Records glaçats (I)

Destapà els llençols, va córrer les cortines i llavors va aixecar la persiana amb un enorme badall. Aquesta era la rutina dels dilluns, que amb la son del cap de setmana enganxada a les parpelles semblava que fos encara, més pesat el dia del que ja li suposava. Dins el seu cap sentia el piular dels ocells rebotant contra les cavitats cranials de l'interior del seu crani. Com sempre va seguir amb el ritual de una dutxa freda de cinc minuts i un petit tiberi de tres minuts, no més, no volia fer tard a classe d'Història.
Al sortir al carrer, es va trobar inundat per la espessa boira d'un dia d'hivern, tot i així començà a caminar valent, sense saber que podria sortir al seu pas. Alhora que avançava, anava saludant veïns o no, i persones que no coneixia, però a ell li era igual, el feia sentir una mica millor després del que va passar... ara en farà dos anys.
L'Amadeu solia freqüentar “el Raconet”, un d'aquells bars que encara conserva la essència del passat, de fet, era una antiguitat. L'interior era indescriptible a l'ull humà; l'estampat del paper de les parets, la il·luminació del lloc, el rellotge de paret, la barra de fusta i sobretot la porta, que era com les de l'oest... Una paret en especial, la del fons al costat del prestatge d'armes era plena de: fotografies antigues els marcs de les quals donava la impressió de que anés a caure, postals de tots els racons del món, objectes ètnics, mascares venecianes, monedes de valor incalculable. No es podia distingir entre paret i objecte, queies dins d'un vídeo fet dels records que un dia van ser tan reals com la vida mateixa. Tots i cadascun dels detalls del “Raconet” eren importants, sens dubte.
Allà hi fèiem nit: jugàvem a cartes, a dards o al futbolí, preníem el cafè o la cervesa, depèn del moment, i quan un entrava en bancarrota marxàvem tots junts a casa. En arribar al carrer Blai ens separàvem en dos grups: el Marçal i l'Ernest n'eren un, l'Ot i jo formàvem l'altre.
La nit del 13 de Gener del 2008 (sempre recordaré aquella data), va succeir un fet esgarrifós. Estàvem tots quatre, com de costum, intercanviant opinions sobre el partit del dia anterior. Estàvem en una taula rònega i vella, sota la vitrallera apunyalada per llum. Era un nit poc moguda i “l'Ascencio” no tenia gaire feina, més aviat cuinava i servia sense molestar-se en cobrar els clients, ni tan sols demanar res a canvi. De sobte, una fredor em va abraçar, un mal pressentiment em va obligar a estar a l'aguait. Un moment després, la porta va moure's, una figura negra de uns 205 centímetres entrava al bar, ens va semblar veure'l caminar com...d'una manera estranya, com si la seva cama dreta fos retinguda per una força superior. Va asseure's a l'últim tamboret de la barra, no va demanar res, només llegia el diari. Més tard, va sortir el cambrer amb un somriure de galta a galta per prendre nota però, en veure aquell personatge misteriós la expressió de la cara li va canviar. “L'Ascensio” va fer entrar l'home de negre en sigil·li i amb molta discreció dins la cuina.........