Reflexió l'endemà de Sant Jordi.

Tots dos sabíem que allò havia d'acabar. Un dia o altre havia de passar que, o ella acabés per estimar-me o jo acabés per avorrir-la. Era un carreró sense sortida, com ella bé em va dir ahir mateix mentre l'aixeta dels seus ulls rajava d'una forma que jo mai no havia vist. Però era un carreró tant ample, tant guarnit, tant il·luminat, que bé valia la pena de recórrer-lo, tot i que al final acabéssim picant de morros en un mur infranquejable, impossible d'eludir.

Avui, just la Diada de Sant Jordi, era el dia que l'atzar havia escollit per plantar-nos aquell mur davant dels nostres nassos i per dir-nos "fins aquí heu arribat". Un mal dia per trencar esperances, per estripar projectes i per cancel·lar il·lusions. Un dia nefast per abaratir els somnis forjats a cops de les lluites internes de cadascú de nosaltres amb nosaltres mateixos.

Només feia vuit mesos que l'havia conegut, com quasi bé sempre, cercant per la xarxa una espurna de llum que motivés el tarannà diari de la meva existència. Vaig ensopegar amb el seu perfil just quan trencava amb divuit anys de la seva vida anterior, just quan les seves exigències amb en Miquel la portaven a posar-li les maletes a la porta de casa.

Vaig sentir com si el propi Miquel me la lliurés en safata de plata. Com si ell mateix em digues: "Aquí la tens, jo no he pogut fer-la feliç, no me n'he sabut sortir ni tant sols compartint els nostres dos fills. Ara ets tu qui ha d'intentar treure'n sortidors de colors de tanta grisor com hi ha en la seva mirada". I vaig agafar el testimoni d'aquest repte imaginari del qual tampoc me'n vaig saber sortir.

Varen ser vuit mesos de mirades còmplices, de petites carícies, de respecte mutu. Vuit mesos de dies interminables sense ella i de nits on el seu record m'ajudava a conciliar la son, tot esperant que arribés el moment de tenir-la de bell nou en els meus braços.

Va haver-hi rialles, va haver-hi neguit i va haver-hi també aquell vell estira i afluixa de quan teníem divuit anys i crèiem que sempre era l'altre el qui havia de donar el primer pas abans de donar nosaltres el següent. Ara et trucaria, però esperaré que ho facis tu. Ara em plantaria a la porta de casa teva i cridaria per tot arreu com t'estimo, però no ho faré perquè vull que siguis tu qui m'insinuïs que també m'estimes. Ara...

També va haver-hi sexe, trobades, com en deia ella. Poques, això sí, però repletes d'intensitat, de desig, de luxuriosa necessitat de l'un per l'altre. I anar fent, i anar dient i anar explorant cada racó del cos aliè, com si en ell cerquéssim noves fronteres que traspassar, noves fites que aconseguir o simplement nous plaers encara no viscuts.

Va haver-hi regals, petits presents que sempre significaven alguna cosa, alguna necessitat que ens havíem expressant en un moment determinat: un llibre dedicat, una motxilla per portar els papers, una samarreta i, ahir mateix, tres roses de colors vermell, blanc i groc, per la Diada de Sant Jordi.

Va haver-hi algunes passejades, quasi bé sempre prop del mar. Més que passejades se'n podria dir llargues abraçades dempeus, tot esperant que una onada ens remullés les sabates i ens insinués que havia arribat el moment de despullar-nos i gaudir dels nostres cossos, amb l'ineludible excusa d'assecar la roba.

En definitiva, havent-hi tot això, crec poder afirmar que va haver-hi amor. Vaig ser jo, el més valent o el més agosarat dels dos, el qui va explicitar en paraules aquest amor. Vaig ser jo i només jo qui vaig dir-li una i cent vegades que l'estimava. Ella mai va fer seva aquella paraula, ni que fos per dir-me un "jo també". Ans bé, em va intentar confondre en un embolic semàntic, en un joc de paraules travades on els mots estima, estimació, estimar i amor tenien un significant semblant. I jo, gat vell, és clar, mai me'n vaig creure ni una paraula.

Avui, que ja no hi és i que crec que l'he perduda per sempre, ja no sé si la vaig estimar realment o només vaig estimar l'amor. Sé, això sí, varies coses que he de confessar públicament: Que m'agradava, m'agradava molt. Que si no la vaig estimar, tal i com sempre m'havia jurat a mi mateix, hagués volgut fer-ho amb tota la intensitat dels meus divuit anys ja oblidats. Que el seu cos sempre em va semblar un regal dels deus i que cada cop que l'acaronava em sentia l'ésser més privilegiat del mon. Que si jo hagués estat lliure, o si hagués estat més valent, o si hagués estat més sincer, ella i jo hauríem pogut enderrocar aquell gran mur que ens vàrem trobar al final del carrer.

Que un cop més, ha passat un tren davant meu i no he estat capaç de pujar-m'hi, asseure-hi tranquil·lament i gaudir del paisatge de la vida. Fins quan viuré ancorat en aquesta estació de mala mort?