Record d'amor adolescent

Ja no sóc la nena d'enguany,
aquella que encisares
amb quatre paraules tendres,
dues roses i un
"no sé què m'està passant",

i no tornaré a ser-ho perquè
ha passat el temps
tot cicatritzant aquella ferida
tan profunda
que dins em vas deixar.

El meu cor batega fort
després d'haver tornat
a enganxar els bocins
que tu
vas separar al marxar.

Les llàgrimes, ara eixutes,
m'han fet forta i també
més madura.
Adéu
a la meva innocència.

Les fulles seques cauen
i me les miro serena
esperant, com sempre,
un nou hivern
lluny de tu per sempre.

Avui fa exactament deu anys
que em digueres "no t'estimo,
no ploris per mi, bonica",
jo en tenia setze
i tu el seny que em faltava.

Avui s'han creuat les nostres mirades:
tu entraves al cafè de sempre
agafat d'una noia per la mà,
jo tot just en sortia
besant-me amb qui dorm al meu costat.

Li he explicat al meu amor
qui eres tu i com jo
t'havia arribat a estimar.
"T'estimo"
m'ha dit i m'ha abraçat.

I ara que penso en tot plegat
només veig que per tothom
passen, inevitablement, els anys,
fins i tot per tu.
Déu meu, com t'has espatllat!

I amb certa melangia recordo
el nostre passat d'amor,
aquelles tardes passejant per la platja,
les mans
ben enllaçades estaven.

Retorno al present quan noto
algú que m'abraça amb cura
i somric enamorada.
"T'estimo"
li he dit mentre el besava.