Reflexió després d'unes llàgrimes

Tinc els ulls inflats i em fan mal. És de tant plorar… i mira que jo sóc una persona a qui li costa molt plorar i quan ho faig és de ràbia.
Em guardo tots aquells malentesos, les males cares, les mentides, les discussions, la hipocresia i la falsedat… poso bona cara per seguir dins d'una estabilitat fràgil i forçada.
Sí, m'enganyo i enganyo. Què hi ha de dolent en que m'enganyi a mi mateixa sent plenament conscient dels meus actes?
I mirant les coses d'una altra manera, no enganyo als altres, simplement els mostro i els dic allò que de debò volen veure i sentir.
De què em serveix inflar el cap a una altra persona amb els meus problemes quan sé que ella també en té?
Callo i escolto. Escolto i ajudo. Ajudo i m'obliden.
"Gràcies, de debò, quan tinguis algun problema ja saps on sóc". Finalment arriba el dia en que m'omplo de valor i humilitat i busco la persona que va dir-me això. Em deixa al carrer, sola i palplantada. Em refusa amb una excusa mal inventada i em sento petita, insignificant. Com una eina que ja ha acomplert la seva funció i ha de ser desada.
I, un dia, et trobes amb algú que de veritat vol ajudar-te. És un sentiment tan sincer que et sents atacat.
Et surt l'orgull per les orelles i defenses la teva postura, acceptada solament pel pas del temps, sabent que no tens raó. Desitjaria poder cridar, plorar, llençar aquest dolor que ara sento ben lluny… "No, gràcies", dic mentre giro la cara.
He de canviar, ho vull i ho necessito.
No vull plorar perquè no pugui riure, no vull patir sense haver estat feliç abans, vull fer petons d'amor, mirar-me al mirall i veure felicitat. Vull plorar d'alegria, ser forta i positiva; saber superar les coses que em fan mal.
Deixar-me estimar i obrir el meu cor. Acceptar-me tal com sóc: amb les meves coses bones i dolentes. Pensar que, amb temps i esforç, podré arribar allà on ara se'm fa impossible imaginar-me.
Començar a viure la meva vida. Amb vosaltres. Amb tu. Amb mi.