Redéu

Un relat de: l'home d'arena

Un dia, dijous per ser precisos, déu va tornar a baixar a la terra.
Com ja deveu saber, és cert, no era la primera volta. I és que ell sempre procura visitar cadascun dels racons de la seua obra, al menys un parell de voltes al llarg de l'eternitat.
Hom es pensa que l'eternitat dóna per fer de tot. Però no, n'hi ha molta ingenuïtat respecte d'aquell concepte. I és que la immensitat del seu reialme és tan infinita com l'eternitat, i això comporta problemes ben seriosos d'agenda.
Arribats ací, i com us tinc per llestos, sé que estareu preguntant-vos: "i d'allò del do de la ubiqüitat, què?" Què, de què? us retruque jo. Perquè ací, déu se'n riuria. I és que encara que siga cert que déu és ubiqüista (o com collons es diga) és ben complex d'usar, aquest do, i perillós, sobretot per a l'oremus. Lo de desdoblar-se, triplicar-se, quadruplicar-se, etc, pot comportar col·lapses severs de la personalitat, i fins i tot déu n'ha de tenir cura. La resta és fantasia pura, i queda per als guionistes de les pel·lícules despetorrades.
Tots els dons tenen un límit, una ratlla ben fina. Més enllà, comença el territori del psiquiatra. Aquesta és la pura veritat.
I parlant de psiquiatres, crec que teniu dret a saber que, aquell a qui agosaradament cert sector de seguidors acarnissats i fonamentalistes (altrament dits tocats de l'ala), anomenen el maligne, o dimoni, és en realitat un psiquiatra.
El Psiquiatra, diria jo.
El psiquiatra de déu.
I és que si us pareu a pensar, només per un moment, en la faena que comporta ser déu, convindreu amb mi que n'hi ha per a psiquiatra, i alguna cosa més.
Però bé, deixem-nos de destapar secrets, no siga que ara m'acuseu d'haver fet trontollar els pilars de la civilització, i vulgueu tallar-me els ous per perillós agent desestabilitzador de l'ordre còsmic.

Us deia que un dijous de novembre, déu va tornar a la terra. Per suposat, ho va fer en forma humana. I ací, em prenc la llibertat de l'escriba, i faig un a part per fer palesa una obvietat. No us creureu que allò de " a imatge i semblança", anava en serio, veritat? A hores d'ara, supose, que tindreu clar que és una altra bajanada. Perquè ni de lluny, tenim res amb què comparar-nos. Com diria Batiste Conillo, veí meu, i pudent, i borratxo, a més no poder: " Ni en el pixar, xé! Ni en el pixar!" (Especifique que pudent està emprat ací amb el significat de permanentment emprenyat).

Bé, com anava dient, aquell dijous 20 de novembre, déu va baixar a la terra. Imagine que teniu clara la data, que sou ben conscients del seu significat, o que com a mínim us sona. També, però, i açò no teníeu perquè saber-ho, que déu no en tenia ni idea.

Sí, ja ho sé! La omnisciència!
Doncs, una altra exageració! I és que qui no sap de què parla, sempre té tendència a exagerar, i no només em refereixo als exegetes.
Déu és sabut.
Sí.
I tant que ho és.
Com sinó hagués pogut fer, en sis dies, tot l'univers?
Ei! que no estem parlant d'una urbanitzacioneta de tres mil xalets de merda, parlem de tot un univers.
Poca broma, ah!.
Però de tenir aquell do no se'n deriva, necessariament, l'obligació de recordar-ho tot. Això podríem fer, com si no tingués una altra faena millor que recordar totes les dades senyalades.
Que estem parlant de l'univers! I no són quatre gats els que hi viuen. Que n'hi ha una burrada de personal.
Només li faltava al pobre déu tenir present totes i cadascuna de les festes dels infinits calendaris, dels infinits móns.
El psiquiatra ja li diu: " Xe, excesiva carga de trabajo, dios mio. Debés aprendé a selecsioná. Este... a establesé un orden de prioridades. Vos no podés atendé a todo. Debés prevenir el estrés. Un estado ansioso puede devenir en trastornos máj graves y complejos, ¿No es sierto? ¿Vos pensaste en tomar unos dias de descanso?".

