Records i reflexions

Ja fa més de sis anys que visc amb la xica que estime. La vull molt, i crec que ella
també em vol a mi. Amb ella he viscut moments molt agradables, i altres que han sigut
amargs, i també altres que no han sigut ni agradables ni amargs. Però en general la
nostra relació és bona. I tenim un fill que volem molt.
Amb els més de sis anys que vivim els dos junts, hem estat coneixent-nos i aprofun-
dint en la nostra relació contínuament. Es podria dir que vivim una relació molt sincera.
Però, així i tot, encara no la conec a ella completament.
Supose que mai aconseguiré conéixer-la bé. Així com ella tampoc arribarà mai a
conéixer-me a mi completament. ¡Les persones ens arribem a conéixer tan poc! I no és
que nosaltres dos ens ocultem coses conscientment. El que ocorre és que pareix que les
persones són com caixes tancades, en les quals no es pot entrar, ni veure tot el que hi ha
en el seu interior.
Tan sols ens podem obrir una mica (un badallet) per a mostrar, encara que d'una
forma poc clara, parts d'algunes de les moltes facetes o aspectes que tenim dins. I,
damunt, aquest interior no és estàtic, sinó que és canviant, evoluciona, cosa que fa
encara molt més difícil poder conéixer a una persona.
I supose que és impossible poder obrir-nos completament i deixar al descobert tot el
que guardem dins de nosaltres, per a poder relacionar-nos tots d'una forma més propera,
més íntima.
O potser alguna cosa pareguda siga el que ocorre després de la mort. O potser que
no. Pensant sobre açò és quan apareixen les qüestions sobre l'existència o no existència
de l'ànima.
De totes formes, existisca o no l'ànima, siga esta immortal o no (en el cas de què
existisca), la realitat és que ara estem ací en la Terra, en esta vida, i amb unes
limitacions, així que per ara hem de viure adaptant-nos a eixes limitacions. Encara que
sempre hi ha persones que no es resignen a viure tan limitades, i intenten eixamplar
eixes barreres. Gràcies a elles existeix el progrés, ja siga científic, tecnològic, social,
humanitari, filosòfic, etc.
Però encara seguim sent com caixes tancades en l'aspecte de relacionar-nos unes
persones amb altres. Ni tan se vol un mateix pot arribar a conéixer-se bé. ¿Com anem a
conéixer del tot a altra persona?
Ara em sembla quasi impossible que Helena i jo arribàrem a pensar que ens conei-
xíem mútuament d'una forma plena. No era per ser pretensiosos. Simplement pensàvem
que ens coneixíem del tot. Ho créiem de veritat. Però no era veritat. Ens coneixíem molt
poquet, encara que nosaltres no ho sabíem. Érem massa jóvens per a saber-ho.
Helena va ser la segona xica amb la qual vaig eixir.
La relació amb la primera, Cristina, no m'agrada recordar-la massa. Va ser durant el
segon any en l'institut, quasi mes i mig, però no ens volíem de veritat. Anàvem a la ma-
teixa classe, i així ens coneguérem. A mi em va atraure molt, perquè estava molt bona i,
a més, era molt bonica de cara. Però no sé per què ella volgué també eixir amb mi.
El cas és que la cosa no va funcionar bé. Els rotllos eren magnífics, sí. Però ja està.
Res més.
No vaig a dir que, a pesar de què estava bona, era ximple i massa presumida. No,
perquè no és veritat. Era una bona xica. Però el cas és que els nostres caràcters no eren
compatibles. Notava que faltava confiança entre nosaltres, que l'ambient era molt tens.
Així que al final tallàrem.
Buf! Ja he escrit massa sobre açò. Ja he dit que no m'agrada recordar-ho. Però,
abans de deixar-ho estar, haig de dir que, una vegada tallàrem, les nostres conversacions
es van fer més fluides i agradables, i ens prenguérem més confiança.
Encara que ja no vaig a tornar eixir amb ella. Tenia por. No volia que es tornaren a
repetir les mateixes situacions de tensió. No volia tornar a viure eixa experiència.
De forma que vaig estar molt de temps sense eixir amb una altra xica. No és que ja
no m'agradaren les xiques, ¡què va! La vista no es cansava de contemplar xiques ben
fetes, però jo ja no tenia valor per a enfrontar-me amb altra relació. I, a més, no hi havia
cap xica que m'agradés molt en especial, en quantitat suficient per a trencar la barrera de
la por.
Tenia algunes bones amigues, sí. Irene, Sílvia, Olga... Però eren amigues, res més. I
res menys, perquè les volia molt, com a amigues, i això també és molt important.
El cas és que no va ser fins que vaig anar a la Universitat, quan vaig tornar a eixir
amb una xica.
Helena i tres amigues seues també havien llogat un pis a València, prop de la
Politècnica, i prop d'on l'havíem llogat nosaltres, "els tres d'Arquitectura", com ens
deien els altres antics companys de l'institut que feien altres carreres.
Va ser més que res el fet de què vivíem prop, allò que va fer que ens coneguérem
més Helena i jo.
Ja ens coneixíem de l'institut. Fins i tot en tercer de B.U.P. i en C.O.U. anàrem a la
mateixa classe. Però jo mai m'havia fixat molt amb ella. Em referisc a fixar-me
d'agradar-me, perquè sí que havia parlat bastant amb ella, i moltes vegades estàvem en
la mateixa colla de companys i amics que féiem a l'hora de l'esmorzar.
Però en València va ser distint. Allí la vaig conéixer més, i va ser quan començà a
agradar-me.
