viure tant de temps sense això?” em preguntava un dia, sense saber què contestar-li, aclaparat pels sentiments. Necessitava deixar-me caure al buit, saber que ella es deixava caure amb mi. Saber que finalment, m’havia escollit per acompanyar-la al seu viatge vital. Ho necessitava, ho desitjava, per a mi, però sobretot per a ella. Necessito... desitjo... paraules que s’enquistaven inconscientment en un racó obscur i discret del meu cervell.

I jo ho intuïa, ho sabia. Les seves ferides de vida no li ho permetien anar tant ràpid, doncs eren profundes i no curades encara. Un engany salvatge, sostingut, amb episodis de suau cinisme, perpetrades sense pietat per l’amor de la seva vida, encara penjava de la seva ànima. No estava preparada per entregar-se a algú. No així, no encara. Ella m’ho deia. Jo ho sabia. Em repetia a cada instant que l’havia de protegir, de cuidar, d’ignorar la meva necessitat desesperant de sentir el seu amor incondicional. La meva voluntat hi era bolcada. Ella no estava preparada, però jo tampoc.

La part inconscient del meu cervell prenia les regnes, a vegades. La vaig aclaparar. Em vaig aclaparar. La por i el neguit em van travar el cervell. Era la dona de la meva vida, i la vaig perdre jo, tot solet. Vaig trencar la màgia. La vaig esgotar amb estupideses, fetes des de la mes profunda tendresa del meu cor, des de la il·lusió de fer-la riure, de fer-la sentir al cel.

Necessito... desitjo... M’havia d’haver adonat que aquestes traïdores s’anaven enroscant a la meva ànima, s’anaven teixint amb les meves pors i els meus neguits. La por a fallar se’m va agafar als budells, com un paràsit omnipresent. Inseguretat. La necessitat de mes temps amb ella em desvetllava a les nits, em feia buscar excuses idiotes per dir-li alguna cosa per whatts. I ella va començar a sentir-se captiva i anul·lada. M’avisava, jo processava la informació, em repetia “no siguis idiota que la perdràs per rucades teves”. Però hi havia lapses, instants, que la meva ment semblava dissociar-se del meu conscient, es manifestava un ésser grotesc de mi, algú de dins meu que no reconeixia com a part del “jo”. Eren lapses curts, frases per whatts que semblaven retrets y reganys. Les xerrades per whatts van començar a espaiar-se, a enrarir-se. La relació va esdevenir dual... quan estàvem junts era fantàstic per tots dos... quan parlàvem per whatts tot es travava, jo sentia que l’anava perdent, gota a gota, paraula a paraula. Bromes i frases en tons volgudament enèrgics, per divertir-la, tot el contrari del tarannà del jo afable i carinyós, van començar a ser malinterpretats. Com si ella no em conegués. Com si la persona que parlava amb ella per whatts fos un home diferent de la persona dolça i carinyosa que es tirava hores mirant tutorials de massatges relaxants per mimar-la, per fer-la sentir entre cotons. Però jo havia provocat aquesta situació defensiva. Encara ara no encerto a saber en quin moment va canviar tot, en quin moment es va tallar la comunicació.

Es van anar succeint les crisis per whatts amb les cites meravelloses. A cada crisi, sentia que l’havia perdut per sempre, i el meu mon s’enfonsava. A cada crisi, ella em feia sentir que no em necessitava en absolut, que jo no li donava res que no pogués aconseguir dels amics i amigues que ja tenia abans. I cada vegada jo em sentia més petit, menys valuós per ella. Parlàvem, i ara ho veig, ella s’esforçava per donar-me una mica més de marge, una nova oportunitat... Però jo cada vegada tornava a equivocar-me i a travessar un límit que jo, racionalment, sabia que hi era, però que emocionalment no podia apreciar fins que l’havia creuat. Em desesperava cada vegada més. Sentia que la història es repetia, la veia allunyar-se de mi, una mica cada dia, i era incapaç d’arreglar-ho. Necessitava que em donés més temps amb ella. I em sentia sobrer a la seva vida i em desesperava. Li anava proposant excursions a muntanya amb els seus fills i el meu, però hi va posar una barrera infranquejable en aquest aspecte. Evident. Jo ja l’havia posat en una situació d’acorralament emocional. Ho veig. Me’n adono. Potser amb la situació a l’inrevés, jo l’hauria engegat molt abans que ella a mi.

I va aparèixer un altre persona, pare separat, amb fills amics dels seus nens. Ja es coneixien. Es veien habitualment en espais comuns dels fills. Per mi i per amistats d’ella, era evident la pauta d’acostament que aquell home intentava amb ella, per molt que per ella no era així. I en un moment donat, ell sí que va saber aconseguir l’espai d’excursions amb fills. Primer una excursió, quinze dies després una travessa de tres dies... Per mi era clara la pauta d’acostament entre ells, i la pauta d’allunyament entre nosaltres. En vam parlar. Ella s’escandalitzava que pensés això. Però aquesta gelosia em va acabar d’enfonsar. Escalador admiradíssim pel germà d'ella, el seu nom sortia a cada tres frases que parlàvem. I jo em sentia "no res". Moria per estar al seu costat quan assolís la Pica d'Estats o el Puigmal, o quan aconseguís fer la primera travessa amb els seus fills. Pensar que aquest espai quedava també tancat per a mi, sentia que quedava tancat per sempre, que jo no podia ni tan sols aportar això a la seva vida, el simple rol de guia indígena descobridor de racons fantàstics. Tot i que si ho penseu bé no era així, senzillament era un “de moment, no toca”. Però la por ja em tenia feia temps. I em vaig enfonsar, ja ho he dit. La por de no ser prou per ella, el sentir que la relació no “anava a més”, el sentir que jo no aportava res i que no em permetia veure de debò, els esforços emocionals que ella feia per trobar i compartir moments junts.

I jo vaig acabar de perdre el temps que ella em brindava. La vaig dur al col·lapse. Jo tot sol.

Em va costar entendre, que les meves intencions més pures, que per molt que les baralles sorgissin, als meus ulls, de simples malinterpretacions d’uns missatges de whatts, que l’amor més pur i profund que sentia per ella, no són suficients per donar la felicitat que desitges a una persona. Em va costar molt assumir-ho. Molt.

Em va fer fora de la seva vida. Amb tota la raó, per supervivència seva. I jo, paladí de la lluita, la persistència, del treball laboriós, la fe inesgotable en impossibles, em vaig apartar sense badar boca, articulant amb prou feines uns whatts ridículs de disculpa, aclaparat per la pena, la culpa, el sentiment de morir per dins.

M’agradaria pensar que he après la lliçó. Però no ho sé. M’he entrebancat tantes vegades amb la mateixa pedra, he estat tan estúpidament egoista i irreflexiu, que no sé si ho mereixo. Ara penso que no mereixo tenir ningú. Ara.

El que sí que he après i em repeteixo a cada moment, és que només tenim “l’Ara i aquí”. El passat ja no hi és (només les lliçons que ens quedem) i el futur no existeix, és boira, es fum. Només hi ha “l’Ara i aquí”.