Recordau, plorau, emocionau-vos i estimau.

Molts de vosaltres pensau que res és etern, que no hi ha un instant que duri tota una vida, que res és inmortal, que tard o d’hora, acaba. Doncs no, us equivocau i no sabeu quant. Digau-me quants moments heu anant guardant al llarg d’aquests anys als vostres cors, quantes persones us han marcat o us han guiat, quantes frases recordau, quantes lletres de cançons cantau després d’haver passat anys del darrer cop que les vareu sentir, quants sentiments us han deixat cicatriu.
Estic d’acord en que no es pot viure tan sols de records i il•lusions, per això, morim. Però encara que sembli contradictori, res mor, o almenys no del tot. Sempre quedarà una petita part d’aquelles coses que per bé o per mal, han escapat de les nostres mans, sense tenir una oportunitat de dir adéu o d’intentar aferrar-te a ell, amb totes les teves forces, per no deixar-lo fogir. Sempre tindrem aquella imatge d’aquella cara, d’aquell moment, el so gravat d’aquelles paraules, les quals encara resonen dins els nostres caps, i els nostres cors. Res ni ningú se’n va del teu costat si tu no vols, si tu els mantens vius, dins la memòria. Pot ser tots pensau, que no serveix de res conservar records, que és totalment inútil, i a més, si us han ferit. Però pensau que no només us han fet mal, que de ben segur, us han fet treure més d’una rialla, un han alegrat més d’una setmana, i possiblement, també us haguin obsequiat amb alguna nit màgica.
Per això, no deixem morir allò que algun dia, ens ha fet feliços. I no rebutjem el pensar-hi, perquè no hi ha cap mal en fer-ho, no ets més dèbil per ser de llàgrima més fácil, tot el contrari, ets més fort, perquè plorar dur a aturar de fer-ho, a dir basta.
Recordau, plorau, emocionau-vos i estimau.