Doncs això, dijous, 20 de novembre, les 12 del migdia, i el "Valle de los caidos huevos".
Perdó, ha estat un lapsus, és que se m'han creuat els cables, o lexemes, o sememes, i he barrejat "de los caidos" amb els ous caiguts, altrament dits ous fregits per aquesta terra. No es poden tenir tantes coses al cap, perquè al remat tot s'empastra. Però veus, parlant de menjar, l'omnipotència sí que és un encert. Només cal pensar en el que t'abelleix, i plas! a taula, o al llit, que qui més, qui menys té les seues cosetes. Ja m'enteneu, no?
Ves per on, aquesta pregunta retòrica em fa pensar si déu no us va donar la raó, entre d'altres coses, perquè li féreu costat en allò dels desitjos insaciables.

Però bé. Tornem al que interessa: Dijous, 20 de novembre, migdia, "el Valle de los Caidos huevos", un sol que bada penyes, un fred que "te cagas" (a l'ombra), i déu que apareix, de sobte, assegut al caramull d'aquella creu colossal i fruit d'algun deliri malsà. La plaça plena, banderes amb pardalots, "Cara al Sol", i un crit esgarrifant que surt de la gola d'algú que més bé sembla una gàrgola grisa, desdentada, i torta (de l'ull esquerre, clar):
- Caballeros legionarios!! Hijos de la gran España!!! El ha vuelto. Ha vuelto!!!! Mirad! Viva Franco! Arriba Españaaaaa!!
Enrenou. Sorpresa. Llàgrimes. Lloances. Reverències. Salutacions a la romana. I caiguda de genolls, a la veu de ar!, de tot el personal alhora. Ni que ho hagueren assajat. Fins i tot aquells que anaven en cadira de rodes s'hi van llançar, presos d'una energia sobtada, a provar d'agenollar-se davant d'aquell miracle. I clar... més d'un nas, i més d'un morro, van quedar ben aixafats al topar amb el terra de formigó antic i pastat a consciència. Perquè, com ja deveu saber, tota aquella obra la van fer obrers qualificats a força de consignes i garrot, (pel seu bé, clar, i amb missa diària, després de confessió i més garrot per l'ànima). Perquè aquell santuari devia ser far, guia del destí en l'universal, signe i senyal de resolució, força i martell d'heretges i separatistes, per tota l'eternitat ( de la qual ja n'hem parlat). O si més no, fins el "fin de los tiempos", quan la glòria de déu descendís per posar a cadascú al seu lloc. Excepte els rojos, dels que ja se n'havien fet càrrec els mateixos promotors de l'obra, per estalviar-li faena al "sumo hacedor".
A tot això, haig de dir que el caure allí no va ser volent. Vull dir, que déu no va triar aquell indret de forma conscient. Es va fer present allà com s'hagués pogut presentar a les cataractes del Niàgara, o al wàter de ta casa. Que el pobre s'havia desendollat del tot, que s'havia pres uns dies de descans seguint els consells del maligne, vull dir del psiquiatra.
No aneu a pensar-vos que a ell li preocupen les ideologies, o que en té de preferides, demostraríeu una ingenuïtat pròxima a la del tonto del poble. I ell tal volta s'emprenyara, com el Conillo, i us llevara el poc seny que us queda.
Sí, ja sé que no ha estat una comparança políticament correcta, la del tonto del poble, però l'he emprada per fer-me comprensible. Per a déu, al menys, no n'hi ha massa de diferència entre els tontos, i els altres. És com allò de quilo i mig, i quilo i quatre-cents noranta-cinc grams. No es nota.
Així que: Dijous, 20 de novembre, migdia, "el Valle de los Caidos huevos", un sol que bada penyes, un fred que "te cagas" (a l'ombra), i déu que apareix, de sobte, assegut al caramull d'aquella creu colossal. La plaça plena. Banderes amb pardalots. "Cara al Sol". Un crit esgarrifant. Enrenou. Sorpresa. Llàgrimes. Lloances. Reverències. Salutacions a la romana. Caiguda de genolls de tot el personal alhora com si ho hagueren assajat. I déu sense adonar-se'n, i fumant-se un cigarret tot relaxat, i fent estiraments de coll i espatlla amb moviments reposats i plaents.
Perquè déu fuma, sabeu. Però d'amagat, això si.
Sap ben bé que la tos, i la veu de barranc, i els xiulets del pit, vénen del fumar (Camel sense boquilla ).
Si, també ha llegit el que diu a la caixeta: "Fumar puede matar". Però allò el fa riure, i el riure tossir, i ha decidit no llegir-ho més.
Us preguntareu: i on collons compra el tabac? i que n'ha fet de les infinites puntetes de cigarret? i de les infinites caixetes, etc?
Colla d'ignorants, que no recordeu lo de l'omnipotència? No li costa ni una perra. I les deixalles, només amb un moviment indolent de la mà es volatilitzen.
Sense destruir-les, és clar.
Ell és molt respectuós amb les lleis de la física: "la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma".
Quina mena de déu seria, si jugara a fer trontollar l'ordre ( i ací li entra el riure idiota), que els savis diuen controla tot l'univers cognoscible ( i amb lo de cognoscible, riu més encara, quan obvia lo de "scible". Coses de déu, què puc dir-vos?).

