Reconstrucció

Un relat de: Eric Martinez
Mai he volgut tenir parella, i mai la vaig tenir, atribueixo aquest fet al matrimoni nefast dels meus pares, i a les contínues mostres d'ira, odi o fastig que dia a dia s'expressaven...

Les meves topades sexuals amb homes i dones eres rutinàries, però la rutina pot acabar amb una persona, igual que la solitud...

Era el moment de fer un pas, el moment de realitzar un acte egoista i malèvol... Era el moment de tenir un fill.

Sempre he volgut tenir un fill, però els homes no poden ser fecundats, els homes no poden gestar, els homes no poden parir...

L'adopció em va ser denegada, els ingressos d'un home sol no eren aptes per a l'adopció d'un infant...

Era l'hora d'utilitzar els meus coneixements... Era l'hora de posar en pràctica el que sabia... Era l'hora de treballar... De deixar anar la imaginació... De somiar... De crear...

Els ulls... Dues gotes d'aigua, blaves pel reflex del cel... Uns llavis carnosos i purs, que guarden el meu secret... Un nas petit i insinuat... Un tors artificial... Braços i cames joves... Immortals...

L'essència... El fruit virginal i seminal del meu organisme, injectat directament a l'estómac el van fer obrir els ulls... Estava viu...

-¿Pare?

Va dir aquell infant...

Es va aixecar per primera vegada, mirant al seu voltant el món del qual ara formava part...

Era un nen, el meu nen... El meu fill... Sang de la meva sang... Carn residual de materials artificials... Però meu... del meu ésser...

Era un noi molt despert... Tenia dotze anys, el vaig fer així perquè mai m'ha agradat canviar bolquers, i tampoc he tingut una especial paciència per la socialització amb adults... Dotze anys... L'edat perfecta...

La vida al seu costat era increïble... Era despert, energètic, divertit i servicial... Atributs que jo mai vaig tenir.

Els anys passaven, però ell no canviava, continuava sent un infant de dotze anys per fora, però per dintre, el seu pensament, la seva capacitat de raonament... Eren la d'un home adult...

-¿Creus que Aldous Huxley és un bon autor pare? El seu llibre, un món feliç, em sembla una lectura molt crítica i interessant.

Era molt intel·ligent, el pas dels anys havien fet madurar el seu cap, la seva decisió... Els seus sentiments...

-Em moro fill...

Em va mirar i vaig poder veure als seus ulls un sentiment de tristesa...

-¿Es pot ensenyar a estimar pare?

Vaig mirar al meu nen immortal als ulls per últim cop... Ell va agafar-me la mà, a mesura que el meu cor s'apagava... Fins que finalment... Vaig endinsar-me en un somni profund.

El nen va agafar el cos del pare... El va portar al taller... I amb la mateixa fórmula del progenitor, el nen va començar la reconstrucció del pare.

Vaig obrir els ulls... i al meu voltant tot era nou... Tenia mans... Les mans d'un home... El cos d'un home... Però era jove... Estava espantat... no sabia que fer...

Un jove infant em mirava... amb un somriure d'alegria i felicitat... Dubtós, juntament amb la falta de control vaig apropar-me a ell... vaig mirar-lo als ulls, i amb un somriure li vaig parlar...

-¿Pare?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: