Reflexions d'un que s'estreny la closca

M'han dit que la meva cosina ha sortit avui en un documental a la dos. No sé si deu ser veritat, i m'importa poc, si he de ser sincer. Jo vaig néixer al camp, poc n'entenc de televisions i històries d'aquestes! I us diré que en tota la meva vida només n'he vist un, de televisor; que no veieu que aquestes coses allà no ens fan cap falta?
Recordo que quan era jove em passava la vida sota aquell verd tan preciós que ens feia ombra. Els meus pares s'hi passaven hores i hores estirats, descansant després d'una llarga jornada treballant per aconseguir menjar. Nosaltres, en canvi, anàvem amunt i avall, menjant també el millor de la terra quan ens venia de gust, o simplement passejant o jugant a fer curses; això últim ens entusiasmava. Oh, com en gaudíem! Guanyar ens feia sentir importants, i perdre...bé, n'hi havia que si perdien es tancaven a casa la resta de la tarda. Fins l'endemà, que ja tornaven a ser allà disposats a intentar-ho de nou.
Però el més divertit de tot eren els jocs a l'aigua en dies de pluja. La mare sempre ens avisava que vigiléssim de no prendre mal, perquè quan tot és moll és fàcil patir una relliscada i donar-se un bon cop...però era tan emocionant sentir l'aigua a la cara, fresca, i lliscar a tota velocitat pel fang! I a l'estiu, quan les pluges es feien menys freqüents i la calor difícil de suportar, traslladàvem la gresca al bell mig dels camps, on els aspersors feien el joc tant o més entretingut que quan plovia, ja que teníem l'al·licient d'haver d'esperar que l'aigua fes tota la volta fins tornar a ruixar-nos...
La casa no era gran cosa, no us penseu que vivia en una gran masia, però jo en tenia prou. De fet, la mare sempre deia que com més gran, més fred hi feia a l'hivern, i tenia tota la raó. I qui vol una casa gran, quan l'has de carregar a tothora, a qualsevol lloc on vagis? Mala cosa, si els cargols haguéssim de portar masies amb maons com aquells a coll-i-be! I ja m'agradaria veure qui és el llest que s'hi posa un televisor!