Records

Un relat de: tomas.arcas
Caminava sense direcció, per fer temps fins l’hora de trobar-me amb els amics. Les cames em portaren per llocs que el pas del temps ja havia difuminat, llocs per on havia transitat amb la meva petulància d’adolescent, quan pensava acaparar tot aquell nou món que es dibuixava amb trets màgics i amb multitud de possibilitats .
De sobte em vaig trobar davant de la meva antiga escola, i, com un llampec ,van passar per la meva ment les experiències viscudes.
Vaig recordar com arribàvem, accelerats, impacients, i pujàvem les escales, atropellant-nos , sobrepassant-nos uns als altres en una mena de competició diària buscant mirades, els ulls de les companyes que s’enfilaven cap una altra porta, perquè havíem d’estar separats, amb aules diferents, no fos cas que. .. Però aquesta separació era un repte, com un compàs d’espera, una espera que accentuava el desig de la trobada, que esperonava la nostra imaginació per organitzar activitats, festivals de curs, sortides, tot un treball en què el premi seria el poder estar junts i repetir, ara sense presses i quasi en estat contemplatiu, aquells petits instants quan les nostres mirades s’havien creuat , i si veritablement aquells moments màgics es repetien, tal vegada actuaríem junts en alguna dansa on li podria donar la mà, o bé, amb un cop d’audàcia, introduiríem un vall i ens agafaríem per la cintura, i després d’aquesta gesta quasi temerària, la invitaríem al guateque i al ritme de la trompeta de Roy Etzel i amb les notes de El silencio, amapola.. sentiríem, amb els cossos entrellaçats , les nostres palpitacions i el toc suau de les nostres pells...
Un nus em va pujar per la gola espentejant unes llàgrimes al temps que recordava que en aquella etapa de la meva vida, que ja ni recordava que havia existit, que per molt arrogant i prepotent que em fes sentir la meva edat, tot el meu esforç anava encaminat a aconseguir creuar-me una vegada darrera l’altra, amb uns ulls encegadors i uns llavis amb el dibuix d’una rialla.

Comentaris

  • M'agrada![Ofensiu]
    brins | 29-09-2016 | Valoració: 10

    Una prosa poètica magnífica, un reguitzell de records que emplenen l'ànima de qui els escriu i obren la porta a l'emoció de qui els llegeix. Felicitats!

    Pilar

  • És arribat el moment d’escriure[Ofensiu]
    rautortor | 15-09-2016 | Valoració: 10


    Algú ha dit –sense raó, penso– que quan hom escriu massa sobre els records és que ha començat a fer-se vell. Des del meu punt de vista, no és la vellesa el que comença sinó l’edat madura, el temps de la collita. Després de tants i tants anys vivint amb plenitud, és arribat el moment de recollir els fruits, de posar el blat a la sitja i procurar que no se’n perdi ni un sol gra. Escriure sobre els records no és fer cap testament, és tot just el contrari, és reviure amb delectació tot allò que ens ha bastit, dissenyat, agençat i moblat tal com som, per dins i per fora.
    Quant al text, em reitero en l’anterior comentari sobre la interrelació entre fets i pensaments, i la naturalitat amb què et serveixes del flashback. A banda d’això, aquesta vegada has vestit el teu relat d’una gran càrrega poètica amb imatges força reeixides. El pas del temps difuminant llocs, transitats amb petulància d’adolescent, plens de trets màgics, competicions cercant mirades amb impaciència per culpa de la imminent i inevitable separació. Una realitat aquesta que, com molt bé dius, es tractava tan sols d’un compàs d’espera. Després vindrien les trobades, a vegades furtives, però sempre màgiques. Amb tot, em quedo amb el crescendo final, on et deixes anar pels calfreds de les sensacions, les mans, la cintura, els cossos, la pell, les palpitacions, els ulls encegadors i uns llavis dibuixant una rialla. I amb el nus a la gola espentejant unes llàgrimes.
    Certament, ets un excel·lent observador dels racons de la memòria, Andreu.
    Ah, i gràcies per l’amabilitat dels teus comentaris als meus sonets.

  • Poesia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-07-2016 | Valoració: 10

    Un relat magnífic, ple de records i records i records i tota la poesia que l'envolta d'un embolcall de papers i flors. Que bonics són aquests instants tan bonics de l'optimisme! Un relat de prosa poètica fantàstica! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

tomas.arcas

3 Relats

5 Comentaris

785 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99