Redempció

En Joanot es trobava al pas de la foscor. Tombat en el seu jaç esperant l’arribada de la mort. Un mar d’idees, d’experiències i pensaments estava a punt d’esfumar-se, de convertir-se en vapor. En els seus últims moments de vida no podia fer res més que pensar en les seves vivències. En el recorregut del seu passat no trobava res en el que penedir-se, res que el volgués fer tornar enrere i rectificar, excepte aquell 11 de setembre de 1714.
Des del dia en que va s’apropava la batalla final, en el moment que Catalunya va tenir el seu últim sospir com a sobirana, en Joanot va viure una vida solitària, una vida de trisesa i d’aïllament. Ell era simplement un jove atemorit que no va poder resistir la idea de la mort. Des d’aquell dia es va sentir com un covard i traïdor per desertar i haver deixat morir la llibertat catalana. Tots els dies de la seva trista vida volia tornar enrere i morir per la seva pàtria, morir per un país lliure. Desprès de molta reflexió va entendre que no havia estat afortunat de sobreviure en aquell afer, al contrari, el món l’havia castigat i l’havia fet viure en la seva estimada Catalunya sotmesa al poder dels opressors. No trobava major sofriment possible. Però no podia acabar així, no podia morir amb el remordiment de la covardia. Per aquesta raó l’home que per molts és un covard per molts altres es transformaria en un heroi. En l’home que demostraria que un català no és perfecte sinó això, un home, un ser humà. Ell va cometre l’error de deixar abandonada no només la seva pàtria sinó a tots aquells herois que com ell van estimar el seu país, com tots aquells que van lluitar perquè el poble català fos lliure i amb un futur esperançador, per tots aquells soldats i ciutadans que van perdre la vida combatent per la seva terra, per totes les dones i fills que cada dia cuidaven els seus homes desprès d’haver-se deixat les garrofes per ells. La lluita per la llibertat catalana no és una simple lluita pel nostre país, és una lluita per la nostra gent, pels que van donar fins i tot la vida, per les persones que esperen poder viure en una Catalunya lliure, sobirana i en català.
Al cap d’un any, buscant l’home que no pagava els seus impostos, uns homes van entrar en la seva llar i el van trobar tombat al seu jaç, consumit per la mort i abraçat a la bandera catalana amb una simple cita: Perdona’m Catalunya, perdoneu-me catalans! Sigueu valents i lluiteu per la vostra gent!