Reflexió i un xic de paranoia.

he arribat a la conclusió que tinc un problema
no hi ha cap comunicació i la culpa em crema
no he analitzat encara la freqüència de les meves ones
no trobo cap mes raó a que sols escoltin els silencis de les comes

potser hauré d'analitzar per trobar la solució
o potser simplement no existeix aquesta opció
em passo la vida buscant els motius de les accions
i acabo duent a la lògia a la física per falta de raons

sospito que no vull acceptar que puguin passar de mi
mentre ho comprovi serà millor seguir un altre camí
crec que fa molt temps que estic lligada amb cadenes
ja que cada cop que tibo em pregunten perquè frenes?

veig un lleu somriure per sota el seu nas
gaudeixen els moments que no em fan cas
si em sacrifico no rebre pas aplaudiments
sols crits al es orelles i alguns escarments

no puc permetre que es conegui la veritat
que jo tinc sentiments malgrat tenir el cor gelat
soc massa fràgil per lluitar un combat
així que amago la feblesa convertint-la en atac

he optat per les respostes silencioses
i segueixen creien que veig com ells les coses
s'equivoquen però no els ho penso dir
encara que ho fes, sols se'n riurien de mi

creia que tenir-ho tot sota control
però el meu cap trontolla molt
l'estructura construïda comença a afeblir-se
no l'he millorat i ara s'acosta a l'abisme
jo sols volia escollir la millor opció per sobreviure
me'n vaig refiar massa del que creia que era imprevisible

vull rectificar però encara no se com fer-ho
intento aprendre la manera de canviar-ho
per vaig caure i no em vaig aixecar
i mentre no ho creia, fou quan em van enfonsar.