Encara que ella estava estudiant Industrials, els nostres horaris eren molt semblants,
i ens véiem quasi tots els matins en agafar l'autobús cap a la Poli. També l'agafaven
altres xiques que coneixia de Sueca, de l'institut. Però va ser d'Helena de qui em vaig
enamorar.
No és que tingués res molt especial a primera vista. No era molt bonica, ni estava
molt bona. Estava bé. Era una xica normal, per fora. Però per dins per a mi sí que era
molt especial. Era molt bona persona, es preocupava molt pels demés, tenia una gran
sensibilitat, era romàntica i apassionada.
I supose que encara ho serà. En eixos aspectes sí que vaig arribar a conéixer-la. No
és que jo cregués que ella fos així, i en realitat no ho fos. Ella era així, i no crec que en
eixos aspectes haja canviat molt. En això sí que la conec. Però, encara que per aquells
temps vaig arribar a conéixer-la i a relacionar-me amb ella més que amb cap altra per-
sona, tots eixos aspectes que he dit d'ella són molt generals, vull dir que els coneixia a
grans trets, d'una forma superficial, encara que jo em pensava que la coneixia del tot.
No és que no li veiés defectes, que la idealitzara massa. No és això. Jo era molt
conscient dels seus defectes (que no vaig a dir ací), com també era molt conscient de
què jo també tenia grans defectes, alguns dels quals jo distingia bé, però d'altres no tenia
idea de la seua existència. Som humans, i és normal tindre virtuts i defectes (i potser que
hi haja alguna cosa que no siga ni virtut ni defecte).
Això ho sabíem nosaltres dos. En aquest aspecte no ens equivocàrem. El que ocorre
és que ens confiàrem massa en l'aspecte de creure que ja teníem tota la nostra relació
solucionada, que ja ens enteníem tan bé que qualsevol problema que sorgís entre nosal-
tres el podríem solucionar de seguida. Créiem que la nostra relació era ja per a sempre. I
això arribàrem a pensar-ho molt poc de temps després de començar a eixir junts
oficialment, encara que ja dúiem fent-ho des de un temps enrere de manera no oficial.
Però així i tot era massa prompte per a confiar-nos tant.
Encara no feia molt que ens havíem ajuntat els tres del pis amb Helena i les seues
amigues en una mateixa colla (allí en València, perquè, en tornar els caps de setmana a
Sueca, cadascú anava en la colla d'amics de sempre).
Helena era molt simpàtica i graciosa. Va ser ella qui ens va mostrar el pis que
havien llogat. I després férem el mateix els tres d'Arquitectura.
També va ser ella qui va proposar d'anar tots nosaltres junts als pubs, a la Plaça
Xúquer. I des d'aleshores, tots els dijous de nit, a la Xúquer. Ja teníem feta la colla de
xics i xiques.
Quan li vaig demanar si volia eixir amb mi, jo no estava gens nerviós. Era tan sols
una forma de fer oficial la nostra relació, perquè ja feia temps que ens comportàvem
com si estiguéssem eixint junts.
Em va dir que sí que volia eixir amb mi, rient-se. I jo també vaig riure. Allò de
demanar-la no va suposar cap canvi entre nosaltres. Ja pensàvem que ens enteníem del
tot, i ens volíem encara més (açò de voler-nos almenys sí que era veritat).
Algun dijous que altre em vaig quedar tota la nit al seu pis, o ella en el nostre.
Els caps de setmana, a Sueca, ens tornàvem a veure. Els dissabtes eixíem per la ves-
prada a les Tasquetes i per la nit al Sol, un pub. I els diumenges anàvem al cine de
vesprada.
Vam anar d'acampada unes quantes vegades, junt amb altres amics i amigues.
Va ser en les acampades quan ens coneixérem més, perquè estàvem en contacte du-
rant molt de temps seguit, i així és quan apareixia més fricció entre nosaltres, quan ens
molestaven més els nostres defectes i es mostraven les nostres incompatibilitats, quan
més a sovint venien les discussions i baralles.
Però d'esta forma era com més madurava la nostra relació, com més evolucionava i
es sentia més real i sincera. Ens volíem més. Ens barallàvem, però intentàvem
solucionar la nostra situació, i moltes vegades ho aconseguíem, cosa que enfortia la
relació entre nosaltres. I, a part de mostrar els nostres defectes, les acampades també ens
feien exterioritzar les nostres virtuts. No tot eren discussions, hi hagué moments en què
tots ens ho passàrem molt, molt bé. En les acampades tot s'extremava.
Va ser en una de les acampades quan començàrem a parlar sobre els fills. No és que
ja volguérem tindre'n un, encara érem massa jóvens. Però el tema ens interessava, i esti-
guérem parlant sobre això durant quasi tota l'acampada i també durant uns quants caps
de setmana després.
No és que estiguéssem parlant a tota hora sobre els fills, però sí molt a sovint.
Encara que sobre els nostres plans futurs tampoc parlàr
em massa. Era sobre coses més
generals: la relació dels pares amb el fill, del fill amb els pares, també exposàvem les
nostres experiències com a fills...
Ah! Ara que alce la vista cap a la paret... Allí està la foto que li férem a Miliet farà
dos mesos. ¡Què graciós que és! És molt alt per a tindre quatre anys. S'està fent fadrí
molt prompte.
Pensàvem que naixeria una xiqueta. Ja teníem el nom: Ana. Però va nàixer Miliet.
De totes formes va ser una gran alegria.
Sembla mentida que ja hagen passat quatre anys, però està tant fadrí...
Així és la fugacitat de la vida, i del temps en general.
