Records

Havia estat un hivern fred i plujós. Havia nevat reiterades vegades fins que a començaments de Març les gelades eren ben vives, encara. Per tant, la primavera trigava i els sembrats perillaven per l'intens fred. En Miquel vivia amb la seva mare i el seu germà més petit a la casa pairal, al mig d'un massís muntanyós de pins i alzines. Sobrevivien com podien. El seu pare, en Josep, enemic acèrrim dels capellans i republicà, els va haver de deixar a tots, en plena Guerra Civil Espanyola.
Motivat per qüestions sense explicar o per alguna raó de pes en Josep va encetar una vida nova a Toulouse, on s'hi va establir. Al principi la situació (no pas exempta de calamitats) no va ser com ell s'esperava -de cap manera- sinó tot el contrari: la guerra i els conflictes socials a tot Europa, pocs anys més tard, derivaren la presència del més terrorífic silenci.
La família no va entendre mai el seu exili. O potser sí, però aquest fet va representar molts canvis per la família que es quedà esperant les penúries d'una guerra cada vegada més fratricida. Se'n va anar gairebé sense dir adéu, a peu, com tothom que decidia marxar. A contracor però decidit, sense mirar endarrere. Sabia que davant de qualsevol situació greu només s'ha de pronunciar: "Il ni a pas rien a declarer." (Estava equivocat, la seva dona i fills van esperar una resposta que mai va arribar.) Només algunes cartes esporàdiques i breus; dient que es trobava bé i res més. Ningú va saber si havia mort, durant molts anys. Fills i dona es quedaren amb la por al cos; la por de les conseqüències de la guerra i la por d'enfrontar-se a la supervivència en solitud. De cop i volta van assumir que estaven sols sota un firmament assaltat d'ocells estrangers. Era la derrota. Se'n adonaven que era el començament de la fugida de les responsabilitats, del -pare-sense-compassió-, deixant la dona i els fills adolescents, en una casa que havia tingut història. Però ell se'n havia anat per sempre.
Aquell hivern del 39 el fred dilatà les pedres. La supervivència va ser de pura immediatesa, conseqüència de tantes batalles i de tants pensaments en blanc. Mentre, els vidres s'entelaven - no pas del calor del foc-, sinó degut al dolor ardent que prové de l'estupidesa humana. Tot i que potser no ho sabia, el seu fill gran, amb disset anys, defallia en ell (somort i melangiós) tot allò que s'havia imaginat: la desesperança i la impotència. I a fora, el vent feia trontollar les portes i la neu queia sobre un bosc espès.
Entre els esbarzers i matolls d'argelagues... la seva mare mirava els seus fills amb ulls de compassió. Sí, només sabia mirar-los així i treballar la terra, només la terra, tot endinsant-se en la seva bellesa decrèpita...
Els dos mesos següents hauria volgut que el seu entorn s'hagués abrandat o que s'haguessin capgirat l'ordre de les coses. No obstant, les coses anaven com anaven. Algun dia havia arribat, fins i tot, a l'extrem-límit de l'afebliment. Més d'una vegada, s'havia amagat les llàgrimes, cobrint-se la cara amb aquelles mans tan aspres i rugoses que tenia, desitjant la mort... No podia més. Imaginà que la mort era com un somni profund que l'alliberaria per sempre més. Però, en aquells moments desesperants, ja no era capaç de fer ni pensar en res, ni tampoc imaginar els somnis plàcids i eterns; com si fossin d'una expiació. Sovint se li paralitzava la ment i la voluntat. Finalment, un dia, abans que sortís l'alba, va sacsejar el cap amb un gemec mirant per una finestra els camps abandonats i estèrils. Res no es bellugava al seu entorn. Enmig de la planura escoltava només el silenci i se'n adonà que, malgrat tot, estimava els seus fills. No els deixaria mai. Així, aferrada a ells, basculà entre l'angoixa i l'esperança i s'imaginà que (ella) era com qualsevol planta seca que creixia en aquells camps, que vivia de miracle i que es movia a voluntat del vent, però sense poder decidir -de forma clara- el seu destí. No obstant, sobreviuria! Sentí amargor i enyorança però, de cop i volta, se'n anà oblidant de les absències... Malgrat tot li quedaven alguns records...

Recordà que l'inici d'una primavera, el seu vestit de núvia era d'un negre resplendent. Va ser el dia que s'havia casat amb en Josep. En Josep era l'hereu d'aquella casa gran i de totes aquelles terres que unificaven el mas i que havia heretat del seu pare i el seu pare del seu avi... Sí, recordà que s'havia casat il·lusionada amb aquell home i que la nit anterior a penes havia dormit sentint bramular la tramuntana, aquell vent que traspassava tots els forats de l'ànima i que tots els cels restaven gloriosos i transparents de núvols quan se'n anava. Aquell vent l'estremí la nit abans, sense poder dormir, impacient; però els seus sentits somrigueren encara amb més intensitat quan l'endemà es lliurà a l'hereu, agenollada a l'altar, amb un esquifit ram de flors, triades per ella mateixa dels marges i camps del voltants; amb un esglai inútil, ara exaltat, ara calmat... esperant que arribés la nit i el moment de l'amor i del desig.