Records d'un 23 d'abril

Remenant entre diaris vells la vaig trobar. Aquella fotografia que feia tant de temps havia fet i havia amagat com si fos el meu petit tresor.
L'havia fet amb la meva càmera, la meva primera càmera, que tenia disparador automàtic i imprimia les fotos a l'instant!
Tots ens vam posar a sota el vell cirerer florit. Jo, que havia posat la càmera sobre el banc, havia corregut per agafar un bon lloc abans que saltés el disparador automàtic.
Un cop vam haver vist com disparava el flash, vaig córrer de nou cap al banc i vaig mirar com sortia. "Que bonica!" vam exclamar tots.
Els trobaria a faltar. Molt. Aquell mateix dia havíem de marxar cap a França. L'exili. És clar, el pare era republicà, i, com deien alguns dels meus amics, era dolent. Jo no sabia exactament per què hi anàvem, a França, no ho entenia, aleshores només tenia 8 anys, i com a resposta a les meves preguntes, el pare em va dir que serien com unes vacances. No sé per què, però tenia la sensació que tardaria molts anys a tornar al poble.
Vaig abaixar el cap perquè els meus amics no em veiessin els ulls plens de llàgrimes, però la Júlia em va veure, i va córrer cap a mi a fer-me una abraçada. Vaig aconseguir aguantar-me el plor, "no vull que em vegi plorar", vaig pensar, "ella no".
Vaig mirar al cel. Un dia gris, trist, fred. Vaig veure com els meus amics començaven a marxar al veure que començaven a caure les primeres gotes i els trons cada vegada se sentien més a prop. Em vaig quedar sol, al mig de la plaça, observant aquell indret per mi tan especial.
Notava com les gotes de pluja se'm clavaven a la pell. Com les llàgrimes que em queien dels ulls m'obrien una ferida al cor.
Em vaig guardar la fotografia a la butxaca per tal que no se'm mullés, i el record del meu poble i de la meva gent, els vaig guardar a la ferida que les llàgrimes m'havien obert dins del cor.
Vaig decidir marxar cap a casa, cap cot, i tot caminant em vaig aturar per mirar el preciós paratge que m'envoltava. Les muntanyes, la plaça, la meva terra.
Era un 23 d'abril fred, i sentia el vent tallar-me la cara i la tremolor de les meves cames mig despullades, tapades només amb uns pantalons curts fets per l'àvia abans que morís, al sentir la brisa de l'aire i els esquitxos de la pluja.
"És hora de marxar, fill" em va dir el pare només entrar a casa. Vaig córrer a canviar-me, i entre un munt de diaris vells hi vaig posar la foto que ens acabàvem de tirar.
Tancant la porta de casa vaig veure com a la mare li queien llàgrimes dels ulls, i agenollant-se per tal de posar-se a la meva alçada i intentant contenir-se el plor al mirar-me, vaig poder llegir en la seva trista mirada que ella mai més podria tornar a la seva terra. El reflex d'aquella mirada va fer que una sensació estranya recorregués tot el meu cos, i fent un gest per començar a parlar, els meus ulls no van aguantar-se més les llàgrimes.
"Prepara't, Jan, per començar aquest viatge? No tinguis por, fill, serà un viatge emocionant. Podràs aprendre el francès! I fer nous amics, nens com tu, que també han marxat a França..." va dir-me mentre les llàgrimes li regalimaven galta avall, i intentant convèncer-se més a ella mateixa que a mi amb les seves paraules.
Entre sanglots, vaig aconseguir dir-li que no, que no volia marxar, ni fer nous amics, ni conèixer una nova llengua. Vaig dir-li que el que jo volia era quedar-me aquí, a la meva terra, amb la meva gent, parlant català.
Mentre deia això el meu cos tremolava, tremolava de por, de por al que no coneixia, de por al que podia venir. Potser en una altra ocasió no m'hauria servit de consol, però aquesta vegada sí, aquesta vegada em va reconfortar notar que ella, la mare, també estava tremolant de por. Si més no, sentia que no era l'únic que estava espantat. Però hi havia una cosa que ella sentia amb més intensitat, i això no em reconfortava, sinó que em trencava el cor; era la tristesa, aquella tristesa i aquell enyor que sentia ja abans de marxar.
El pare es mantenia al nostre costat, amb un posat ferm i amb una mà a l'espatlla de la mare. "Anem" va dir. I veient el rostre de dolor en les seves cares en mirar aquell indret per últim cop a les seves vides, vam marxar camí a l'exili, rumb a França.