Ara Miliet és menut encara, però, quan menys ens donem compte, ja haurà crescut i
se'ns haurà anat de casa per a viure la seua vida, segurament acompanyat, i tindrà els
seus fills.
Aleshores, aquest Miliet menut, estos moments que ara són tan reals, tan sols existi-
ran en la nostra memòria, i no es podran tornar a repetir mai més.
El present, que ara és tan real i palpable, de seguida s'esvaeix per a formar part del
passat, i el mateix ocorre amb el futur, que ara sembla tan llunyà i incert. I menys mal
que està la memòria. Si no, tot es perdria en el pou sense fons del passat, i viuríem tan
sols d'una forma puntual. Viuríem a l'instant, sense tindre consciència d'un abans i un
després. I la vida passaria d'una forma encara més fugaç.
Quan pense en la fugacitat de la vida, les qüestions sobre l'ànima tornen a la meua
ment. Necessite creure que no tot és tan fugaç, tan passatger. Necessite creure que exis-
teix un lloc (encara que no existisca en esta vida) on les coses són més estables, i on
nosaltres puguem viure d'una forma més ferma, més permanent, més segura, més certa i
real.
Que necessite creure-ho no vol dir que crega que existeix. Jo no sé si en veritat
existeix, així que no puc creure fermament en la seua existència. Però el cas és que
necessite creure que existeix, necessite que existisca eixe lloc, perquè la vida ací en la
Terra és massa fugaç.
En poc de temps ja no podré fer-li volantins a Miliet, que tant li agraden. Ja serà
massa gran i pesarà massa. Abans de donar-me compte ja s'haurà fet molt fadrí.
Menys mal que els dos acordàrem dir-li sempre Emili, per a què no se li quede el
nom de "Miliet" quan siga major. No queda bé dir-li Miliet a un home de trenta anys.
Quan t'acostumes sí, però és que Miliet sona com a menudet, xicotet. Ara és així, encara
és menut, però ja creixerà, ja. Ja està fent-ho. Però sempre que pense en ell no puc evitar
dir-li Miliet, supose que se'm passarà la mania.
És que ens l'estimem molt. És bon xiquet. Encara que de vegades trenca coses, i
nosaltres ens enfadem amb ell. No li peguem, però ell, en veure'ns enfadats, pareix que
comprén que no ha fet bé i es posa seriós.
Ens dóna molts maldecaps, però el volem molt i ell es dóna compte.
Estem intentant educar-lo tot el millor que podem, no malcriant-lo, ni consentint-lo,
però sí intentant voler-lo molt a pesar de les trastrades que faça. En el fons és bon
xiquet, però falta educar-lo, com a tots els menuts.
Espere que quan siga fadrí, siga bona persona i que li vaja tot bé.
Espere que no es clave en el maleït món de la droga o de la delinqüència. Açò en
part també depén de nosaltres, així que intentarem evitar-ho tant com puguem.
M'agradaria molt que fos un home important, un gran home. Emili, el triomfador.
Això estaria molt bé.
Encara que..., pensant-ho millor, això són tan sols fantasies i egoismes meus. ¿Per
què haig de decidir la seua vida? Ell tindrà la seua llibertat. Que siga allò que ell vulga
ser.
En realitat, el que considere més important, per a ell i per a tots, és que siga bona
persona, que ajude als demés i els vulga, i que els demés el vulguen a ell.
Tot açò és molt utòpic, molt ideal. Però almenys és una espècie de model a seguir.
Potser Miliet no arribe a ser ningú molt important socialment, molt famós. Però sí que
pot arribar a ser important per a tots el que l'envolten, així com ells també arribaran a
ser importants per a ell. La clau és intentar fer el bé, o almenys evitar fer el mal.
Si actua d'acord amb els seus principis, la seua moral, i els seus pensaments bons,
amb tal de fer les coses ben fetes, sempre que puga, coses que siguen bones per a ell i
per als demés, aleshores haurà triomfat de veritat.
Açò no és fàcil d'aconseguir, però s'ha d'intentar dia a dia. Ja veurem si pot fer-ho.
Ja veurem si puc fer-ho jo.
A ell encara li queda molt de camí. I, a més, quan som xicotets, el temps sembla
que passe amb més lentitud, potser siga per la comparació amb el passat. Miliet tan sols
ha viscut quatre anys (almenys ací), i, quan transcorre un periode de temps que a
nosaltres ens pareix curtet, a ell li sembla molt llarg, en proporció amb els pocs anys que
té de raó.
El conec des que va nàixer. I ara és com si hagués existit des de sempre, ara ja no
puc imaginar-me la vida sense Miliet.
Açò pot semblar exagerat. No és que jo haja oblidat tot el passat. El que ocorre és
que hi ha moments en què estic amb Miliet i de sobte és com si jo no fos conscient del
temps, ni dels records del passat, i veig a Miliet com si el conegués des de sempre, i no
des de fa quatre anys. I em sembla impossible que Miliet no existís poc més de quatre
anys enrere. Em sembla impossible.
Aleshores reflexione sobre la vida i la mort de les persones i de totes les criatures.
Uns venen i altres se'n van, això és normal. També jo abans no existia, i també arribarà
un moment en què deixe d'existir. I el mateix ocorre amb els meus pares, que conec des
de sempre. I el mateix ocorre a tots. Això és normal.
Però és que seguisc mirant a Miliet i de nou em sembla impossible que no existís fa
més de quatre anys.
¿D'on ve? ¿D'on venim tots? Aleshores tornen a sorgir de nou les qüestions sobre
l'ànima. Però ja no sobre la seua existència després de la mort, sinó sobre la seua exis-
tència abans de la vida.
