Records de viatge : malaltia exòtica.

Amb majoria d'edat a cada cama, la Berta s'adonà de que el temps t'ensenya a dosificar la sensibilitat : les opinions dels altres van deixar d'afectar-la i començà a viure amb coherència.
Canviar de vivenda, de parella, de feina, no havia estat atzarós... Inconscientment, la coneixença d'ella mateixa l'havia guiat a l'hora de prendre aquelles decisions i, assumir els fracassos va permetre que es trenquessin les llambordes que ofegaven el seu entusiasme, gairebé oblidat.
S'obrí primer al seu petit món, en silenci, allunyada del quotidià i l'única veu que es permetia escoltar era la del seu fill, la gran raó per trobar-se. Va ser aquell valuós tresor el que l'ajudà a regalar el primer nou somriure, a mirar-se al mirall i a no "maquillar-se" per sortir al carrer. I amb ell decidí, reprendre el viatge.
El destí no era un punt en el mapa. Cada dia caminarien per descobrir nous moments, de vegades el cel era d'un blau insultant i d'altres d'un gris melangiós però serè.
Amb la tardor arribaren les pluges i ho netejaren tot. La música tornà a omplir la casa, les hores jugaven a fet amagar i tornà a escriure tot allò que li venia al cap.

La balança s'equilibrava.

I un dia aparegueren intervals de febre sobtada, sense motiu aparent. Neixien d'una abraçada sincera, fent un pastís amb el nen o plorant emocionada després de fer l'amor. Estaria malalta?.Per qué s'accelerava el seu cor?. La ment en blanc...Llum a la mirada...

Es recuperen les pulsacions.

La Berta continuà el seu camí sabent que aquella malatia no era crònica, però s'encomanava amb facilitat. El millor era que no tenia vacuna, i podia patir-la de nou.