Records amargs

Solitud. Em trobo sola en mig d'aquest bosc immens. Plorant.
Començo a córrer per poder allunyar-me de tu. Del mal que mas fet i que encara vols continuar amb aquest joc.
Les fulles seques ballen un trist compàs que, conjuntades amb el cel ataronjat de la posta de sol, fa que la meva ànima s'entristeixi més del que ja està.
Els arbres quasi sense fulles anuncien una altra tardor, allunyant-se d'un estiu meravellós, però aquest cop serà diferent. Per que tu ja no hi seràs.
Amb els ulls plens de llàgrimes m'assec. De lluny s'escolta el murmuri que fa l'aigua al desplaçar-se cap al mar, on deixarà d'estar estancada i trobarà la llibertat.
Vaig anar desplaçant la meva mà per la línia imaginaria que feien els extrems de les petites agulles de l'herba.
Et trobava a faltar, però t'havia d'oblidar.
Enmig d'un bosc, trista perquè quelcom em molesta i em dol. Recordo.
...
Va ser aquella nit. Aquella nit de festa major en un poble que no era el meu ni tampoc el teu, on ens varem conèixer.
Al principi t'acostaves a mi, amb un somriure. I em vas preguntar el meu nom. Encuriosida per conèixer-te te'l vaig dir. Tu em miraves i jo, se'n encara una criatura, et tornava la mirada.
Me'n recordo que ens vàrem posar a ballar. Es va fer tard i tenia que tornar a casa. Quan em disposava marxar em vas agafar per el meu braç fred. Sobresaltada em vaig girar. I em va dir:"espera't! ens tornarem a veure algun dia?" I ell em va donar el seu numero de mòbil. Estava estranyada de que un noi com ell s'hagués fixat en una noia com jo. Però dintre meu havia alguna cosa que el volia tornar a veure.
Em trobava a l'habitació de casa dels meus avis, pensant amb ell. No me'l podia treure del meu cap.
Quan em vaig llevar ja era ven bé l'hora de dinar. En tot moment vas estar present, per què?No ho entenia.
Durant tota una setmana vas estar present, fins que un dia, vas trucar. Estava exaltada, no sabia que fer, "l'agafo o no?"pensava mentre el mòbil anava sonant. A la fi, em vaig decidir. Et vaig contestar. La veu em tremolava, a tu també. Em vas dir per quedar. Em trobava al meu poble, on vivia des de petita. Tu tenies ganes de veurem i jo també. Aquell dia tal i com em vas dir, vas venir. Va ser una sorpresa quan al veure't baixar d'aquell cotxe, amb els seus ull marrons, el seu cabell morè, em vaig donar compte de que m'havia enamorat, a pesar de que no ens coneixíem.
Vaig tornar a veure el teu somriure. Alegre. La teva veu dolça vaig sentir. Era una melodia dolça, com el cant dels ocells que volaven lliurement.
Caminàvem, vorejant el riu. Agafats de la mà. En sortir del camí varem deixar petjades, que am el temps serien esborrades, com ho va fer am el nostre amor.
Al costat del meu estimat Ebre, vaig sentir la calidesa dels seus llavis unida amb els meus. Em vas omplir el cos de petons, de carícies, dolces paraules.
Em vas dir que m'estimaves i jo m'ho vaig creure. Em vaig entregar a tu en cos i ànima, tot per que t'estimava. Però tot va resultar un engany, una mentida. Em vas utilitzar i em vas fer mal.
Els ocells que abans volaven amb llibertat, ara estaven a la meva vora, però aquesta vegada tancats en gàbies. Com em trobava jo i com em trobo ara.
Em va enganyar am paraules amargues, petons que eren falsos.

...
Per què ho vas fer? Em vas deixar sense alè, sense esperança, sense vida. Mas fet caure en un forat. Avall, molt avall. Ho vaig deixar tot per tu, els amics, la família. Tot, i així m'ho has pagat.
No vaig triar el meu camí, el destí em va dur fins a tu. I així em acabat.
Del teu costat no volia marxar, però em vas fer fora.
Les paraules que em deies a cau d'orella encara les recordo.
He plorat molt, i sempre per tu. Però no vull plorar més, ni una llàgrima veuràs brotar dels meus ulls per que no en sortirà cap.
Em vas fer mal i tot i que ara ets molt lluny meu, encara em claves els teus claus oxidats dintre meu. He decidit no veure't mai més. No vull per que se que si ho faig em tornaràs a robar el que jo més estimat tenia, i que poc a poc vaig recuperant. Però tot i així el meu cor encara es teu.
Miro al cel, ja és fosc. M'aixeco del terra i suaument m'espolso les fulles que estan enganxades a la meva roba.
Decidia, m'eixugo les llàgrimes que mentre anava recordant la nostra història tant trista han anat relliscant per les meves fredes galtes.
Em disposo a continuar sense ell. Seguir endavant, seguir el meu camí. En aquest llarg viatge cercaré la persona que m'estimarà de debò, i que no em dirà un "t'estimo" fals i amarg.
Amb la mà acaricio poc a poc els troncs dels arbres que han vist passar històries i, am la meva; una més.