Records glaçats (II)

“L'Ascensio” va fer entrar l'home de negre en sigil·li i amb molta discreció dins la cuina. Durant una bona estona no se sentien més que crits, estaven discutint o això es el primer que se'm va passar pel cap. Van passar uns nou minuts, aproximadament i... es va fer el silenci. Dels dos, només en va sortir l'home de negre. Vam suposar que l'amo del bar s'havia quedat dins fent-nos els entrepans que havíem demanat. Les cartes i el caler corrien per sobre la taula. Llavors em van venir ganes de fer un cigar que també era allà a sobre, i així va ser, però em va distreure la vibració del mòbil, seguit del to de trucada. Era l'Helena, vaig sortir a fora perquè a dins no hi havia bona cobertura. Feia molt de temps que no mantenia una conversa amb ella, i em vaig sentir molt feliç de sentir la seva veu. L'Helena era la filla de la veïna del costat. Sempre havia anat a jugar a casa seva des de molt petit, per tant, d'ençà que caminava a quatre grapes que sempre hem estat junts.
Em va trucar per fer-me saber que el dia següent tornava de les vacances, per fi una bona noticia ! – vaig exclamar.
De sobte, vaig notar una olor inusual, semblava el rastre de una bombona de butà però no vaig fer-li cas i vaig seguir parlant amb la noia. Inesperadament una llum roja i intensa va ser captada pels meus ulls, venia de l'interior del cafè - “què estrany”, vaig pensar. Desgraciadament el foc va encendre al gas el qual jo ignorava, i l'explosió va ser imminent. No puc recordar res del sinistre. Suposo que a causa d'aquella explosió tant i tant violenta on vaig tenir part, se'n va veure ressentida la meva memòria. Amnèsia temporal em va diagnosticar el doctor, però una cosa si que la recordo, i es que em vaig despertar a l'hospital amb el mòbil a la mà i dos talls bastant profunds sota l'orella i per suposat un exagerat mal de cap del qual no pudia deixar de queixar-me. També hi havien els pares, el tiet Ferran la iaia... Les seves mirades em feien sentir trist, de sobte vaig tenir la necessitat de abraçar-los i els vaig estrènyer contra el meu pit tant fort com vaig poder. Em sentia segur, però a la vegada ho vivia amb por.
Cada nit , em desperto d'entre malsons i pensaments opacs. Quan em llevo segueixo una guia : destapo els llençols, corro les cortines, aixeco la persiana badallant, em dutxo amb aigua ben freda i esmorzo ràpidament. Finalment surto per la porta, poso guants a les meves mans ja fredes. A cada terminació nerviosa del meu cos sembla haver-hi una diminuta volva de glaç, glaç que nega el meu cos per segons. Llavors com una “formigueta” enfilo camí cap a l'institut, tot recordant la nit del 13 de Gener.