Cercador
Records de joventut
Un relat de: Toni MartorellNomés llegir els mots "la platja llarga de Castelldefels" , un munt de records de la meva joventut se m'amunteguen al cap. Castelldefels , la seva platja , és , ha estat i serà un referent per un munt de gent de Barcelona i el Baix Llobregat.
Vint anys enrere , encara adolescent , la colla d'amics preparaven les nostres escapades a la platja tant bon punt començaven les vacances escolars. Els pares treballaven i en alguna cosa havíem de passar els llargs dies d'estiu. Eren aquelles excursions d'un dia, amb entrepà motxillero , tovallola a l'espatlla i radiocasset. El tren sortia de l'estació de Sants i trigava entre mitja hora i tres quarts en arribar a l'abaixador de Castelldefels. El vagó acostumava ser ple a vesar , sense aire condicionat , amb altres colles d'amics i grups de mares amb els seus nens. Tot plegat era un reguitzell de gent en calces curtes , bosses de vímet , para-sols , estoretes i música de "Baron Rojo" o els "Chichos" barrejant-se per l'ambient.
Arribats a l'abaixador , una columna d'essers infrahumans recorríem el curt trajecte entre via i platja i només tocar sorra començava la recerca d'un bon lloc. I que era un bon lloc? , doncs bàsicament un lloc amb espai per jugar a la pilota , amb alguna colla de noies al costat i no gaire lluny de l'estació.
El matí transcorria entre curts banys , partidets de futbol , freqüents canvis de cinta , pallassades per cridar l'atenció de les noies i en els dies de sort alguna "Xibeca" fresqueta. Sovint algú de nosaltres , sempre el mateix , s'apropava a les noies i provava d'encetar una comunicació. Gairebé sempre el resultat era penós, però algun cop havíem aconseguit de passar la resta del dia amb elles i fins i tot quedar per un altre jornada, jornada que no es repetia. Al migdia tocava de menjar l'entrepà suat i beure la cervesa calenta i abans d'acabar de pair tornada a jugar a la pilota.
Cap a les cinc de la tarda era l'hora de tornar a casa. Desprès de tot el dia al sol , sense crema protectora , es clar , i sense dutxa d'aigua dolça ens posàvem per sobre les espatlles les samarretes i enfilàvem el camí de tornada. El més corrent era no tenir prous quartos per pagar el bitllet de tren , s'imposava per tant el colar-se. La tàctica era senzilla i alhora força eficaç. Calia pujar al vagó central , controlar el "pica" i a mida que aquest avançava pel comboi anar reculant a l'extrem més allunyat. Amb sort arribàvem al Prat sense que el revisor ens hagués enxampat encara i aleshores baixàvem del tren i amb una petita cursa per l'andana i tornàvem a pujar per l'altre extrem. Amb aquest respir podíem arribar a Bellvitge on fèiem final de trajecte , ja que el camí fins a Sants era massa llarg , no hi havia més parades i el nostre perseguidor tenia temps de desfer tot el camí fins a pescar-nos. El principal problema que presentava aquesta tàctica era que l'empraven tanta gent que al final la cursa de l'andana del Prat semblava la marató de Nova York.
En fi , tot plegat uns bells record d'una època no tant llunyana en que compartir amb els amics (dels de abans ) un dia de platja , veure les noies en biquini (impensable el top-less) , sortir fora el dia sencer i passar-ho bé sense fer mal ningú (excepte el compte de resultats de Renfe) era el més important fins tornar a començar el curs.
Comentaris
-
Ben expressat.[Ofensiu]Curculla | 07-10-2006
Uns records molt ben explicats, l'expressió correcta i polida. Et llegiré alguna altra cosa.
Una abraçada. -
I no fa tant oi?[Ofensiu]angie | 01-07-2006
Sovint em venen a la memòria records similars als que narres i em fa l'efecte que no els he viscut jo, no et passa?. En saps els detalls i sembla mentida que puguis dir fa 20 anys que jo ...
M'ha agradat el relat
angie
l´Autor
10 Relats
31 Comentaris
20099 Lectures
Valoració de l'autor: 9.50
Biografia:
messenger:tonimartorellgo@hotmail.comwww.tonimartorell.blocat.com