Sembla més important saber què hi ha després de la mort, perquè allí és on ens diri-
gim tots.
Però també és molt interessant saber què hi ha abans de la vida. No sembla ser tan
important, perquè és una cosa passada, sobre la qual no podem influir (supose). Però
així i tot no deixa de ser interessant.
A Helena també li semblaven molt interessants totes estes qüestions. De vegades
ens estàvem vesprades senceres dels diumenges parlant sobre elles. Fent suposicions,
deixant volar la imaginació...
No esclarírem res sobre eixos temes, però ens ho passàvem molt bé pensant sobre
això.
Jo em trobava molt a gust amb Helena, era una xica meravellosa. Es podia parlar de
qualsevol cosa amb ella. Confiàvem molt l'un amb l'altre. Jo la volia molt, i crec que
ella a mi també. Era l'única xica que jo amava.
És clar que jo seguia, i seguisc, tenint amigues. L'amor cap a una xica no exclou
l'amistat amb altres xiques. Encara vull molt com a amigues a Sílvia, a Irene... A Olga
ja fa molt de temps que no l'he vista, des que se n'anà a viure a Sevilla, però encara em
queda el seu record, un bon record.
I tampoc és que ja no em sentís atret sexualment per altres xiques. Si veia alguna
xica que estava molt bona, no podia evitar tindre ganes de passar una bona estona amb
ella. No ho feia, clar. ¡Com a què és tan fàcil! Però no podia evitar de pensar-ho. De to-
tes formes, sóc humà. Ja he dit que tots tenim defectes.
Però no hi havia cap altra xica que m'agradés, que m'atragués molt (i no sols de
físic), que em fes dubtar del meu amor per Helena. Per això, era l'única xica que jo
amava, la volia molt.
Encara que... hi havia una cosa que podia fer pensar en engany per part meua cap a
Helena. I a ella no li agradava gens. Però no era culpa meua. Jo no tenia cap intenció
d'enganyar-la amb una altra xica quan em fixava molt amb eixa altra xica.
És que sempre m'he sentit captivat per un rostre bell. I ho he escrit així, tipus
romàntic, i no he escrit "cara bonica" (que és el mateix), perquè "rostre bell" causa una
impressió com a cosa d'art. I això és exactament en allò en què em fixava jo en admirar
a una xica amb un rostre bell, l'art que havia creat la natura.
Pot semblar una excusa ximple, però no ho és. És la veritat.
Quan veig un rostre de xica molt bonic, jo no sent la temptació de posseir a eixa
xica, com m'ocorre de vegades quan veig a una xica que està molt bona de cos.
Quan contemple a una xica molt bella de rostre, simplement admire la seua bellesa i
em deixe envair per l'art que ha fet la natura. Però sense ganes de posseir a la xica, sinó
tan sols de contemplar-la, com quan es contempla la mar, les muntanyes, una escultura,
una pintura o una fotografia bonica...
Que m'agrade molt de cara una xica no significa que m'agrade la xica en si, fins
que no la conega. No vol dir que jo vulga eixir amb ella.
Això és el que li va costar molt de comprendre a Helena, però al final crec que ho
va acceptar.
De totes formes, potser jo hauria d'haver intentat comprendre més la seua posició,
potser soc massa egoista, però és que no podia evitar fixar-me amb una xica mot bella.
Al cap i a la fi, jo no ho veia com si estigués fent alguna cosa mala. A més, jo a Helena
no li impedia mirar a altres xics. Jo no creia que això ens anés a fer tallar la nostra
relació. I no ho va fer.
Per a tallar a causa d'una altra persona es necessitava que algú de nosaltres estigués
molt més enamorat de l'altra persona que de l'altre de nosaltres dos. I açò no anava a
ocórrer tan sols de contemplar un rostre bell.
Bell com el d'aquella xica morena d'ulls verds, verd fascinant, que vaig veure una
vegada que vam anar a la Xúquer. ¡Com anava jo a pensar en aquells moments que ara
significaria tant en la meua vida!
Eixa nit sols la vaig veure com a una xica d'ulls verds, verd fascinant.
Quan una xica té els ulls de color verd fascinant ja no em fixe quasi en els altres
trets del rostre. Pe
r a mi ja és molt bella.
El verd fascinant d'ulls és un verd especial que fa que la mirada adquirisca una
certa aura de misteri i fascinació. Per això li dic verd fascinant.
La vista d'uns ulls verds fascinants és torbadora, cosa que eclipsa els demés trets
del rostre de la xica. Tan sols em puc fixar en la seua mirada, torbadora, fascinant,
misteriosa...
En tota la meua vida he vist molt poques xiques amb ulls verds fascinants. I aquella
xica que tant significa ara per a mi era una d'eixes poques.
En realitat, el seu rostre era normal, així com els seus cabells obscurs. Jo no li veia
res més molt especial, però els seus ulls li feien adquirir una gran bellesa enigmàtica. I
va ser tan sols en eixa bellesa en allò que em vaig fixar la primera nit que la vaig veure,
i les següents nits en la Xúquer també, abans de conéixer-la.
Però no em vaig sentir atret per ella, simplement m'agradava mirar-la, però res més,
almenys fins que no la vaig conéixer.
Helena seguia sent l'única xica que jo volia.
Fins i tot, tampoc em vaig sentir atret per ella quan la vaig trobar el següent curs en
les classes de dues assignatures que jo duia pendents. Després vaig saber que ella havia
estudiat Arquitectura Tècnica, i aleshores venia a continuar els estudis, fent la superior.
