Records del dia sis de gener

RECORDS DEL DIA SIS DE GENER

Era l'any 1.932, jo només tenia cinc anys, i el que em feia mes il·lusió al món, era que els reis em portessin una nina. Jo en tenia de drap, totes toves, amb els ulls pintats a sobre de la roba i també la boca, el nas feia una mica de forma amb el farcit que portava la nina a dintre, una mena de serradures. Sempre hi jugava molt amb les nines, i aquell any en vaig demanar una que fos el més semblant a una nena.
El dia de reis hem vaig despertar molt il·lusionada, amb moltes ganes de saber si la meva carta als tres reis s'entenia prou bé per a que hem portessin el que jo volia, no pas el que a ells els hi semblava que hem podia agradar.
Vaig sortir del llit, i davant mateix del meu armari de la roba hi havia la nina que jo havia demanat, tenia els cabells rossos, la cara molt vermelleta, els llavis pintats d'un color rosat, portava un vestit de flors grogues, per sota de la faldilla es veia la punta del viso.
Avanç d'agafar-la la vaig mirar molt bé, i vaig veure que des de el cap fins els peus era d'una pasta rígida, del color de la pell, i que podia asseure's en una cadira, tal i com estava en aquells moments. La cadira era petita, de la seva mida, però gairebé semblant a les que teníem a la taula de la cuina. Hem va agradar tant...!
La vaig agafar amb molta cura, i la vaig abraçar. De seguida vaig saber que els reis havien entès molt bé la meva carta. La nina venia amb el nom i el primer cognom escrits en una etiqueta de la caixa, es deia Mariquita Pérez.
No era el nom que jo hauria triat per a una nina tant maca, però no li vaig volgué canviar, perquè tenia por que els reis s'enfadessin. Vaig passar tot el dia jugant amb la meva nina, fins a l'hora de sopar.
Quan la mare hem va avisar de que aviat soparíem, jo estava curant a la nina, l'havia despullada i amb una mica de fang mullat i un mocador li estava posant un pegat a sobre de la panxa. Quan jo estava malalta, tan si tenia mal de panxa com de coll, la mare sempre ho feia de posar-me un pegat humit al lloc on sentia el dolor.
Per això amb molta cura li vaig lligar a sobre de la panxa de la nina, li vaig tornar a posar el vestit i la vaig posar a dormir tapada amb un llençol que ja tenia per tapar les altres nines. Després de sopar vaig anar a dormir de seguida, estava tan cansada...!
Al matí següent, quan hem vaig despertar, el primer que vaig fer va ser anar a veure com es trobava la nina i li vaig deslligar el pegat de la panxa.
No hem podia creure el que m'havia passat! La panxa de la nina s'havia estovat amb la humitat de l'aigua i en el seu lloc hi havia un forat. Jo vaig anar plorant amb la nina a coll a explicar-li al pare, perquè era l'únic que estava a casa en aquell moment.
Recordo que pobret, no hem podia consolar de cap de les maneres, però hem va dir que li deixes la nina una estona i que anés a esmorzar, que ja pensaria com podia fer-ho per arreglar-la.
Jo el vaig creure i quan vaig acabar d'esmorzar el pare tenia la nina tapada amb un tros de sac, i hem va dir que la nina ja estava arreglada, però que fins l'endemà al matí no hi podria jugar. El tercer dia quan hem vaig llevar, la nina ja tornava a estar asseguda a la seva cadira davant de l'armari de la meva roba.
La vaig agafar i li vaig mirar la panxa, no vaig notar on hi havia agut el forat, perquè el pare que era paleta l'avia apedaçada amb material d'obra i l'havia tornat a pintar de color rosadet. Aquella nina de pasta dura, l'he tinguda amb mi tota la vida.

FI