Reflexionant..

"Si no em podies estimar, si només em podies oferir amistat, per què no m'ho deies més enllà del mur que m'impedia assumir aquestes paraules ? Per què no em vas deixar de banda llavors, quan vaig abocar en tu totes les meves il·lusions, quan creia que hi havia una petita oportunitat, quan erets la meva vida ? Em canvi, em deixes ara, sense una explicació, anul·lada i arraconada de la teva vida, ara, que un altra persona ocupa el que era el meu lloc."
Psicològicament és un mal insuportable, degrada a la persona fins als més baixos valors humans, no es pot descriure el dolor de d'indiferència, t'enfonsa fins a la foscor més solitària, et fa creure que no vals per a re, deixes de confiar en tu mateixa, vas avergonyida pel carrer per què ets sents inferior a tothom..... és complicat assumir que s'ha perdut a la persona que donava un sentit a la vida.
Era com un colador per on els seus forats entraven records, imatges, silencis, tot em feia mal, ni per un sol vas fer-hi entrar una mica d'esperança, res, marcant les pautes del que volies, vas fer de mi un trencaclosques humà.
No hi ha retrets en les meves paraules, nomes dolor encapsulat. Em vas deixar escollir i era conscient que amb la meva decisió, m'exposava igualment a perdre't i passar-ho malament, però que tenia que lluitar.
Amb el temps algo més he entès, sobretot m'he refet com a persona, posant-me una cuirassa que em protegeix fins i tot dels meus records, no soc la mateixa, he canviat. No me'n fio de ningú ni m'escolto a ningú.
Penso que et dec estimar de veritat, per què desprès de tot el que he passat, de totes les bufetades que he rebut, de totes les indiferències suportades, hi ha una part de mi que no es creu tot el que viu, que encara t'estima, que encara aposta per una vida tranquil·la amb tu, per què aquesta vida, sé del cert, que l'he viscut.

¶:)