Records i emocions

Feia temps que no em venia el seu record amb tanta força. De fet, no vaig poder gaudir gaire temps de la companyia del meu avi, es va morir quan jo tenia 10 anys, però en guardo unes precioses imatges a la memòria. Són escenes viscudes a la seva masia, a la vora del foc a terra o al camp de vinyes. Ell només havia tingut nens, tres fills, tant que volia una nena! Per això ens adorava, a mi i a les meves germanes. Sempre que passàvem uns dies al poble, l'avi estava per nosaltres. Ens explicava com es cuidaven els ceps, com es collia el raïm, el procés que seguien a la bodega veïna, ... La terra era la seva passió. També ens parlava de la vida al poble quan ell era jove i de com va conèixer l'àvia. Recordo alguns diàlegs asseguda a la seva falda. Fins que el van haver d'operar. En sortir de l'hospital no podia parlar. Per a l'avi no va ser un inconvenient. Va aprendre, i ens va ensenyar, el llenguatge de signes per poder seguir conversant amb nosaltres.
Per això ara, a la festa dels Súpers a l'estadi olímpic, en veure com traduïen per als sords, m'ha assaltat el seu record d'improvís. I se m'ha posat la pell de gallina, doncs s'uneix el sentiment de reviure'l al de veure com el meu fill vibra amb tots els altres nens. Estic molt emocionada, i sé que l'avi també ho estaria.
Avi, allà on siguis, rep un petó ben fort.