RECUPERANT L’EQUILIBRI

Un relat molt bo i amb molta qualitat, E. Viladoms, doncs es nota una bona relació entre les dues amigues en aquel hostal, on van passar les seues meditacions...
Realment molt enriquidor.
M'ha agradat llegir-ho, perquè escrius molt bé, tota l'acció.
Una abraçada...
Perla de vellut

Està clar que la salut (física i espiritual) sempre és una bona inversió tot i que a vegades penso que es passen amb els preus. Molt bon relat, interessant, ben relatat, m'ha agradat força. Aquestes herbes relaxants que s'infusionen amb llet fan una mica de riure, no? ;p

Quan arriba el cap de semana i pugen els barcelonins amb els seus nanos es nota de seguida, aquests ploren. Els nanos ribetans no ploren. I crec que és que no tenen tantes botigues on demanar. Una forta abraçada, Enriqueta.

Aleix

No ho veig tan fàcil. A mi sempre m’ha costat de concentrar-me, de fer llargues estones de meditació... Però veient la facilitat que han tingut la Júlia i la Remei, potser ho probaré.
El que ha estat fàcil és llegir el microrelat.
—Joan—

Sí, un cap de setmana com el que viuen les protagonistes del teu relat pot ajudar-nos temporalment a recuperar l'equilibri perdut, però potser també hauríem de saber destriar millor aquestes petites temptacions de la ciutat que poden alleugerir-nos les hores baixes.

M'ha agradat molt l'expressió " aroma terrós, com de molsa"; és una definició molt bonica on l'olor, el color i la textura formen una comunió perfecta.

Però hi veig un aire de crítica en aquest relat. Sembla bonic i fa la impressió que realment acaba bé, però no ho tinc clar. Aquestes noies es pensen que amb un cap de setmana podran adquirir unes actituds noves i més naturals? Hàbits renovats en dos dies?

No et faig dins d'un relat bonista com aquests, però si la intenció és ser bonista, el compro jo també aquest cap de setmana.

Sigui com sigui, si és crítica, molt ben portada i amagada, o jo sóc molt mal pensat i veig coses que no hi són.

Com sempre, bon estil narratiu el teu!

Ferran

PS
Sort!

Hi ha gent que diu que les virtuts no s'aprenen, se'n té o no se'n té, que depèn de la predisposició natural. En canvi, ens has demostrat amb aquest relat tan ben trenat que se'n pot aprendre.
Durant els anys de joventut, qui més qui menys s'apuntava a exercicis espirituals, quan encara no existien ni el ioga ni les activitats de relaxació mental i vivencial. De tant en tant calia desconnectar del present i de les rutines perilloses, i també de les addiccions.
Atès el que ens exposes amb tant de detall, als lectors ens arriba una alenada de satisfacció en descobrir que, definitivament, la Júlia i la Remei van recuperar l'equilibri personal. Així i tot, només els cal una vuitena virtut de cara al futur, la perseverança.
Ens anem llegint.

El trobo molt ben escrit