Però bé, allà el tenim. Postura zen, fumant-se'n un, i del tot relaxat. Quan de sobte, una veuassa metàl·lica i eixordadora li arriba com una galtà ben pegada, i quasi li fa perdre equilibri, i aquell posat hieràtic.
Perquè de sobte, un núvol aterridor s'ha format a sobre el seu cap, i se senten trons, i es veu lluminària de llamps... tot allò que anuncia una tempesta de collons. Però, com és déu, s'asserena en un tres i no res, i aquell pandemònium que venia, s'esvaeix de seguida.
Per fi mira cap avall, més per curiositat que per una altra cosa, i amb la bona vista que té (és déu, clar) des d'aquella altura apunta a un personatge vestit de militar, que amb un megàfon encoratja tota una gentada a la veu de: Franco! Franco! Franco!
Aquell nom li diu ben poca cosa. (Ja us he dit lo de la memòria selectiva, no? Per cert un mecanisme d'autodefensa recomant pel dimoni, -Punyeta!- vull dir, el psiquiatra ). Aleshores, pensa que deu ser una festa pagana, i allò l'emprenya (lo de pensar, és clar. Perquè de normal a ell no li cal). Per uns moments torna a formar-se el núvol. Però recorda els consells del psiquiatra, i es relaxa. Es posa seriós i circumspecte, com aquell dels pantocràtor. I pensa, assenyadament, (com és norma) que caldrà esborrar de la ment d'aquelles criatures tot el que han vist, que no en quede ni el record, i ací no
ha passat res.
Però no, avui té el dia tonto. I decideix jugar una mica.
Així que s'alça, i comença a caminar.
Per l'aire!
Allò fa que els crits, i els brams del megàfon, pugen de intensitat. I que un frenesí descontrolat prenga possessió d'aquell ramat de cridaneres bestioles que es retorcen i ploren alhora. Fins i tot, veu personal que trau bromera per la boca.
Pensa que aquelles criatures mai no estaran preparades per a pair déu, i que tal volta les va crear amb algun defecte.
Sí, déu també comet errades. Què passa?
Però si en comet, ho fa per economia. Que no estem per llançar res. I amb bona voluntat (déu no en té d'una altra classe), arreplega les deixalles, i procura fer-les servir el millor possible.
O és que vosaltres sou de casa rica?
Parlant de rics. És cert que ho tenen difícil per entrar al cel. Però per culpa de la inflor, i de la porta. Respecte de la segona causa, és perquè són antigues (normal), i altes, altíssimes. De dues fulles, però una està encallada (la humitat, i és que tan de núvol no és bo per la fusta, i això que són de mobila), i l'altra no s'obri massa. Respecte la causa primera, la vanitat, la supèrbia, etc, inflen tant el personal, que per allí no hi entra qualsevol.
Res de llistats de pecats, i Sant Pere a la porta, ni coses d'eixes. D'això res de res. Tot es problema de flato, i humitat.
Coneixeu la història de la meretriu i la monja grassa?
Pense contar-la igualment. Farem un intermedi.
Podeu aprofitar per anar al wàter (compte per si se'l trobeu allà).
Diuen que una meretriu es va trobar a les portes del cel amb una monja grassa que s'havia passat la vida refregant-li per la cara el seu ofici, i diguent-li que l'infern l'esperava com una boca pestilent i oberta. Mentre que, a ella, que es reservava en esperit i cos (sobretot cos) per déu, l'esperava la glòria eterna.
Totes dues provaren de travessar la porta. La monja per inflada no va passar (les flatulències). La meretriu, esvelta i ben plantada, sí. Aleshores, la monja es va posar a cridar histèrica perduda. S'arrancà aquella cosa que porten al cap les monges, i s'estirava els cabells entre brams d'un pesar apocalíptic, tot i preguntant-se per què, i per què. Assenyalant, amb un dit gras i curt, la meretriu, amb cara furiosa, s'aclamava a déu indicant-li que era impossible que aquella meuca (perdó) pogués entrar-hi! Aleshores, l'altra dona li va dir, assaborint cada paraula: Au! A fotre's! Que no era pecat!