Em vaig fixar més amb ella, perquè anàvem a la mateixa classe en les assignatures
comuns. I dins de mi, li deia "Ulls Fascinants", perquè encara no sabia el seu nom.
Hi hagué una vegada en què es va oferir a dur-me al meu pis, perquè jo havia perdut
l'autobús per a tornar. Vaig pujar al seu cotxe, però no parlàrem quasi. Ella no xerrava
molt, i jo no sabia què dir.
Jo havia conegut a altres xiques amb ulls verds fascinants. La seua mirada era
misteriosa, però, quan parlaves amb elles, veies que eren persones normals, res
misterioses. Sílvia, per exemple, també té els ulls verds fascinants.
Però és que esta xica, "Ulls Fascinants", a més de tindre els ulls fascinants i
misteriosos, era molt tancada. I això feia que sempre l'envoltara un aire enigmàtic i
impenetrable.
Ara em sembla una ximpleria descriure-la d'esta manera, però en aquells temps la
meua impressió sobre ella era així. Per això, un dels pocs moments en què vaig parlar,
mentre em duia en el seu cotxe, va ser per a preguntar-li el seu nom. I me'l va dir:
-Soledat.
Però jo preferia seguir dient-li "Ulls Fascinants", era més emocionant. Així i tot, se-
guia sense sentir-me atret per ella. No m'agradava, per aquells temps.
M'agradava moltíssim més Helena. Amb Helena passava estones molt bones. Em
sentia bé amb ella, en la seua companyia.
Recorde quan passejàvem junts per l'Albereda; quan eixíem del cine i xerràvem so-
bre la pel·lícula, si ens havia agradat o ens pareixia bona; quan anàvem junts a córrer;
quan ens trobàvem a la Biblioteca; quan anàvem a la Xúquer, o ens véiem en les
Tasquetes, o en el Sol...
Jo volia molt a Helena, i sentia que estava molt unit a ella. Jo pensava que els dos
estàvem molt units, i que ens enteníem completament.
Però arribà un temps en què vaig començar a dubtar de què la nostra coneixença fos
absoluta.
No ho vaig notar molt al principi, però arribà un moment a partir del qual sentia un
poc estranya a Helena. Era quasi imperceptible el canvi que s'estava produint en ella,
però jo ho notava en xicotets detalls, que pensava que no tenien importància. Però en
realitat eren com a menudetes senyals d'alarma, que no vaig comprendre fins que ja va
ser massa tard.
El temps va seguir passant i a mi em donava la impressió de què la confiança que hi
havia entre nosaltres dos estava disminuint. Seguíem volent-nos, però ja no era igual
com abans. Cada vegada veia a Helena més estranya, més llunyana, fins i tot quan ens
abraçàvem.
Jo no comprenia res. ¿Què estava ocorrent? ¿Estava canviant jo o estava canviant
ella? Hi havia moments en què em semblava que ja no la coneixia. Aleshores totes les
il·lusions i records respecte a la nostra relació es venien avall. ¿Havia sigut tot una
farsa?
No, el nostre amor va ser vertader. No era cap farsa, ara ja ho sé. Però per aquells
moments no ho sabia.
Em semblava que tot el que coneixia sobre ella fos mentida. Però realment no era
així, no era mentida. L'error va ser arribar a pensar que, amb tot allò que coneixia
d'Helena, era com si ja la conegués del tot. I en realitat allò era tan sols una xicoteta part
d'Helena, una menuda mostra de la seua personalitat i sentiments. I supose que a ella
també li ocorreria el mateix amb mi. També em veuria estrany i preocupat pel seu com-
portament. I no em degué contar el que li passava perquè no sabia com anava a reaccio-
nar jo. I això que ella també m'havia dit moltes vegades que em coneixia molt bé. Però
ara sé que no era així.
La veritat és que si m'haguessen dit que m'imaginés allò que anava a passar, i
m'haguessen preguntat com reaccionaria, jo no hauria sabut què contestar.
Així que no la culpe per no haver-m'ho dit des d'un principi. I l'admire quan
recorde que va estar quasi a punt de dir-m'ho, després d'haver estat fent ella molts
esforços per parlar, preparant-se i preparant-me per a allò que em tenia que comunicar.
Però la pena pogué més que ella i esclatà en plors abans de dir-me-ho.
Va ser eixa setmana quan ja no va poder més i tallà amb mi.
Jo estava estupefacte. ¿Què havia ocorregut? Si uns mesos enrere ens volíem molt i
ens teníem molta confiança. I, ara, les explicacions que ella em donà al tallar es notava
clarament que eren unes excuses inventades i sense fonament.
¿On estava la Helena que jo coneixia? Esta que havia tallat amb mi la veia molt dis-
tinta. No és que notés que tot el seu caràcter i personalitat havien canviat. Perquè no era
així. Ella seguia sent igual com abans. Però era més que res els seu comportament cap a
mi allò que era molt distint al de feia uns mesos. I això era el que jo no comprenia.
Em semblava impossible que a una persona que havia conegut tant (perquè en reali-
tat, l'havia conegut més que a cap altra), que jo pensava que no tenia secrets per a mi,
ara la veiés com a una estranya, com a un misteri.
Jo em sentia enfonsat. No sabia què era el que jo havia fet mal, en què havia fallat.
¿Per què ja no em volia Helena? La resposta a eixa pregunta me la vaig trobar quan, a
Sueca, vaig veure tres setmanes després a Helena agafada de la mà d'un altre, donant
una volta pel passeig de l'estació.
