Regla d'Aniversari -Premi -CONTE IX-

Portàvem uns quinze anys de relació, al principi tot era meravellós . Havien tingut una nena preciosa que ara tenia 15 anys, i un altre que va vindré desprès de cinc anys. Ens estimàvem, ens amàvem, però alguna cosa va passar, no se exactament el que, però alguna cosa va trastocar la nostra vida, els nostres sentiments, el nostre llar.
M'han recordo quan sortíem tots els dies els dos, ens anaven a llocs increïbles, em portava com si fos una princesa, i ara desprès de haver deixat tot per ell, després de haver sacrificat la meva carrera, les meves amigues i possiblement la meva família, va i em diu "estic agobiat". Quina paraula es aquesta, "estic agobiat".
Em va semblar que havia passat un shunami, em va donar l'impacte que tot allò que havia fet estava anant-se per el forat del bany.
Era el dia del nostre aniversari i es va presentar amb un ram de flors a la ma. Em va mirar amb uns ulls estranys, tenien la mirada d'un animal ferit, tenien la brillantor de les llàgrimes quan estan a punt de sortir. Es va apropar al costat meu i em va donar un peto a la galta, no em va besar als llavis. Jo li vaig mirar amb ulls ferits, plorosos i li vaig preguntar:
- N'hi ha una altre?..
- De que parles donà, tu ets l'única, la mes meravellosa.
Aquestes paraules em vam clavar un ganivet al coll, em van deixar ferida, i mig morta. Un espècie de bèstia arrapadissa es va apoderar del meu cor, de la meva llengua, del meu ésser. Aquelles paraules em van fer-me desmemoriar tot allò que durant els quinze anys havia estat sentint de la seva boca.

Es va anar a la cuina, allà no podia mes, i em va dir:

- Vull el divorci.- es va quedar clavat a la cadira sense cap paraula mes.
- Però que et passa, t'he fallat, estàs cansat de mi?- No m'ho havia lligat amb un llacet, ni ho havia embolicat.
- Oh! No tu ets la dona de la meva vida, tu ets la millor esposa que port tindré un home, però estic agobiat de tot.
No m'ho podia creure, agobiat, ¿de que?, eren un matrimoni perfecte, teníem diners, posició, viatjàvem a molts llocs del mon cada any, tenien cotxes, vacances i ens estimàvem, sobretot ens estimàvem. Mai vaig tindré una discussió forta, mai ens vam barallar.
Allò va ser una galleda d'aigua freda, un cop tan gran que vaig estar deu dies sense sortir de casa. No vaig dir res a la meva família, estava totalment destrossada.