Bé, tornem-hi. Confie en no haver-vos trasbalsat amb aquesta història, del tot verídica. I tampoc, que per saber-la ara, us llanceu tots a muntar orgies i bacanals. Ja sabeu: tot és bo, però amb trellat i mesura. D'una altra manera, sense control, déu s'emprenyaria.
I jo no us aconselle fer-lo emprenyar.

Per on anàvem? Ah! Sí.
Dijous, 20 de novembre, migdia, "el Valle de los Caidos huevos", un sol que bada penyes, un fred que "te cagas" (a l'ombra). I déu que apareix, de sobte, assegut al caramull d'aquella creu colossal. La plaça plena. Banderes amb pardalots. "Cara al Sol". Un crit esgarrifant. Enrenou. Sorpresa. Llàgrimes. Lloances. Reverències. Salutacions a la romana. Caiguda de genolls de tot el personal alhora com si ho hagueren assajat. I déu sense adonar-se'n, i fumant-se un cigarret tot relaxat. Postura zen. De sobte, una veuassa metàl·lica i eixordadora li arriba com una galtà ben pegada, i quasi li fa perdre equilibri, i el posat hieràtic de pantocràtor. Així que s'alça, i comença a caminar. Per l'aire! I un frenesí descontrolat pren possessió d'aquell ramat de cridaneres bestioles, mentre un maleït megàfon encoratja tota la gentada a la veu de: Franco! Franco! Franco! Allò l'emprenya. Però li passa, i decideix jugar una mica amb aquelles bestioles, que es retorcen, ploren i trauen bromera per la boca davant aquella visió que, per un involuntari error de fabricació, no poden pair. I és que la visió de déu impressiona.
És ben forta una cosa així.
Impressiona, sobre tot, el silenci, un silenci total, i després una aclaparadora vibració interna que col·lapsa el vident sense remei.
Res de fanfàrries, ni seguici de sants i santes, ni querubins, ni núvols color rosa, ni llum blanquíssima.
Ni tron, ni barba, ni triangle equilàter, ni coloma.
Això és literatura, pintura remullada en absenta. Un muntatge del que déu no en sap res.
Perquè si en tinguera coneixement ( no us haig de tornar a explicar allò de la memòria selectiva, veritat?), de seguida en prendria mesures.
Perquè ell no és donat a l'ostentació, ni a la caguera, ni a la tonteria. És més bé senzill de gustos, i poc amant de que li llepen el cul.
Això si, el cafè calent, amarg, fort, espès, expresso, i més de quatre al dia. Sap que li pega mal: la tensió, l'ardor d'estómac, però és déu. Heus ací la bondat de l'omnipotència.
De ben segur que alguna vegada heu desitjat tenir-ne, d'omnipotència. Però, rai! Conforme sou, de segur que algú es faria amb ella i l'empaquetaria a trossos, per vendre-la a la resta i enriquir-se. O se la guardaria tota per a ell, i la faria servir per fer la mà a la resta, o convertir-la en un ramat de borregos amargats. Perquè els diners, i el manar, els teniu voltant pel cap tothora. Us donen un grapat de bitllets, i una gorra, i au! a fotre al personal. Com si no hi hagués res més a la vida! La vostra clar, que és ben minsa, i a sobre, la desaprofiteu per defectuosos, o massa llestos, o babaus. Per a ell no n'hi ha, de diferència.