L'acompanyant d'Helena era un que li deien Sergio. Anava a la classe d'Helena en
Industrials. Jo també el coneixia d'haver-lo vist en l'institut, i alguna vegada havia
parlat amb ell. Era de Fortaleny. Després vaig saber que ja duien agradant-se des de feia
temps. M'ho va contar una amiga d'Helena, perquè jo necessitava saber-ho. Era molt
important per a mi.
Jo estava molt enfadat amb Helena. Em sentia ferit i humiliat. Però volia conéixer
el seu punt de vista, per això vaig anar a parlar amb la seua amiga.
Com ja suposava, va ser quan comencí a trobar estranya a Helena, quan ella co-
mençà a interessar-se per Sergio.
Jo pensava que ella tenia ganes de provar altres xics i que per això va tallar. Però
sembla que no va ser així. Es veu que Sergio li arribà a agradar molt i es va enamorar
d'ell, i ell d'ella.
Potser la nostra relació s'havia estancat, per no haver trobat al·licients, per pensar
que ja ho teníem tot solucionat, creient que ens coneixíem del tot.
O potser no havia sigut així.
Però allò que és cert és que esta falta de cautela, aquest excés de confiança sobre la
nostra coneixença, va fer que patírem molt més.
I, damunt, jo tenia el problema de l'enveja. Les primeres vegades que els vaig veure
junts, els odiava, als dos. Però després vaig anar calmant-me i comencí a comprendre,
almenys vagament, que era millor que estigueren junts. Helena semblava molt més feliç
amb ell del que ho havia sigut amb mi. I ell no pareixia mal xic, i també devia voler-la
molt. Almenys jo sabia que no li ocorreria res mal a ella.
Però, a pesar d'haver comprés que Helena ara era més feliç, jo no deixava de sentir-
me mal. Ja no estava enfadat. Però seguia sentint-me enfonsat. Em faltava la companyia
d'Helena, l'enyorava molt.
Encara que jo em sentia mal, també la compadia per la mala temporada que degué
passar amb el dilema de quedar-se amb mi o anar amb Sergio. No li degué ser gens fàcil
decidir-se. En recordar-la en eixa mala temporada, ara que ja sé què li ocorria, la vaig
veure angoixada, vacil·lant, insegura. Era una bona persona, i no volia fer-me mal, però
afortunadament va triar el millor per a ella.
Ja fa anys que està casada amb Sergio. Han tingut dues xiquetes.
De vegades, quan la veig per Sueca, em pare un poc a xerrar amb ella. Ja ens
tornem a parlar amb prou confiança, encara que ja no estic enamorat d'ella, ni ella de
mi. Però seguim conservant una espècie d'amistat.
Ara ja no la veig com la veia quan eixíem junts, ara ja sé que no la conec tant, però
tampoc se me fa tan estranya com quan tallà amb mi. Ara la veig com a una persona
normal, a la qual coneixes un poc, però mai arribes a aprofundir del tot. De totes formes,
amb Sole tampoc he arribat a aprofundir del tot, i la conec i m'he relacionat amb ella
molt més del que ho vaig fer amb Helena.
Amb Sole tot ha sigut més gradual, tot ha anat més poc a poc, però amb fermesa.
Va començar a agradar-me quan jo encara estava acabant d'oblidar-me d'Helena.
Després de què ella tallés amb mi, va passar molt de temps sense poder llevar-me-la
del cap. Sempre estava pensant amb Helena, dia i nit. Era com si estigués obsessionat
amb ella. Jo ja tenia por de mi mateix. Però arribà un moment en què esta ressaca co-
mençà a remetre. Des d'aleshores ja no pensava tant en ella, però seguia sentint-me molt
sol.
Recordava els dies passats junt amb Helena, les carícies, els besos, les llargues con-
versacions. Enyorava a Helena
i enyorava poder compartir la meua vida amb una xica.
Ja no estava obsessionat amb Helena, però de vegades seguia pensant en ella, perquè
encara la volia. Però també sabia que havia d'oblidar-la, si no, seguiria patint molt.
Encara que no era tan fàcil d'oblidar i, a més, el buit que havia deixat en la meua vida es
negava a omplir-se. A pesar de què cada vegada pensava menys amb Helena, seguia
sentint-me sol. Estava molt trist i ja no tenia il·lusions.
Així és com em va trobar "Ulls Fascinants" (jo encara acostumava a dir-li així, però
prompte anava a perdre eixa costum) quan una nit em va tornar a dur al pis després de
què jo perdés l'autobús.
Quan vaig entrar al seu cotxe, em vaig adonar que ja feia temps de què no em
fixava en ella. Però no li havia ocorregut a ella el mateix amb mi, encara que jo en
aquells moments no ho sabia.
Aquella vegada es va mostrar més simpàtica. Es notava que volia animar-me, per a
què no estigués tan trist (la meua història la sabia tota la classe).
Aleshores va ser quan comencí a canviar d'opinió respecte d'ella. Jo abans pensava
que era molt tancada perquè era antipàtica i no volia relacionar-se amb la gent, i també
pensaven així els meus companys de classe. Però aquella nit vaig començar a
comprendre que era totalment al contrari, que li costava molt relacionar-se amb la gent
perquè era molt tímida, era tancada per naturalesa, no per voluntat pròpia.
Quan intentava animar-me, li costava d'expressar-se bé, se la veia un poc nerviosa.
S'enganxava amb les paraules. Però es notava que tenia bona voluntat.
Eixa nit, gran part de l'aire de misteri que sempre l'havia envoltada desaparegué per
a mi.
