Reflexions a la fi de 2011

No espereu versos amables aquest vespre,
si els dictadors llencen foc sobre el seu poble,
i ensinistren monstres amb fusells telescòpics
per a caçar persones des dels terrats de les cases.

No seran versos amables, quan els brokers ens miren
del darrer pis estant, als gratacels luxosos,
i ens veuen com formigues sense cara
ni família, ni angoixa, ni cap somni,
mentre es juguen el nostre futur i la esperança.

No, no poden ser versos amables
quan ens espellen la selva, milers d’homes
i màquines enormes, erugues immenses,
desbrossadores, defoliadores, i foragiten les tribus,
massacren els indígenes, els esclavitzen, els prostitueixen,
els alcoholitzen, i ens roben la pluja,
i l’aire, i les espècies, per plantar aliments bàsics
que després retindran, tot esperant la fam,
per treure’n addicionals beneficis.

Ja no tinc versos amables, ara no toquen,
quan els nens són arrencats de la infantesa
per fer-los carn de canó, assassins despietats
o mercaderia sexual. Quan els nostres hospitals,
tan solidaris, reconstrueixen membres amputats
per les mines que abans els vam vendre.

No són versos amables, ni amorosos,
quan es perpetua la espècie de depredadors amb corbata,
els que envien soldats a robar el petroli,
o el coltan, o les pedres mil•lenàries
que mudaran en joies per a les seves femelles
en nom de la llibertat i la democràcia.

No, no són versos amables, com podrien ser-ho,
quan en nom de mil déus es predica venjança
i odi, i menyspreu, i suïcidi, i guerra santa.
Quan en nom de la pàtria es roba la dels altres,
i es reté per la força, de qualsevol manera,
fent ús de mentides i interessades aliances.

No vull que siguin amables els versos,
si hi ha llocs on la dona val menys que la mula,
i pot ser amagada, repudiada o venuda.
I llocs on les rapten amb engany o violència
obligant-les a plaure, entre d’altres, els vicis
dels polítics i policies que han de protegir-les.

Ja no puc fer més versos amables
quan es permeten i amaguen genocidis terribles
perquè interessa el favor del bàndol que guany,
i es practiquen genocidis amb llum i fotògrafs
perquè interessa destruir el bàndol que mana.

No és un poema amable, ni tan sols un poema,
no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,
i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,
i segles de por, de rampinya, d’esclavatge,
de manipulacions de la història, de guerres innecessàries,
de xamans, profetes, bruixots, bisbes,
generals, reis, colonitzadors, corsaris,
fariseus, usurers, extorsionadors, lladres.

No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,
perquè el món se’ns mor i no ens deixen salvar-lo.


31/12/2011