Bé.
Déu inicia el descens. Aquell silenci del què us parlava senyoreja aquella construcció malsana. Només quatre d'aquelles bestioles es mouen, tremolen agenollades, preses d'un fervor i un temor reverencials sense mesura, i és que la resta s'han desmaiat, o mort d'un atac de cor, traient bromera per la boca.
Després d'un aterratge suau i perfecte (tampoc no podria ser d'una altra manera), déu parla.
La seua veu ni és tronant, ni tampoc aterridora, és més bé aflautada, de tenor desaprofitat.
Podria ser de qualsevol altre timbre, i intensitat, però no se la cuida, i tampoc no li dóna importància, ni creu precís canviar-la.
- Què, de festa, no? Quina cosa celebreu?
Us semblarà poc adequat per a déu, però és que ell és així, com vol, i ha decidit dir el que ha dit, i no una altra cosa.
O és que penseu que sempre parla, i diu, amb serenor, i autoritat, circumspecte, seriós, i tronant? Allò de "en plan pantocràtor", és mentida. Una més. Tot fum de canyot, teatre, perquè aparente una mena de jutge executor severíssim. Muntatge que convé a la colla flatulenta. Ai! No vull ni pensar quan acabe la teràpia, i no li calga lo de la memòria selectiva
Ell és planer, i directe. Però quan li toquen els ous, i posen en la seua boca, o mans, coses que no diria o faria, s'emprenya de tal manera que... Sabeu res d'allò que en diuen supernoves? O dels efectes d'atipar-se de marisc en mal estat? Sí, allò semblant a la maledicció aquella ... Redell! Com era? Ah sí: "Mala ventura te venga al vientre. Y que cuanto más camines, más te apriete. Y cuando te pares, revientes."
Doncs tot això no és res comparat amb el que pot fer. Coses de l'omnipotència.

Però tornem on érem.
Deu havia dit, en confiança, amb un mig somriure de intel·ligència, fent l'ullet:

- Què, de festa, no? Quina cosa celebreu?

I...

- ¿Como? ¿Un separatista catalàn? ¡Cabrón! ¿Como osas venir a mancillar este sagrado santuario! Te voy a sacar las entrañas, maldito polaco de mierda! ¡No vais a quedar ni uno, rojos separatistas, maricones, hijos de puta!