Quan vaig baixar del seu cotxe i em vaig acomiadar amb un somriure, vaig notar
que alguna cosa havia canviat dins de mi. Dos dies després, quan em tocava classe d'una
assignatura pendent, mentre m'esperava a què vingués el mestre, vaig decidir anar a
xerrar amb ella.
Estava sola, recolzada en la paret, mirant per la finestra. Tenia els seus cabells
obscurs una mica embolicats, i els seus preciosos ulls verds, fascinants, dirigits a
l'infinit.
Jo em vaig parar uns moments per a contemplar-la, extasiat. Estava bellíssima.
Després vaig seguir caminant cap a ella i li vaig dir:
- Hola, Soledat.
Ella es va girar, torbada, i després va somriure i va dir:
- Per favor, millor digues-me Sole.
En el seu cotxe em va dir que es deia Soledat perquè estava un poc nerviosa, però
en realitat preferia l'abreviatura Sole, perquè no li feia recordar tant el significat del seu
nom.
Una vegada acabà d'explicar-me tot açò, després d'enganxar-se unes quantes ve-
gades, va vindre el mestre i jo vaig tornar al lloc on havia deixat la llibreta i els bolis.
Però jo ja havia descobert que eixa xica podia arribar a significar molt per a mi, i no
precisament pels seus ulls verds fascinants.
No és que m'hagués enamorat d'ella. Jo encara volia a Helena. Però Sole havia
començat a agradar-me, i no encara per amor o per desig, sinó per amistat. En realitat,
els dos ens sentíem sols, i el fet de conéixer-nos i estar junts va fer que la nostra
sensació de solitud anés desapareixent.
Més avant, Sole em va dir que ja feia temps que s'havia fixat amb mi, però que mai
s'atrevia a vindre a parlar on em solia reunir amb els meus companys de classe. Crec
que ella es va enamorar abans de mi que jo d'ella, perquè jo encara vaig seguir amb el
record d'Helena durant un temps. Però, ja era d'esperar en la meua situació de solitud,
més tard els meus sentiments cap a Sole passaren al terreny de l'amor. Primer va ser
perquè jo necessitava estar amb una xica, i em vaig sentir atret per ella, però després em
vaig enamorar de Sole per ella mateixa, em vaig enamorar d'ella pel seu ser, i ja no per
necessitat.
En un principi anava a xerrar amb ella entre classe i classe. Després ella també
venia a veure'm. Més tard començàrem a quedar per a trobar-nos a la Xúquer. També
anàvem al cine, als dos ens agrada molt. I al final acabàrem eixint junts.
Cada vegada que anava coneixent-la més, l'aire enigmàtic que l'envoltava anava
disminuint més i més, fins que arribà a desaparéixer del tot.
No és que hagués arribat a conéixer-la del tot. Ja he dit que duc vivint més de sis
anys amb ella i no ho he aconseguit, crec que és impossible. Mai he arribat a relacionar-
me plenament amb ella. I amb altra persona encara menys.
Allò que passà amb el seu aire enigmàtic va ser més que res el canvi o la transfor-
mació de la representació mental que em feia jo de Sole.
El que ocorria és que Sole era molt tímida (i encara segueix sent-ho, però ara molt
menys), li costava entaular amistat amb els demés, com jo havia suposat quan em dugué
en cotxe aquella nit.
Però, quan començàrem a conéixer-nos, ella anà lluitant contra la seua timidesa i
va anar agafant confiança i a xerrar amb més naturalitat, de forma que vaig anar
descobrint que era molt simpàtica i agradable. Açò és el que va fer que desaparegués el
seu aire misteriós, el mant enigmàtic que la cobria, per a mostrar a la llum una Sole més
humana, més propera, la Sole que va fer que em sentís renàixer, la que em va retornar
l'alegria i la il·lusió, la Sole de la qual em vaig enamorar, i de la qual seguisc enamorat.
Per això vaig deixar de dir-li "Ulls Fascinants", perquè preferia a la Sole humana, no a
la Sole enigmàtica.
Poc de temps després de què el seu aire de misteri s'hagués esvaït, va ser quan
començà a nàixer el meu amor cap a Sole, encara que d'una forma encara poc definida.
Però, conforme va anar passant el temps i anàrem relacionant-nos més, aquest amor
que jo sentia cap a ella es va anar definint, i anà cresquent conforme la coneixia més
(sobretot quan ens ficàrem a viure junts), i es va fer més i més fort, i sincer. Jo
l'estimava molt a Sole. I ella també m'estimava molt a mi.
Junt amb els sentiments de l'amor i de l'alegria que havia retornat a mi, jo notava
també un altre sentiment, suau i indescriptible, de felicitat i optimisme, que ja feia temps
que no sentia. No era un sentiment exageradament intens, però sí molt profund i sincer, i
seré. Era un sentiment que sols pot donar l'amor, ja siga de parella o l'amor cap a altres
persones que també estimes de veritat. I em feia tornar a sentir viu de nou.
El meu amor per Sole seguí augmentant, fins que arribà un temps en què començà a
estabilitzar-se, més o menys, però no a disminuir.
I d'esta manera ha continuat sent, almenys fins a hui, de forma que, ara, el meu
amor per Sole és prou estable, i segueix sent sincer i fort. I ferm.
Així i tot, a pesar de què ara ja conec molt més a Sole i de què l'estime per allò que
és en realitat, per la Sole humana, i no per la representació enigmàtica que abans em feia
jo d'ella (que era molt emocionant, però no era la Sole real), a pesar de tot això, encara
hui hi ha moments en què contemple a Sole com a "Ulls Fascinants", ja no amb el mant
enigmàtic, però sí amb la seua mirada fascinant. Aleshores és com si jo oblidés tot el
temps que hem passat junts i contemplés a altra persona. Com si aïllés sense voler-ho el
seu cos, i deixés a part el seu ser, sense tindre'l en compte. Aleshores la seua mirada em
captiva, em fascina. Jo em perd en eixa mirada.
