Records curulls de rosada

Sota d'aquells ulls de solitud brillant hi vaig plantar jo la meva espina de records curulls de rosada.

Davant teu la nit esperava que tu et traguessis la bena dels ulls; la màscara que t'aïlla de tot, la reciprocitat dels efluvis.

Després del nostre comiat, no vaig saber arribar a la llum, el núvols van tapar totes les sortides i el vent, no, tots els vents eren les síl·labes de les teves paraules dictant els ritmes que em sacsejaven.

En una cambra de vidre, sense portes ni finestres, on els forats no es veuen i els rètols fosforescents s'han extingit, allí, i no més lluny, navegava un vaixell que tenia estripades totes les veles. Elles, retallades sense forma, havien oblidat qualsevol ona des de que aquell vaixell havia ancorat en l'ascensor de cristall inamovible.

Mai es lleva l'àncora del vaixell quan cap finestra desclou les cortines de la visió silenciosa, la in-audició, el concert de les notes mudes.

Des d'aquest mirall equivocat mai m'he allunyat de tu però, les llàgrimes han estat massa opaques pels dos. En la caiguda, apunyalant-me amb tota la força d'un ganivet de peluix, vaig notar els teus braços sostenint la meva depressió.



☺ Núria Badia Sanabra