Records de felicitat

I puges al NitBus sense ganes de pujar, sense ganes de pagar i sobretot, sense ganes d'aguantar un viatge de deu minuts on el son serà un rival difícil de vèncer. Però hi puges, i t'asseus a l'únic seient que queda buit, i t'encens l'mp3 i mentre comencen a sonar els primers acords de Sopa et comencen a passar pel cap totes les imatges del dia d'avui, com seqüències d'una pel.lícula, totes i cadascuna. Alces la vista i te n'adones que falta una sola parada per la teva, i com si fos la fi del món, t'aixeques ràpid del seient col.lisionant amb una noia a qui acabes de despertar i baixes de l'autobús amb el dubte de parar a un banc de l'Avinguda a fumar-ne un altre, el "the last", o anar a dormir.

Al carrer hi fa més fred que dins l'autobús, deixarem el "the last" per un altre dia -penses-, i et poses la jaqueta que després de 7 hores traginant-la al damunt per fi té alguna utilitat. Camines cap a casa i just al moment d'obrir la porta escoltes algú que diu: -Bona nit. Tornes a aixecar la vista i veus que és la veïna del 5è, una noia d'uns trenta-pocs que arriba desperta i vital amb un casc de moto a la mà. Obres tu la porta, ja que t'has anticipat abans, però ella se t'anticipa a tu i demana l'ascensor. L'espera es fa llarga. Us mireu i no us dieu res, més que res, perquè a aquelles hores de la matinada no hi ha res a dir. Pugeu a l'ascensor i ella fa l'intent de prémer el botó del 5 quan, en un acte reflex, s'atura i pregunta: -A quin pis vas?. Tu li respons que al primer, i ets tu mateix el qui prem el botó del número 1. Els 26 segons de pujada fins al primer pis semblen segles sense pa. Us mireu i no us dieu res. Ni tant sols el típic: -Què, quin temps més estrany eh?. No, res de res. Te la mires i penses en què deu pensar, mentre ella et mira i pensa en què deus pensar tu. La vida és un intercanvi de pensaments. Baixes de l'ascensor -per fi!- i obres la porta de casa després de 3 intents fallits per enganxar la clau al pany a la primera.

Entres a casa en silenci, passes per la nevera, poses el mòbil a carregar, dius bona nit sense rebre resposta alguna, et canvies, intentes llegir les pàgines de qualsevol llibre, t'adorms entre paraules, i caus rendit al llit. Al cap de dos minuts et comença a agafar una calor indesitjable, un sofocón que dirien a les Espanyes. Som a mitjans de maig i fa aquell temps que 'ni fú ni fa', i per això tu encara vas a dormir amb l'edredó d'hivern damunt el llençol. I sí, fa calor. No saps si tirar l'edredó avall i dormir únicament amb el llençol, però això t'incomoda perquè saps perfectament que a les 7 del matí t'estaràs pelant de fred. Maleeixes no haver canviat l'edredó d'hivern pel de mig temps, que ben mirat, és l'edredó més inútil de la història, ja que està científicament calculat que dura una setmana i mitja al damunt del llit -el temps just perquè el temps passi de la fresqueta de principis de primavera a la calor màxima de finals d'estació-. Tu, mentrestant, segueixes suant i decideixes tirar-te l'edredó d'hivern avall i emprendre el viatge de la nit cap al son.

Passen les hores i sense voler-ho et despertes a la una del migdia amb el cap com un timbal, amb les escletxes de claror que entren per la finestra en aquest dia plujós i amb el record abstracte de NitBusos, veïnes, edredons, cerveses, cançons de Sopa, ascensors de matinada, versos de Sabina i un llarg etcètera. Encara no t'has tret les lleganyes del damunt, i t'asseus instintivament davant el teclat de l'ordinador per prémer UPLOAD a la pàgina del Fotolog i recordar un per un tots els moments de la nit passada com fotogrames d'un llarg film, i escriure el que faci falta, ni que sigui, potser, el pitjor text de la teva vida.

I assaborir encara ara en l'olor de la teva roba aquell regust del bar d'ahir a la nit.
Això és la màgia: fer-ne del gran teatre que és la vida una pel.lícula en blanc i negre i recompondre't de cap a peus després que algú et trenques a bocins amb un petó a cau d'orella.

La felicitat és un trencaclosques.