Tot açò dura tan sols uns moments, i després torne a veure a la Sole de sempre, la
Sole que vull.
Quan li conte a ella tot açò que acabe d'explicar, es riu i em diu que estic
desvariant. Però és la veritat.
Torne a mirar el seu rostre i ja torna a ser normal per a mi, amb uns preciosos ulls
verds. I els demés trets de la seua cara també em semblen bonics, i els seus cabells
obscurs.
És estrany, moltes vegades, quan es coneix a una persona, el seu rostre ens sembla
un poc diferent a com el véiem abans de conéixer-la. Supose que açò serà perquè ja ens
hem acostumat a veure-la molt, i inconscientment ens hem fixat en els seus xicotets
detalls (que abans ni percebíem) i això ens fa veure distint el rostre d'eixa persona.
Potser siga això, no ho sé.
El cas és que ara veig molt més bonica a Sole, i això que ara és més major. O potser
açò, que la seua bellesa és més madura, siga la causa de què m'agrade més. I no tan sols
és bella físicament. També és molt bella persona, molt bona xica. I també és molt
intel·ligent, té idees genials (però ella mai presumeix d'això). En l'empresa de
construccions on treballa, tots se l'estimen molt. M'hauria agradat poder treballar amb
ella, però jo no estava prou qualificat, i vaig haver d'anar a altra empresa més menuda,
però, així i tot, estic més o menys content.
Els plans de la nostra casa els vam fer entre els dos. Ens va costar prou de ficar-nos
d'acord, però al final la vam construir.
I el xalet a Calp també. Ella volia tornar de tant en tant on nasqué, perquè li agrada
molt. A mi també m'encanta contemplar el Penyal d'Ifach, és impressionant.
A Xeraco també anem de tant en tant a visitar els pares de Sole. No són d'allí, però
hi tingueren que anar a viure quan Sole tenia dotze anys, pel treball de son pare.
Allí també duguem a Miliet per a què vaja coneixent als seus iaios. El volen molt.
Els pares de Sole no aproven (i els meus ho fan de mala gana) que encara no ens
hàgem casat. Però nosaltres encara no volem. Molts es casen i després es divorcien.
Nosaltres volem estar molt segurs abans de donar el pas. Representa molt per a nosal-
tres. Potser la gent no ho comprenga, però jo no sé explicar-ho. El que és cert és que no
per casar-nos anem a voler-nos més, ni això va a permetre-nos viure junts, perquè ja
vivim junts.
Així que ens casarem quan tinguem molta certesa de què la nostra unió és
vertadera. Quan hàgem viscut junts més temps i ens coneguem molt més. Començàrem
la nostra relació poc a poc, i poc a poc hem de continuar-la.
Quan començàrem, anàvem amb peus de plom, sobretot jo, perquè tenia por de
tornar a p
atir tant com havia patit per Helena. Però, a mesura que passava el temps, esta
por anà desapareixent. A mesura que m'anava enamorant més de Sole, m'anava
entregant més a ella, poc a poc. I ella a mi.
Però, encara que ens estimàvem molt i volíem compartir-ho tot, els dos érem
conscients de què no arribaríem a conéixer-nos i relacionar-nos del tot, perquè sembla
impossible. Així que no ens confiàrem. Ens volíem molt, però no deixàrem que el nostre
amor s'estanqués, sinó que el renovàvem cada dia.
Quan ens ficàrem a viure junts, això es va fer més difícil i costós. Però d'esta forma
és com sentíem la nostra relació més propera i real, amb les seues incomoditats i amb
les seues coses bones. Crec que va ser el fet de viure junts i compartir units la nostra
vida allò que va fer que el nostre amor deixés de ser tan ideal i idíl·lic, i es fes més ferm
i sincer.
Dia rere dia hem estat redescobrint-nos i coneixent-nos més. Tenim discrepàncies
de tant en tant, algunes vegades renyim un poc, i d'altres ens enfadem bastant. Però açò
és normal. També hi ha moments meravellosos. I tenim un fillet que volem molt i ens
uneix, enfortint el nostre amor.
Sole s'estima molt a Miliet. M'agrada veure-la abraçant-lo i besant-lo, són
moments molt tendres.
El volem molt, al menudet.
Sole i jo, cada dia ens esforcem en ficar o trobar xicotets detalls que facen eixe dia
distint dels demés, per a què la nostra relació no caiga en la monotonia, com em va
ensenyar, ja fa anys, Neus, una amiga meua.
De forma que així anem vivint. I, encara que m'agradaria, no he arribat mai a conéi-
xer i relacionar-me plenament amb Sole, ni ella amb mi tampoc, però així i tot la vull
molt. La meua vida està molt lligada a la seua.
Quan la vaig veure per primera vegada, ¡com anava jo a pensar que acabaria
enamorant-me d'ella! En la vida ocorren moltes coses que no t'esperes. I, ara, Sole sig-
nifica molt per a mi. No sé on estaria jo ara si no l'hagués conegut. La meua vida seria
completament diferent.
Però el cas és que estic ací, amb Sole i Miliet. I seguirem tots avant, i ja veurem què
ens presenta el futur.







Sueca, a 9 de gener de 1996.

A Nicolàs.


13