Aquell individu encartonat va saltar com si l'hagués picat un sacre. Semblava catatònic, i jas! Ulls sangonosos, boca torta, bromera, odi irracional... (claríssimament, conseqüències d'ésser defectuós). I és que déu, sense adonar-se'n, va emprar el català per adreçar-se a aquella criatura que ara enarbora una pistola Luger ben engreixada.
Déu coneix els infinits idiomes que es parlen a l'univers, i els parla sense accent, perfectes. I sense estudiar! Ni fer exàmens!
Direu que no té mèrit, que tot és gràcies a l'omnisciència. Però i triar el que cal, on, i quan toca? I l'empastrada mental que comporta? A que ara ja no us fa tanta gràcia? I si, a més et pillen en ofside, i selective memori? Què? Ah? Què?
Déu va emprar el català com hagués pogut emprar-ne qualsevol altre. El xiricaua, per exemple, al que li troba una musicalitat encisadora, i que comporta un joc de llengua i paladar que l'esborrona. Però no oblideu que estava de vacances, amb la memòria selectiva a tot garbellar. Per això no s'hi va preocupar alhora de triar-ne l'idioma. Va parlar amb el primer que li va arribar a la boca. Qui anava a pensar que la llengua també fos motiu de brega? Qui anava a pensar que era 20 de novembre, i allò "el valle de los caidos huevos"? Redéu! Amb la de coses que es poden fer amb ella.

Pam! Pam! Pam!

Déu ni es va moure. Perquè ho havia de fer?
Amb una mà, va fer un gest de molèstia, un de sol, amb indolència, fent com qui no fa, com qui aparta una mosca punyetera.
I aleshores, va tronar, va llampegar... I tot, lloc i personal, va desaparèixer.
No va ser volent. Va ser com un acte reflex. I és que allò de l'omnipotència també juga males passades. Sobretot quan et pilla de vacances, amb memòria selectiva per consell del dimoni, collons!, del psiquiatra, i eres déu, i t'has oblidat de l'omnipotència.
Però no cal preocupar-se.
Ja us he dit que ell és del tot respectuós amb les lleis i teories indígenes: "la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma". I ara seran una altra cosa.

Així que, Dijous, 20 de novembre, migdia, "el Valle de los Caidos huevos", un sol que bada penyes, un fred que "te cagas" (a l'ombra). I déu que apareix, de sobte, assegut al caramull d'aquella creu colossal...



- QUE NO PENSES VENIR AL LLIT?

Aquesta veu si que n'és, de tronant, i impressiona pel poder que traspua, aclapara... I fa que déu deixe el llapis, i diga mentre s'enlaira ( de la cadira):

- Ja vinc, ja vin
c - mentre pensa, confiant en que no li endevinen el pensament: això és omnipotència!

- DEIES ALGUNA COSA!

- No, no, ja vinc!


Perquè déu té parella, o és que tampoc no ho sabíeu?





Au! A viure!

Comentaris

  • m'hi he quedat enganxada llegint i no és el primer dels teus que llegeixo. No em veig capaç de comentar-ho. Seria com possar pebre a un pastís de xocolata.
    Continuaré llegint-te com si fóssis el meu llibre de capçalera, més, no em veig capacitat per comentar els teus escrits.

  • Redéu, que bo![Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 15-12-2009

    M'ha encantat. Al final semblava un nen a qui li diuen que deixi de jugar, que ja és tard. Que bé.

    Salisalut!!

  • mira que ...[Ofensiu]
    manel | 09-01-2008


    ... va estar dies entre els recomenats però no trobava mai el moment, i mira que n'era de burro! el moment el trobés només de començar-lo a llegir. M'ho he passat teta! directament. I t'he visualitzat vomitant-lo en un moment de divina inspiració, just abans d'anar a dormir.

    salut company!
    manel

  • Redell![Ofensiu]
    ginebre | 29-12-2007

    Quina presó de punxes, aquesta nova imatge
    o dansa d'antenes
    sensor eriçat
    emisor d'energia
    ou prenyat
    llavor emergent
    corona d'espines!!
    29-12-2007
    BON ANY NOU AMIC!
    ginebre

  • Feia dies...[Ofensiu]
    Carles Malet | 18-12-2007

    ... que no tenia l'oportunitat de llegir res de RC, i de debó que m'he fet un tip de riure amb el teu Déu.

    Felicitats!

