Reflexions en ple confinament

Últimament estic entrant molt en sintonia amb gent i amb escrits (de gent) que es mostra crítica amb la realitat actual i denuncia les subtils estratègies de control social dels (i no tant les) qui tenen el poder.

Naixem i creixem en una societat el funcionament de la qual ja està establert i, a conseqüència, com a éssers socials que som, acabem interioritzant les seves normes i reproduint quasi inqüestionablement aquelles conductes que des del poder s'espera que realitzem. I no ens preocupa gens! Estrany seria no fer-ho. "Estrany" és qui en passa, o boig, o malalt.

Crec (sense ser l'única, ja que en som unes quantes) que l'educació és una gran eina per revertir-ho. Però per naturalesa és leeeenta, i arriba fins on arriba. També penso que els professionals de l'educació i el sistema educatiu en general, almenys aquí Catalunya, que és el que més conec i del que m'atreveixo a parlar, deixen molt a desitjar. L'experiència m'inclina a pensar que l'educació ordinària no està donant resposta a les necessitats reals del moment, perquè es basa en uns supòsits que atempten directament contra aquestes necessitats.

No pretenc ser catastrofista afirmant això.
Ara bé, admeto que ser conscient que les meves accions, i la meva vida sencera en definitiva, estan al servei d'un sistema que m'oprimeix, i saber que amb elles contribueixo a perpetuar aquest tipus de sistema em genera bastant de malestar.

Prendre consciència de l'existència de les dinàmiques socials de poder crec que ha estat un descobriment molt afortunat perquè m'ha permès comprendre l'origen de molts dels meus mals i dels mals invisibles del meu voltant, i m'ha obert la possibilitat d'imaginar millors alternatives. Tinc clar que des de la ignorància no hi ha horitzons possibles.

Així i tot, he de dir que no resulta per mi una realitat fàcil de pair, em sento molt i molt petita enmig de tot aquest entrellat, amb molt poca capacitat d'incidència, per molt que necessiti i m'autoenganyi, a vegades, a pensar que sí que la tinc.

Penso que la millor solució és fer-se responsable d'una mateixa i predicar en l'exemple, aprendre constantment per esdevenir la millor versió de tu mateixa. I és dur, especialment si l'entorn no et dóna el suport.

Per construir alternatives sòlides a vegades cal destruir el que ja t'han o t'has construït com a titella a les mans del poder, i destruir no és còmode, i tornar a construir no és fàcil.

Trencar amb el dogma de la normalitat és córrer el risc de quedar-se fora, ben lluny del que passa a la societat. I la soledat fa molta por.

Per això les persones amb trets "diferents" fan pinya amb les que es troben a la mateixa situació, o sota la mateixa bandera (sigui quin sigui el color, el que és important és que sigui la "seva"), i fan força, des de la minoria, per provocar canvis en el sistema.

Si se les escolta i reconeix, surten vencedores. Si no, cal fer més soroll. O més por... De la mateixa manera que el mestre o la mestra més respectada de l'escola és la que fa més por, o el més popular de la classe: el que fa més mal.

Tu a quina banda voldries estar: a la dels que es riuen de o a la dels que se'n riuen de?

La por pot fer que surti la pitjor versió de nosaltres.

Ningú vol viure amb por. Doncs au, tothom a agafar-se al que és segur! I si això implica estar a la banda dels que amenacen i no a la dels amenaçats, benvolgut sigui!

A vegades penso que si acceptéssim la nostra vulnerabilitat, i portat a l'extrem, si acceptéssim que en algun moment o altre hem de morir, viuríem molt més en pau amb els altres i amb nosaltres mateixes.

La lluita per ser o semblar(-te) més forta deixaria de tenir sentit.

Tu creus que és possible que ho arribem a acceptar mai? Què cal per deixar de percebre a l'altre (el gran desconegut), o tu mateixa (les teves emocions), com un monstre amenaçant?