20 anys després vaig tornar al poble. Ho havia perdut tot. A França els meus pares van morir. Al poble, de la meva família ja no en podia saber res. Vaig arribar sol, amb una maleta a cada mà i una nova vida per davant. Vaig dirigir-me cap a casa. Abans d'entrar-hi vaig retrobar a la meva ment la imatge de la meva mare, abraçada a mi abans de marxar, plorant i acomiadant-se per sempre de la terra on havia viscut tota la vida, i el pare al seu costat, intentant fer el cor fort però no menys desfet que ella.
Quan vaig entrar vaig veure com després de la nostra partida algú més havia entrat allà, possiblement els feixistes a buscar el meu pare. Vaig notar una punxada a l'estómac i un reguitzell de records dins meu. Vaig sentir un calfred travessar-me tot el cos al fer la primera passa i veure com aquella colla de desgraciats ho havien fet malbé tot, començant pel mirall del petit rebedor que m'havia trobat a terra fet miques. Semblava que em trobés a una casa abandonada; i bé, que era, si no una casa abandonada, després de 20 anys sense ningú? Vaig deixar les dues maletes entre les runes de vidres trencats i amb pas ferm em vaig disposar a anar a la meva habitació. Vaig obrir l'armari i vaig poder veure velles joguines de fusta que m'havia fet el pare, la bufanda que m'havia fet la mare, i la pila de diaris vells. De sobte vaig recordar-me de la foto, la foto que amagaven aquells diaris, i vaig començar a buscar-la. Un cop la vaig trobar, el sentiment que va envair el meu cos va omplir-me els ulls de llàgrimes i vaig asseure'm al vell llit per tal d'estar més còmode i tranquil. Els anys havien esgrogueït el paper, però les cares somrients dels meus amics perduraven, tant a la foto com en el viu record del meu cor.
Vaig repassar les cares, una per una, i mentre ho feia, silenciosament recordava també els seus noms. Què se n'havia fet de cada un d'ells?
Un cop em vaig haver recuperat d'aquella intensa emoció, vaig incorporar-me, i sense mirar res més, me'n vaig anar cap a la plaça.
Quan vaig arribar-hi vaig veure que havia canviat. El vell cirerer ja no hi era. Els bancs els havien canviat. Aquell indret, igual que jo, ja no semblàvem els mateixos. Havíem canviat. Els anys ens havien canviat. Però jo sabia que el nen que havia jugat en aquella plaça seguia vivint dins meu, sabia que era aquella veu que em deia que aquells records que guardava no es podien oblidar. I aquella plaça, la plaça que m'havia vist créixer durant 8 anys, per molts canvis que tingués, seguiria tenint l'encant que la feia per mi tan especial.
Endinsat en aquest mar de pensaments, vaig notar com una mà càlida em tocava l'espatlla. Em vaig girar i vaig poder reconèixer el rostre de la Júlia, la meva amiga Júlia. S'havia fet gran, i el temps l'havia fet una dona bonica, però se li veia a la mirada que ella també havia patit, però el coratge que sempre tenia present, havia aconseguit que vencés les pors.
L'abraçada d'aquell 23 d'abril va ser semblant a la que ens havíem fet feia exactament 20 abrils, però aquesta era de retrobament, i les llàgrimes eren d'alegria i no pas d'impotència ni de ràbia.
En el moment que ens vam fondre en aquella intensa abraçada, vaig saber que l'amor que sentia per ella des que era un infant seguia present en aquells dies, i quin dia millor que un 23 d'abril per saber que l'amor perdura?

Avui, 23 d'abril del 2009, amb 78 anys, he anat a la plaça amb els meus néts. Ara és el parc més bonic d'aquest poble i rodalies, i l'encant que tenia anys enrere va creixent cada vegada més. Assegut en un banc i recordant aquesta història mentre observo els meus néts jugar i veient l'amor i la tendresa que em transmet només una mirada seva, he reviscut cada moment del meu passat que restava a la memòria del meu cor, dins la ferida que em vaig obrir fa 70 anys i on dia rere dia hi he anat emmagatzemant cada petit detall viscut amb intensitat, allà on s'hi troba la meva història i on puc endinsar-me quan em sento ofegat.
I tot recordant, he pogut entendre que no són les grans coses les que ens fan tocar el cel i arribar al paradís, sinó que són els petits detalls i instants de la vida els que ens fan trobar la més gran felicitat.
I és per això, que els records em fan sentir viu.