    Carles

  • A través de l'espai-temps[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-12-2007 | Valoració: 10

    Home, mira. Jo sempre he pensat en ser Déu, però a la meva manera. És cert que escrivint et pots alçar ben amunt, però potser som massa fantasiosos quan ho fem. Jo crec que podríem fer-ho de veritat.
    No sóc cristià, ni catòlic,... sóc una mena d'escèptic en tot. Tampoc m'agrada la superioritat. Ni en mi ni en els altres. Però si cadascú pogués ser un déu... jo crec que això és possible, en una anarquia ben mesurada i fins a l'infinit pel que fa a la llibertat. Aquell món místic en el que tots somniem.
    En fi, trasbalsem el temps i l'espai!

    Una salutació cordial i gràcies per deixar-me passar una bona estona llegin-te!


    Sergi

  • què bo!!![Ofensiu]
    ixnuir | 14-12-2007

    en serio, és boníssim aquest relat, meravellós... tant de bo tothom pensés el mateix, de Déu.

    i x cert, allò del dimoni... psiquiatra (perdó) argentí ha estat molt bé i el "descans" amb lo de la monja i la meretriu també

    llavors, els "rojos separatistas y polacos" que ens diuen els fatxendes aquells anirem tots a l'infern a fer de psicòlegs per tota l'eternitat, no??? Doncs ja cal que ens armem de valor i, em sembla que potser m'hauré de plantejar fer la carrera de psicologia...
    :-D

    ixnuir

  • M'agrada aquest déu[Ofensiu]
    Anagnost | 13-12-2007 | Valoració: 10

    M'agrada aquest déu, molt més que el que ens ensenyaven a la catequesi. No té comparació. I m'agrada que ens n'hagis parlat, especialment d'aquesta actuació que va tenir un 20N, al "valle de los Caídos huevos". Clar, que havia de saber ell del problemes lingüístics d'alguns descerebrats de ponent! Molt bo aquest déu teu. Estaria bé que ens anassis relatant altres detalls de les seves actuacions, tu que estàs al cas.

  • Bravo![Ofensiu]
    Antoni Casals i Pascual | 11-12-2007 | Valoració: 10

    Plas, plas, plas!
    Ara mateix tinc una paràlisi facial de tant somriure. I de tant riure, és clar. M'ha encantat. Sobre tot les regressions a la història i aquesta mena d'estil apressat...
    Per cert, veient el final (vull dir, llegint el final), m'ha semblat detectar-li un cert sarcasme autobiogràfic (hehehe)

  • Recollons, redell i mecagundena![Ofensiu]
    rnbonet | 05-12-2007

    Xicon, una cosa tinc clara! I sense ser omniscient! Només algú nascut a la Mediterrània -i a més a més entre el Sènia i el Segura- és capaç d'escriure una història tan espatarrant, tònica, divertida, bèstia, estimulant, caòtica (dintre un ordre), desbarrada, irònica, absurda, ideològica (també en un cert ordre-sentit), lúcida, vodevilesca,....etc. etc.
    Una mescla de Jardiel Poncela i els germans Marx, m'havia semblat en principi; després, he afegit un bri del munt d'autors -com Bernat i Baldoví, per exemple, o el millor Escalante- desconeguts per ser poc "literaris" i... Al final m'he dit: "Què va, personal de l'home d'arena"!
    Bo! "Vaya selebrasión" que tingueren els assistents d'aquella la Vall, (que no és Digna ni del Riu Vermell)!!!
    M'he pixat de riure!
    Salut i rebolica, amic!

  • Divina sàtira[Ofensiu]
    franz appa | 05-12-2007

    Molt divertida, fa goig llegir-la, no solament per la sardònica saviesa popular -no ppopular, ja se m'entén "populista", potser, ara que et titllen així només que facis una mica de conya amb els nous déus sagrats: mercat, lliure canvi, etc-. No solament per això, sinó per la gràcia amb que es va retrobant el motiu principal de la història després de cada afortunada i joisa digressió.
    Un plaer!
    franz
    Ah, i salutacions al dimoni, vull dir al psiquiatra!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: