Records

Encara recordo aquelles nits fosques, les quals estaven il·luminades per foc enemic. No podies dormir amb el soroll de l'artilleria que disparaven per tot arreu, esperant trobar un blanc invisible. Jo seguia amagat en la meva trinxera, intentant trobar la posició més còmoda possible. Feia molt fred, sentia com tot el meu cos es congelava lentament i les meves parpelles pesaven per la fatiga acumulada. Vaig notar com algú s'acomodava al meu costat, tapant-nos als dos amb una manta que suposava que havia de protegir-nos del fred, suposava. Vaig obrir els ulls amb mandra per trobar el rostre de Bill Guarnere. La seva cara mostrava esgotament, igual que tots els que estaven en aquell infern gelat.
Guarnere em va somriure i desitjar un feliç Nadal pels dos. Jo simplement li vaig dir que el meu únic desig era tornar viu a casa i poder deixar aquella maleïda guerra enrere. Bill va riure sense alçar gaire la veu, ja que podies ser crivellat per tal gest, em va desitjar bona nit i tancà els ulls. Jo vaig fer el mateix. M'era impossible dormir amb totes les metralladores disparant i sabia que el meu company de trinxera tampoc.
Els raigs de sol que es filtraven pels congelats arbres van començar a trencar el meu somni. Vaig despertar amb lentitud, sentint-me tan cansat com la nit anterior, però a la vegada reconfortat de veure un company i amic al costat. Bill seguia dormint i era normal per l'hora. Vaig començar a sacsejar-lo amb una mica de brusquedat per despertar-lo i deixar d'escoltar aquells horribles roncs. Després d'un gran esforç i paciència ho vaig aconseguir amb malediccions i grollers insults.
Els dos vam sortir de la trinxera i vam arrossegar-nos per la terra fins arribar a una més gran: la trinxera d'avançada. Saludarem a tots i vam canviar les posicions per rellevar als companys que havien estat tota la nit de guàrdia. Vam passar el matí en aquella trinxera amb una tassa de cafè instantani que tenia gust a aigua i un plat de sopa que havia d'estar calent, però no ho estava.
El cel estava ennuvolat i per aquella maleïda raó no podíem rebre cap provisió des de l'aire. Només ens aprovisionàvem per la destruïda ciutat de Bastogne, però no era suficient. La munició era escassa, faltava el menjar i no teníem roba d'abric. En ple hivern, en el bosc de les afores de Bastogne, l'exèrcit alemany ens tenien rodejats per tots els flancs sense deixar-nos rebre ajuda de ningú.
En aquell moment no estava segur si tornaria a casa i si ho faria viu. Recordo que el meu company de trinxera d'aquella nit, Bill Guarnere, va tornar a casa, però amb la pèrdua d'una cama. Vaig perdre molts companys en aquell bosc.

-Pare, estranyes els teus companys? - va preguntar un home d'uns vint anys.
-Sí, fill. No hi ha dia en que deixi de pensar en ells - va respondre l'ancià amb un somriure melancòlic.
-Pare, jo m'alegro de que estiguis aquí - anuncià l'home abraçant al seu pare.
-I jo també fill. No hi ha nit en que no recordi els meus companys i tot el que vam viure en aquell bosc. I no hi ha nit en que agraeixi estar viu a casa. -
George Lurzt va somriure al seu fill i junt amb ell i la seva família es van dirigir a sopar, aquesta vegada sopa calenta, en la seva llar i amb la seva família.