Records fugissers

Un relat de: Tirabuixons...

Es mira… es mira, però no ho troba. Aquell vell mirall de cantons desgastats la comença a trair. Busca tot allò que ja fa temps ha oblidat però els ulls plorosos impedeixen veure amb claredat.
Era una dona bella, d'aquelles que durant la postguerra aparentaven benestar absolut, però és clar la seva situació era la de viure en un món on no hi havia problemes.
Tenia les cames llargues, amb formes fantasioses per tots aquells que les miressin; els vestits ajudaven a crear formes perfectes i esveltes.
Sempre orgullosa del seu talant, passejava pels carrers del poble com es feia en aquells temps, agafada de la mà d'algun familiar que tenien la funció de fer respectar.
La seva vida havia sigut un cúmul de felicitat i ella creia que això duraria sempre.

No ho entenia, com és que s'havia convertit en un sac d'ossos? Per què la seva bellesa no podia durar eternament?.
Ara la seva mirada era fosca i apagada, mirava amb aquells petits ullets arrugats i plens d'anys. Es pentinava i plorava, ja no tenia aquella mata de rínxols jovenívols que feien embogir al propi vent pel luxe de poder-los acariciar. Ara hi havia només unes grenyes grisoses que ella mateixa intentava ondular per així dissimular una closca vella i trista.
S'arreglava les mans, unes mans que havien acaronat cinc criatures com cinc sols, sobretot una d'elles; la més preciosa de totes, la que era l'enveja de la seva actual decrepitud. Ara tenia manetes tremoloses, quan intentava escriure se li negaven els ulls perquè es negava a assimilar la seva propera desaparició. Seguia portant les seves llustroses aliances, els seus anells carregats de pedres luxoses que en un moment li van aportar, encara més brillantor a la seva figura. Però en aquests moments res servia per ressaltar quelcom, ja no hi havia res a destacar. Formava part d'un munt de gent en perill d'extinció. Ho notava, ho sentia.... s'ho veia a venir.
Contràriament a com havia sigut la resta de la seva vida, vivia en un pis petit d'un barri típic de Barcelona, allà possiblement seria on acabaria els seus dies. Tot plegat semblava un museu, retrats antics de moments que mai oblidaria, llibres on la única cosa que hi podria trobar serien vides alienes a la seva i que possiblement li servirien per somniar, imaginar tot allò que faria ella si d'un personatge de novel·la es tractés. Una petita cuina on hi havia bosses de diversos super mercats de la zona, millor dit, del carrer on ella vivia perquè els seus peus calçats amb espardenyes no podien anar gaire més lluny, amb olles de ferro, gots amb vidres foscos, uns fugons que ja la única cosa que estaven acostumats a cuinar, era la supervivència d'un ésser fugisser.

Es notava feixuga, les cames li feien figa i li tremolaven com les fulles dels arbres en temps de tardor, que es veuen penjades als arbres i tothom sap que en breu desapareixeran per convertir-se en vells troncs pelats.
La seva carona empetitia a mesura que passaven els dies, es veia encongida i patia. Cada festa nadalenca informava a la resta que segurament seria l'últim que compartís amb la resta de persones que compartien aquella taula.
Es posa les ulleres, aquelles de pasta i tons terrosos que miren tot allò que ella vol, que si poguessin parlar dirien que estan cansades, massa forçades a mirar coses quan el seu esgotament és superior a les ganes de seguir sent útils.
Una pastilla l'ajudava a poder descansar, la seva vida era totalment sedentària però tot i així les nits eren llargues hores de negror on res podia fer que les hores fossin lleugeres, menys aquell tros de química compacte que l'ajudava a desaparèixer del món, d'una manera provisional, abans no arribés la definitiva.

Qui es quedaria totes les seves pertinences? Li importava relativament poc; la seva pinta deixaria de ser un plàstic útil relativament, totes les joies passarien a altres mans familiars i segurament poc valorades.
Fer el llit ja no seria una cruel aventura matinera, on els seus músculs dèbils i fràgils hi trobaven un esforç sobrehumà diari.

Tot deixaria d'existir, tant sols els records de la resta serien els que mantindrien amb vida les seves hores viscudes.
El record, quelcom fantàstic perquè les persones mai desapareguin del tot.
Ella ja no recordaria res, però si les seves ulleres, també els seus llibres gairebé convertits en pergamins ancestrals.
El record.... és per sempre.

Comentaris

  • Molt bonic i intens[Ofensiu]
    AINOA | 24-06-2005 | Valoració: 10

    Deunidó quina profunditat te el teu relat.
    M'agradat i a més mentre el llegia amb semblava que erats tu que u anabas relatant oralment.
    Una abraçada.

  • m'ha agradat![Ofensiu]
    ROSASP | 09-04-2005 | Valoració: 9

    Malgrat el tema de la vellesa que va esmorteïnt la bellesa del cos i les forces, crec que li has donat un plantejament que el fa natural, nostàlgic, però sense sensació d'angoixa i agonia.
    A mi personalment, no m'ha deixat regust de tristesa, encara que realment arriba molt endins.
    Una abraçada i fins la propera!

  • Jondalar | 09-04-2005

    agradat la lectura, escrius molt be, però m'ha agafat una arrencada de malenconia... toques fibra sensible.

  • BlauFosc | 17-02-2005

    Estic d'acord amb la Tarareja. Sembla, a més, que ha sorgit amb més suavitat, amb més pausa, de forma més madura.

  • Tarareja | 17-02-2005 | Valoració: 9

    Tirabuixons, m'agrada molt més aquest que l'anterior.
    Hi ha calma i escalfor en la manera que dius les coses, potser perquè la implicació és menor que en l'anterior relat, o major....

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tirabuixons...

Tirabuixons...

3 Relats

13 Comentaris

5419 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Feia calor i era Mercat del Ram, cap a quarts de dues del migdia vaig decidir sortir d'allà on mai hagués volgut que em treguessin. Ara d'això, aquest març, ja en farà 28 anys. Vigatana de naixement i Barcelonina d'adopció, he viscut diverses situacions que m'han portat a tornar a la comarca. En breu tornaré a ser Osonenca. Reparteixo el meu temps a la oficina, i buscant alternatives a la vida diaria...