Reflexió final

No feu de les vostres oïdes parets sordes insensibles a les vibracions de les meves paraules, supèrflues per tots vosaltres. Sé que no seran belles, que els vostres caps negaran el seu significat; però doneu-los una oportunitat per viure entre els vostres records.

Avui ens trobem tots aquí, empresonats dins de vestits per maquillar les diferències que intentaven fer-nos persones. L'irrespirable falsedat que existia, s'ha convertit en una rutina immesurable. Veieu en què ens hem convertit?

Carícies impersonal ens emprenyen cap a un futur en el qual ens separarem. Us heu preguntat mai per què no hi ha males cares? Segurament és el desig que tots estàvem esperant, i ara el veiem a l'horitzó.

Però no patiu! No, ara ja no! Un mes més, i els nostres somnis s'hauran complert. Com cada matí, seurem entre uns mobles bruts, però... sorpresa! Quan obrirem els ulls cecs d'insomnis perduts, ja no veurem els rostres pels quals tants somriure forçats hem gastat. No us sembla això un exquisit regal?

Siguem sincers, la falsedat ha guiat els nostres passos per arribar fins aquí. Creieu que val la pena abandonar la màscara i les disfresses infantils per agafar la capa negre i el sabre per blasmar-nos mútuament?

No, continuem amb la indiferència aparent, amb la llibertat d'expressió mutilada... i així d'aquí uns anys podrem explicar les batalletes de la nostra adolescència, on entre bones paraules, rialles i juguesques, tiraven dards de menyspreu i odi als cors dels més febles.