Records del paradís

I- EL PARADÍS

Recordo el meu pare amb el somriure al vent, nu, bru, els peus dins l'escuma blanca del Mediterrani, sota l'ardor d'un sol càlid de maig que foradava les aigües i engegava un espurneig d'estrelles màgiques en cada vaivé del seu ball. La cala buida, només ell i jo, petita i nua com ell. El cel atzurat, llis, net, ni una boira. El vent adormit, el temps aturat. L'espai viu i serè, encès com un Van Gogh, immobilitzat, etern...
Encara avui, en aquesta cambra closa on escric, m'esperona l'embat de la veu del pare, que en aquell paradís llunyà de la meva infantesa em cridava amb el rostre il·luminat:
-Laura, acostat!, més endins... La mar està en calma... No tinguis por...!
I jo valenta, atrevida, m'enfonsava dins la fredor intensa i pura, transparent com el vidre.
No m'atemoria sentir com els peus em perdien contacte amb el fons. El pare m'havia ensenyat, allà mateix, a planar com una ratjada damunt les aigües.
De vegades m'assenyalava els peixos com ombres daurades i, obrint-me el cor, em parlava a poc a poc, bo i explicant-me fins a quin punt tots formem part d'una sola Terra.
De tant en tant ens assèiem allà on arriben les onades; i ens uníem al vent, al sol, a l'aigua... Tancàvem els ulls i sentíem respirar la natura.
Amb el més íntim de la pell aixafàvem la sorra embassada i palpàvem la suavitat de la riba. Escoltàvem tots els sons, els petits cants que hom ignora quan no fa silenci: la remor de l'oreig, el crit d'una gavina, l'acurat brogir de la bèstia blava... En aquells instants tot esdevenia una sola essència; i nosaltres, dins d'aquell tot, érem lliures amb la terra.
Lluny restava la intolerància de les persones, la moral estreta, les tortuoses amenaces infernals, la por, l'afany de domini i de diners, la hipocresia disfressada d'espiritualitat, el xovinisme de les religions.
Allà, a prop de les aigües il·limitades, despullats, ens sabíem abraçats per l'únic Déu que existia. Pobres, escarits, alliberats de tanta angoixa, de tanta opressió, lluny de la turbulenta tempesta de la civilització amb els seus terrors, rebíem la tendresa i la retornàvem envers el tot al qual ens immolàvem. Cap violència no ens podia ferir, érem inabastables.
Les cames ens reposaven damunt d'aquell coixí setinat, fred i humit. Tancàvem els ulls i la resta de sentits se'ns despertaven. I arribàvem a la plenitud. Llavors ens aventuràvem blavor enllà com dos dofins cuejant. Ens submergíem en un univers de cristall pels immensos espais de la mar, palpant la felicitat amb el cor.
Ni la idea de la mort no ens espantava, car la seva arribada ens hauria unit a aquella mar que de ben cert existia, i hauríem rebut la mateixa sort final de tantes criatures nobles que, sense conquerir ànimes ni trepitjar somnis, viuen en pau a tots els oceans del món.
Als estius de tots els anys, i ja a la primavera quan la caliditat de la nova estació se'ns començava a regalar, ens acostàvem als racons més amagats de l'Empordà costaner. Allà abandonàvem despreocupats tota la roba, tot allò que ens cobria o que ens protegia davant les pudoroses ments de la societat.
Avui sembla que torni a sentir les paraules del pare; paraules que s'escolen pels racons d'aquesta casa i que amaren el meu fillet, que dorm amb un son plàcid. Paraules equànimes, clares, pausades, que li naixien del cor amb l'aigua pels turmells. Paraules que m'explicaven els secrets de tots els éssers vivents, i els contes dels vaixells amagats al fons de la mar.
Conservo ben endins el seu amor a la vida salvatge i als somnis.
-Per a una persona... no hi ha bellesa superior a l'ésser humà nu... unit a la natura... formant part de la mar... essent una peça més de l'escuma blanca de les onades... talment com el reflex de la llum damunt les aigües... No hi ha bellesa superior al cos humà esposat amb la mar, amb el sol, amb el vent... Renunciar a la seva visió fóra enfosquir la vida, defugir la bellesa...
Jo me l'escoltava, i, més que entendre, sentia. Sentia l'abraçada de l'aire damunt la pell sencera, la carícia de les aigües salabroses, el blau estimat, a cops lívid, a voltes turquesa o glauc.
La mare també ens hi acompanyava, quan encara no ens havia deixat, molt de temps abans que passés allò que avui no puc creure que hagi succeït. La recordo agafant el braç del pare, intentant d'evitar les pedres més punxegudes, i capbussant-se de cop descuit amb un xiscle instintiu. Els primers anys de la mare al costat del pare, abans de casar-se, foren un miratge. En un principi la mare agafava la guitarra i procurava d'aprendre algun acord; o es comprava camises blanques amb flors brodades; o despullava sense reserves el seu cos en una platja de sorra blanca i cantava a la vida. La cabellera llarga i llisa li voleiava al vent mentre corria nua cap el trencant. A la mare, li agradava també d'escriure els seus ideals en un diari de paper esgrogueït, acostar-se amb el pare a les vinyes de la Toscana, i cercar dins de la terra roja el sabor de la vida. Volia ser com ell o semblar-ho... qui-sap-lo! M'esforço a recuperar les imatges belles, car les dolentes prou que es fan sentir elles mateixes sense necessitat de cercar-les. La remembrança de la mare se'm fa dolça perquè ella ho va ser, si més no en la meva vivència. Les imperfeccions no ofeguen l'amor, i no vull negar-lo a qui em va estimar des de la imperfecció. ¿Qui ha estimat de manera impecable? L'amor cap a la meva mare em surt tot sol, em neix sense esforç, encara que la confiança entre nosaltres dues mai no arribés a clavar unes arrels gaire profundes.
L'Oriol, el meu amic íntim, sovint també venia amb nosaltres a la cala. Li recordo uns cabells rossos com fils d'or, quasi rasurats, i uns ulls tan blaus que m'hi perdia. Era, si fa no fa, de la meva edat; i el recordo a totes les èpoques de la meva infantesa. El tinc present de sempre; i quan penso en ell, el veig petit i nu, amb aquella cara d'angelet sense ales caigut del cel vora l'aigua, amb les mans brutes de sorra, rient i xisclant. I el veig així als cinc anys, i als sis, i als set... I als onze, i als dotze, i als tretze... L'Oriol fou el primer esbós de masculinitat que se m'afaiçonà a la ment quan m'aparegué la consciència. Era fill d'un amic del pare: en Joan Anglada. El pare coneixia a en Joan des que era un nen i tots dos havien format part d'un grup d'artistes joves que freturaven un món que respirés amb un altre ritme: més humà, més serè.
La mare de l'Oriol, l'Ester, era una dona riallera, molt dolça. Li recordo el cap com un enciam, amb els cabells arrissats i rígids creixent-li cap enlaire.
Així com l'Oriol tenia el cos blanc com una satalia, jo era bruna com el cafè. Em guarnia una pell colrada i brillant que contrastava amb la d'ell, tan blanca. Els cabells, gairebé negres, em relliscaven rinxolats esquena avall. Els ulls, els tenia grossos, obscurs i enriolats, tremoladissos... Al voltant del nas, se m'hi pintaven unes pigues de color de xocolata, com formiguetes.
Les dues famílies anàvem sovint a la cala; i les vetllades amb què gaudíem vora l'aigua, des de l'eixida del sol fins a la matinada sota els estels, formen part dels millors records de la meva infantesa.
Em ve a la ment la profunda religiositat de la família Anglada; una fe buida de dogmes, mancada de conceptes doctrinals incomprensibles; una espiritualitat que regalimava, com gotetes de mel d'un rusc, un munt d'amor, de veneració per la natura, d'agraïment a la vida, de respecte envers tota forma vivent.
A la platja, a l'hora de dinar, els Anglada obrien les carmanyoles plenes d'amanida amb pebrot vermell, cogombre, bocins de truita, olives, patata bullida, morritort d'índies... Abans de començar a tastar el menjar, però, aixecaven el cor al Déu en qui ells creien, enmig d'un silenci abillat pel bramul del mar:
-T'agraïm, Senyor, la bellesa de la vida, els fruits de la natura que ens alimenten, i l'amor que fa sentir-nos germans.

