Reflexions

El plaer que un experimenta quan les coses funcionen no es pot expresar amb paraules. Resulta impossible acostar-se ni tant sols una mica al que realment es sent.
Avui em passa això. Estic feliç, estic contenta, és com si tot comencés a funcionar i no se com descriure-ho.
Em sento més forta, més completa, més animada, sembla que les pors despareguin.
I és gràcies a ell que somric, sabeu? Perquè, per si no us ho havia explicat encara, ell és la meva vida i així és com m´agrada viure-la, al seu costat, com vam fer ahir...buff...ahir...
Mai avans havia vist la ciutat tant bonica, tant atractiva. Ens enlluernava. Era perfecta.
I agafats de la ma, abraçats per la cintura o penjada dels seus pantalons,vaig descobrir una Barcelona nova, racons que no havia trepitjat mai, detalls que sempre havien estat allà i jo no havia vist.
Una Barcelona ressacosa de fred, encara tremolosa, a mitges entre el sol i la pluja i amb el mar més preciós que mai.
Asseguts a la platja, després de dinar, vaig descobrir dins dels seus ulls la immensitat de l´aigua. El vent bufava però jo no tenia fred, estava entre els seus braços.
Aleshores ho vaig veure clar. Què importa el que ens porti la vida, què importen els problemes i els entrebancs, si el tinc a ell res no em fa por, res m´espanta ni em fa tirar enrera. Se que sempre estarà aquí, al meu costat....i jo hi seré sempre que ell em necessiti.
Els comiats són el mes dur, es fan impossibles quan no els desitges...Però aquesta vegada m`acomiadava contenta perquè he pogut veure el nostre futur dibuixat en el seu somriure.
He vist la meva ma agafada a la seva, he vist les nostres petjades a la sorra.... Ja no tinc por.