Records

Caminava sense direcció, per fer temps fins l’hora de trobar-me amb els amics. Les cames em portaren per llocs que el pas del temps ja havia difuminat, llocs per on havia transitat amb la meva petulància d’adolescent, quan pensava acaparar tot aquell nou món que es dibuixava amb trets màgics i amb multitud de possibilitats .
De sobte em vaig trobar davant de la meva antiga escola, i, com un llampec ,van passar per la meva ment les experiències viscudes.
Vaig recordar com arribàvem, accelerats, impacients, i pujàvem les escales, atropellant-nos , sobrepassant-nos uns als altres en una mena de competició diària buscant mirades, els ulls de les companyes que s’enfilaven cap una altra porta, perquè havíem d’estar separats, amb aules diferents, no fos cas que. .. Però aquesta separació era un repte, com un compàs d’espera, una espera que accentuava el desig de la trobada, que esperonava la nostra imaginació per organitzar activitats, festivals de curs, sortides, tot un treball en què el premi seria el poder estar junts i repetir, ara sense presses i quasi en estat contemplatiu, aquells petits instants quan les nostres mirades s’havien creuat , i si veritablement aquells moments màgics es repetien, tal vegada actuaríem junts en alguna dansa on li podria donar la mà, o bé, amb un cop d’audàcia, introduiríem un vall i ens agafaríem per la cintura, i després d’aquesta gesta quasi temerària, la invitaríem al guateque i al ritme de la trompeta de Roy Etzel i amb les notes de El silencio, amapola.. sentiríem, amb els cossos entrellaçats , les nostres palpitacions i el toc suau de les nostres pells...
Un nus em va pujar per la gola espentejant unes llàgrimes al temps que recordava que en aquella etapa de la meva vida, que ja ni recordava que havia existit, que per molt arrogant i prepotent que em fes sentir la meva edat, tot el meu esforç anava encaminat a aconseguir creuar-me una vegada darrera l’altra, amb uns ulls encegadors i uns llavis amb el dibuix d’una rialla.