No volia veure a ningú, la meva vida s'havia esforçat en uns segons sense sapiguer que es lo dolent que havia fet, en que havia fallat. S'havia omplert de greixum.
El regal d'aniversari, mai l'oblidaré, va ésser el regal mes macabra, mes sanguinari que una persona pot fer-li a algú que pensava que estimava. Ara ja han passat tres anys i tinc una record d'aquells dies del patiment, del sofriment i de l'odi que vaig generar dins meu a aquella persona.
El castic li va arribar dos anys després, aquella meuca el va deixar tirat, i a llavors va sapiguer que es estimar i et deixin a la cuneta.
Jo he trobat un altre home, la vida me la prenc d'un altre manera, tot aquell amor que vaig regalar, tot allò que vaig sentir per aquella persona no tornarà, ha tornat l'amor, però mai tornarà el sentiment, la passió, l'entrega total i gratuïta que en aquells moments no hagués canviat per res del mon. Ell va ésser el primer gran amor i en ell vaig posar totes les meves esperances, les meves il·lusions, la meva vida.
Però aquest any m'han fet un bon regal d'aniversari, a arribat algú molt especial, el millor regal que pot fer-li un home a una dona un fill. El nostre es diu David.
Les nenes van passar males èpoques van anar malament al col·legi, però amb l'ajuda dels dos, perquè això si que no s'ho hagués perdonat vam parlar sempre amb elles. Els fills son els fills, encara que l'amor d'un matrimoni acabi, el dels fills es etern.
Cada aniversari recordava aquell any, aquella situació que vaig patir, i mai vaig entendré perquè va escollir aquell dia, perquè si segons ell m'estimava tant va fer allò que sabia que em mataria. No he sapigut mai, tampoc li vaig preguntar, crec que en el fons ell va patir mes que jo, durant el procés de divorci, m'ho va donar tot, l'advocada va quedar prendada de la generositat d'aquell home, em va felicitar perquè en els vint anys que portava litigant amb divorcis mai un ex-marit havia deixat a la ex-dona tant ven parada. Després em va dir que aquest acte de bondat per la seva part era simplement un sentiment de culpabilitat de tot lo que m'havia fet, en el fons m'estimava i m'estimaria fins que va morir.
Lo estrany de tot es que el dia de la seva mort em va cridar l'advocat, feia ja vint i dos anys del nostre divorci, em va demanar que fos al seu despatx per la tarda, tenia que comunicar-me alguna cosa important. Jo vaig anar m'havia estranyat aquella trucada.
A les quatre i cinc estava al carrer Muntaner, un despatx ple de títols, de quadres molt cars, l'entrada estava plena de miralls fumats i unes estàtues de homes pensadors. En va rebre una senyoreta molt maca i molt amable, de seguida l'atendrà el senyor Riudoms.
Es va obrir una gran porta de fusta de roure, i va sortir un home d'uns seixanta anys, em va allarga la seva mà i em va fer passar al despatx seu. Em vaig seure a una butaca de pell i em va oferir un cafè.
Jo estava una mica nerviosa i edemes no sabia que estava fent en aquell despatx. Ell va agafar una carpeta de pell i la va obrir, va treure un document, semblava un testament.

Senyora Roland, el seu ex-marit va demanar-nos que el dia del seu enterrament quedéssim amb vostè i li fessin lectura del següent testament. Jo em vaig quedar petrificada, mai hagués pensat que em deixaria res.
El advocat va començar a llegir:

"Amada Meg, espero que no sigui massa tard, encara que per a mi si ho es, durant aquestos anys mai t'he deixat d'estimar, penco que mai em perdonaràs el regal d'aniversari que et vaig fer en l'any 2005, però no vaig tindré mes remei. Possiblement no ho comprendràs, i es lògic, jo hagués sentit lo mateix. El cas, es que ara estic mort, i no pots recriminar-me res, l'únic que em queda es demanar-te perdó i entrenar-te avui el teu regal que possiblement a arribat amb molts anys de retard. Peó mai es tard, al menys per a tu, sempre que estigues viva i crec que viuràs molt mes que jo. Et deixo tot lo que tinc, les cases, els diners, i una caixeta que et donarà el meu advocat. Vull que l'obris quan estigues sola, a casa teva, i que pensis que aquest era el regla d'aniversari que et vaig comprar aquell dia, i que mai va pogué arribar-te. Ari vull que tingues allò que sempre vaig voler que tinguessis, i que per circumstanciés que no puc explicar-te es va truncar tot all que estimava.
Vull que sigues feliç i que comprenguis lo que significa aquesta caixeta per a mi i que espero que per a tu sigui al menys una part del meu amor per a tu. Que mai es va acabar, mai em vaig sentir millor que amb tu. Encara que en aquell moment vaig tindré que mentir. Em despedeixó i et desitjo una vida mes afortunada que la meva per a tu i per les nenes, que ara per ara seran dones. Un petó el teu sempre marit. Roger"

Em vaig quedar clavada a la cadira, no sabia que em passava ni que significava tot allò que havia escoltat . Després de tot el sofriment i a la fí ni m'explica que raó va tindré per fer-me lo que em va fer.
Quan vaig arriar a casa em vaig seure a un silló i vaig obrir la caixa, dins havia un anell de brillants, era espectacular i dins havia un gravat. "L'únic amor que he tingut i que tindré".