L'Oriol sempre em va semblar guapo, amb aquella mirada dolça de nen petit que semblava a punt de vessar una llàgrima. Mai, però, no me'n vaig enamorar. Era el meu germà, encara que en realitat no ho fos. Me l'estimava tant i li coneixia tan bé els plecs del caràcter, que no me'n podia enamorar.
De vegades el pare portava la guitarra a la cala, i també l'Oriol quan va ser més gran; i a la nit, amb la llum de la celístia, les dues famílies cantàvem al voltant d'una foguera que després ens regalaria les brases per coure sardines. Havent sopat, amb la xafogor d'agost, ens endinsàvem a la negror de l'aigua misteriosa i xalàvem enmig d'una estranya barreja de sensacions inquietants i rialles desfermades. Sortint de l'aigua, tornàvem a la vora del foc, acostàvem branquillons a les brases, i les xeres dansants ens tintaven els rostres d'un roig ataronjat. Llavors els grans ens explicaven històries que a cops ens emocionaven i que en altres ocasions ens atemorien, tot aconseguint que no goséssim allunyar-nos de la claror. I tornàvem a cantar amb els sons ancestrals dels pescadors; cançons d'amors i de penes, d'història i de vida; i els cants dels antics ibers, que en Joan Anglada i el pare imaginaven; i els cants del grecs, sirenes seductores, déus amagats sota la mar fosca i dansant que ens feien volar el cor.
De vegades ens quedàvem a dormir a la sorra, en bivac. Això, als més petits, ens semblava tota una aventura; i ens adormíem mirant les estrelles i pensant, en veu alta, si fóra possible que hi hagués vida més enllà de la Terra.
Sento encara el so d'una vella tonada de llibertat ressonant entre les pedres. La cançó d'en Llach, que el pare cantava:
-"Però només tinc un desig d'amor, un poble i una barca... Desig d'amor per no perdre mai el plaer d'enamorar-te... Un poble que em deixi compartir la joia d'estimar-se... i una barqueta per si la mar, la mort volgués donar-me..."
La veu del pare em transformava la percepció del paisatge; ja no era igual, esdevenia etern, em transportava a països tan llunyans, i tan propers alhora, com e
ls dels meus somnis de nena.