Records i fantasies

SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS
El punt de partida és una frase que diu Humphrey Bogart a Ingrid Bergman a la pel.lícula Casablanca: "Sempre ens quedarà París."
Ernest Hemingway explicava en un llibre que París era una festa i Enrique Vila-Matas que París no s'acaba mai... i té raó: no s'acaba mai.
La primera vegada que vaig estar a la ciutat del Sena tenia tretze anys i recordo perfectament que el taxis eren de diferents colors, perquè era un viatge de fi de curs i em van obligar a fer un treball. Vaig veure un munt de coses i em va impressionar molt la imatge de la Victòria de Samotràcia al museu del Louvre. Però el més sorprenent va ser presenciar una actuació teatral al carrer, a la plaça del Centre Georges Pompidou, on uns actors negres semblava que flotessin a la lluna. I no sé ben bé per què no vaig poder arribar al tercer pis de la torre Eiffel.
La meva relació amb la ciutat de la llum és curiosa, és el meu ideal de bellesa. Allà puc fer reals els meus somnis. Quan camino per París escolto dins el meu cap la cancó Je t'aime... moi non plus de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, fràgil, sensual i provocadora la veu d'ella... També m'imagino els pintors Monet i Renoir discutint al cafè Guerbois sobre la perspectiva de les estampes japoneses, el moviment imaginari de les rèpliques de les escultures de Rodin que es troben a la parada del metro a Varenne, Marcel Proust tastant un croissant enlloc d'una magdalena abans de posar-se a escriure, i Amélie que em mira des del llargavistes que hi ha al mirador de les escales que porten a la basílica del Sagrat Cor a Montmartre.
Fa dos anys vaig tornar a París. Feia una calor insostenible i em volia lligar una companya de viatge als jardins dels Camps Elisis. En un principi la relació va funcionar. Ens pensàvem que podíem estimar-nos, que París era la ciutat de l'amor. Però a l'hora de marxar de la capital francesa la màgia de la cité va defugir i em vaig veure obligat a acomiadar-me d'ella dient-li: "No et preocupis, sempre ens quedarà París."

LA BIBLIOTECA
El noi anava cada mes a la biblioteca municipal del poble per endur-se un llibre, perquè era una devorador de lletres. Més que llegir-los se'ls empassava. I la bibliotecària estava entusiasmada amb l'interès del jove per la literatura perquè havia demanat: l'Odissea, l'Eneida, La divina comèdia, Tirant lo Blanc i El Quixot.
Un dissabte al matí va aparèixer per allí per demanar un altre llibre i encara no havia tornat cap dels que s'havia emportat. Sentenciava que de cap de les maneres els podria retornar.
La biblotecària, trastocada, li va comentar que això no es podia fer i que els havia de tornar, que formaven part d'un espai públic i els necessitaven altres usuaris del centre, i que el podria sancionar.
Però el noi va persuadir la bibliotecària que no calia avisar l'alcalde de la vila i tampoc els mossos d'esquadra perquè no trobarien els llibres enlloc. Simplement, no els llegia perquè se'ls menjava de veritat.